Hi ha parcialitat en el tracte que alguns governs i alts tribunals donen al públic en favor de l’interès privat

Francesc Valls, publicat a El País el 17 de juliol de 2021

Fa uns dies, l’Ajuntament de Cornellà va renovar l’acord que manté des de 2017 amb Agbar —un dels gegants privats de l’aigua a Espanya— per a garantir que no hi haurà talls de subministrament per als ciutadans d’aquesta localitat del Baix Llobregat en situació de vulnerabilitat social. En realitat, el protocol no fa més que posar en solfa la lletra i l’esperit de la llei 24/2015 del Parlament que protegeix les persones en situació de summa precarietat.

La notícia es produeix uns dies després que el Tribunal de Comptes arxivés la denúncia que la mateixa Agbar va interposar contra l’Ajuntament de Barcelona per encarregar estudis per uns 900.000 euros per a abordar la municipalització de l’aigua. El citat organisme administratiu —en la picota pels embargaments a diversos polítics catalans per haver promocionat el procés a l’estranger— considera que no hi ha menyscapte dels diners públics perquè el Consistori té “plena legitimitat” per a plantejar la municipalització de l’aigua. Però en el món dels fets, una cosa és debatre i una altra molt diferent posar en pràctica.

Des de la seva arribada al poder en 2015, Ada Colau va voler convertir en públic el servei que històricament (des de 1953) ha tingut a les seves mans Agbar i antecessors. En 2012, sent Xavier Trias alcalde, es crea una societat públic-privada controlada per Agbar a la qual sense mediar concurs se li va adjudicar el subministrament d’aigua. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va aprovar la creació d’aquesta empresa mixta en la qual la companyia ostentava el 85% i la AMB el 15%, assignant-li directament el subministrament de 23 localitats del cinturó barceloní. En 2016, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va revocar aquesta decisió que concedia el subministrament a l’entitat mixta durant 35 anys a gairebé tres milions de persones. Però el Tribunal Suprem (TS) en 2019 va considerar l’adjudicació directa ajustada a dret, propinant un revés a les pretensions de l’Ajuntament de Barcelona.

Remunicipalizar l’aigua a Catalunya s’ha convertit en un assumpte que acaba sempre en els jutjats. I és que a Espanya el proveïment hídric és un negoci que en 2018 va generar 3.475 milions, segons l’Observatori sectorial DBK. Si en tot l’Estat, el 55% de la població està sent proveïda per empreses privades, aquest percentatge s’eleva al 80% a Catalunya. Agbar i les seves filials són el gran gegant del sector i en l’actualitat hi ha més de 40 recursos en els jutjats contra ajuntaments que han pretès activar la remunicipalització. S’equivocaria qui pensés que els equips de govern d’aquelles poblacions són d’un determinat color, perquè van des de l’anomenada Catalunya catalana (Osona, Ripollès) fins a l’àrea de Barcelona.

Els consistoris, independentment de la seva orientació política, solen mostrar major transparència a l’hora de gestionar els interessos ciutadans. No existeix la mateixa recepció en altres instàncies de poder, bé sigui polític, bé del món judicial. En aquest mateix diari i més extensament ala revista Alternativas Económicas, Andreu Missé reflexionava recentment a propòsit de les xifres d’Eurostat sobre la crisi bancària espanyola, el cost de la qual, en 2019, havia estat de 48.515 milions (58.415 milions fins a finals de 2020). La Sareb —o banc dolent— ha suposat un increment del deute públic de 35.000 milions d’euros. En aquesta societat que es va constituir amb un 45% de capital públic i un 55% de privat, ha acabat sent l’Estat qui ha assumit tot el risc de l’operació. No deixa de ser paradoxal que una crisi que no anava a costar un sol euro al ciutadà —segons el Govern del PP— hagi acabat amb un compte tan engruixat a pagar a escot i sense que cap autoritat del món polític ni, per descomptat, econòmic hagi arquejat una cella en senyal de preocupació.

Aquesta desimboltura amb l’administració dels diners dels ciutadans té també la seva expressió en la lentitud i la prudència al caire de la gasiveria amb la qual el Tribunal Suprem (TS) ha interpretat les decisions del Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) sobre les clàusules sol. El TS les va declarar lícites encara que abusives. Per a no causar “greu risc de trastorns econòmics” a la banca, l’Alt Tribunal va decidir que es paguessin a partir de les dates de les sentències sense efectes retroactius. El TJUE va decidir, en canvi, que si les clàusules són nul·les no es pot limitar la retroactivitat. Després de 10 anys en els tribunals, les clàusules sol continuen cuejant a l’espera de consultes que algunes instàncies judicials espanyoles continuen efectuant al TJUE. De moment, com al blackjack, a igualtat de punts sempre guanya la banca.

Notícia publicada a la web de la CCMA el 05/02/2020

El municipi de Vidreres (Selva) encara la recta final del procés de municipalització del servei d’aigua. Aquest dimarts el plenari va aprovar per majoria absoluta l’entrada definitiva del municipi al Consorci de la Costa Brava, que serà el proveïdor de l’aigua a partir d’ara. Fins ara, el consorci ja s’encarregava de part del subministrament d’aigua al municipi, però a partir d’ara Vidreres es converteix en un membre de ple dret d’aquest organisme. Per altra banda, també es va aprovar la construcció de la tercera fase de la canonada que uneix els dipòsits municipals amb les urbanitzacions d’Aiguaviva Parc, Terrafortuna i Puigventós. Aquests punts van comptar amb el suport de tots els partits, tret del PSC que s’hi va abstenir.

La municipalització de l’aigua arribarà de la mà de la recepció de l’urbanització de Terrafortuna per part de l’Ajuntament. Es preveu que en la junta de govern de la setmana que ve ja es pugui aprovar la reparcel·lació definitiva de la zona, oficialitzant la recepció d’aquesta urbanització. Terrafortuna ha seguit els passos de la Goba i una vegada es finalitzin tots els tràmits, també s’iniciarà el procés per a recepcionar Puigventós.En el plenari d’aquest dimarts, l’alcalde de Vidreres, Jordi Camps, també va anunciar que el servei d’Atenció al Ciutadà es traslladarà al local social d’Aiguaviva Parc una vegada a la setmana. Amb això es vol “acostar l’administració pública a zones que queden més allunyades” del nucli urbà, tal com va detallar Camps. Els regidors de l’equip de govern també hi aniran cada quinze dies per atendre les consultes dels veïns.

L’empresa Fisersa repartirà 1.800 ampolles entre hostalers i comerciants perquè se’n valori la qualitat

JOAN PUNTÍ – FIGUERES

Figueres vol destacar la qualitat de l’aigua de l’aixeta que reben tots els seus ciutadans. Per això l’empresa municipal Fisersa, que gestiona l’aigua potable de la ciutat, està duent a terme un treball promocional del líquid que surt de l’aixeta perquè els seus ciutadans el valorin. En una primera fase es repartiran fins a 1.800 ampolles entre hostalers i comerciants de la ciutat, com a punta de llança d’una futura campanya destinada a remarcar-ne la qualitat.

L’ampolla reutilitzable està etiquetada per davant i per darrere com a “Aigua de Figueres”, amb el subtítol d’“Aigua de la serra de les Salines i del puig de Bassegoda” i amb quatre etiquetes addicionals: sana, segura, econòmica i ecològica. Sana perquè, segons es llegeix a l’etiqueta, és aigua equilibrada amb minerals necessaris per beure cada dia; segura perquè és una aigua d’excel·lent qualitat i 100% controlada; econòmica perquè és “400 vegades” més econòmica que l’aigua embotellada, i ecològica perquè s’evita generar residus, es redueix la petjada ecològica i s’estalvien recursos.

Al revers de l’etiqueta hi ha l’anàlisi química amb els mil·ligrams per litre de cada un dels components. De sulfats, en té 28,0 mg/l; de clorurs, 10 mg/l; de calci, 54 mg/l; de sodi, 6 mg/l; de fluorurs, 0,11 mg/l, i de ferro, menys de 5 mg/l.

S’especifica que l’aigua de l’aixeta està controlada sistemàticament pel laboratori de Fisersa. S’agraeix al consumidor que la consumeixi. “Pensa abans de beure!”, diu al davant, i “Gràcies per consumir aigua de l’aixeta”, diu en l’altra etiqueta.

Veure font: http://www.elpuntavui.cat/territori/article/10-administracions/1677497-promocionen-l-aigua-de-l-aixeta-de-figueres.html

Un estudi de la Universitat d’Alacant revela com els serveis de subministrament i depuració privatitzats obtenen rendibilitats molt majors que els públics i declaren despeses superiors

Un de cada cinc euros que la ciutadania paga al rebut de l’aigua a les principals ciutats de l’estat espanyol acaba al compte de beneficis de les empreses que gestionen el subministrament, amb unes rendibilitats netament superiors quan aquells serveis de subministrament i depuració han estat privatitzades que mentre es mantenen públics, segons revela una ponència presentada pels professors del Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat d’Alacant Martí Sevilla i Teresa Torregrosa al Congrés Ibèric de Gestió de l’Aigua celebrat a Coimbra.

Els professors han estudiat els comptes oficials de deu empreses públiques i set privades que gestionen el subministrament d’aigua de boca i la depuració de les residuals a algunes de las principals ciutats espanyoles, entre elles Madrid, Barcelona, Sevilla, Bilbao o Màlaga, que sumen 16 milions d’habitants.

Aquelles 17 societats representen el 34% del total de la població, el 39% del total dels hectòmetres cúbics consumits i només el 13% dels quilòmetres de les xarxes d’abastament sent la seva xifra de negoci el 57% del total, dades indicatives de que el negoci de l’aixeta es concentra en les aglomeracions urbanes, on el client està concentrat i la infraestructura necessària és molt menor que a les zones rurals.

La xifra de negoci conjunta d’aquelles 17 empreses el 2016 va sumar 2.042 milions d’euros amb els que van obtenir un resultat d’explotació o benefici brut de 393 milions; és a dir, que pràcticament un de cada cinc euros ingressats van ser guanys bruts.

Malgrat tot, aquells resultats no van ser homogenis sinó que s’observen grans diferències entre alguns dels capítols d’ingressos i de despeses segons es tracti d’empreses públiques o de societats privades: les segones obtenen majors rendibilitats que les primeres tant per habitant atès com per cabal subministrat, mentre que les seves despeses declarades d’aprovisionament son clarament superiors.

Diferents tarifes, distint negoci

Així, resulta significatiu que de les set empreses privades analitzades (Aigües de Barcelona, EMAEM a Alacant, EMUASA a Múrcia, Aigües d’Elx , EMATSA a Tarragona, Aigües d’Albacete i EMAGRASA de Granada), únicament les dues últimes obtinguin rendiments de menys de dos milions d’euros per hectòmetr cúbic subministrat, el que suposa dos euros per metre cúbic, mentre que, pel contrari, i amb l’excepció d’EMAYA a Palma, que supera els 2,5 per les peculiars condicions d’abastament de l’illa i per gestionar també els residus, cap de les societats públiques o mixtes del cicle de l’aigua analitzades assoleixen els dos milions per hectòmetre cúbic.

Així, el Canal d’Isabel II madrileny s’acosta amb 1,75, mentre la sevillana EMASESA, el consorci de Bilbao i la malaguenya EMASA superen el milió; no assoleixen aquella xifra les empreses d’aigües de Xixon, Burgos i La Corunya i es queden per sota dels 500.000 euros les de Conca i Vitòria.

Esas diferencias, apunta el estudio, pueden indicar que las tarifas aplicadas por las empresas públicas son, por media, inferiores a las privadas. En los casos de Gijón, La Coruña y Cuenca, bastante inferiores. Por el contrario, las de Tarragona y Murcia son muy superiores al resto.

Les diferències són també notables als ingressos per habitant, en els que el nivell de les privadas comença en 120 euros anuals i arriba a 160, menys a Granada per l’escassa eficiència i les elevades fuites que registra la xarxa, mentre el de les públiques va de 20 a 120 amb les excepcions de Palma i Madrid.

Les despeses d’aprovisionament

També crida l’atenció la diferència entre les despeses d’aprovisionament, compra d’aigua i consum d’energia per a bombejar-la i transportar-la que anoten unes i altres en els seus comptes. Aquesta partida consumeix entre el 30% i el 70% del volum de negoci dels serveis privatitzats, de nou amb l’excepció de Granada, mentre, entre les públiques, només a Xixon se supera aquella cota. Aquella despesa resulta testimonial a Conca, Sevilla i Biscaia, en aquest últim cas malgrat rebre part del subministrament a través d’un transvassament de l’Ebre.

En este apartado sería muy conveniente conocer cuáles de estos costes se deben a las compras mayoristas de agua, anotan, y a los importantes costes de electricidad para elevar o impulsar el agua en sus distintas fases.

Sin embargo, prácticamente ninguna empresa diferencia estos costes en los documentos presentados en el Registro Mercantil, por lo que no podemos saber cómo influye cada uno de estos apartados en los costes totales. En cualquier caso, apuntan que los mayores costes agregados de las empresas privadas pueden también deberse a estar estas situadas con mayores precios del agua o con mayores accidentes geográficos que exigen mayores consumos eléctricos.

Ajustar el nivell de despeses amb les tarifes donades

No obstante, y pese a las limitaciones de su investigación, Sevilla y Torregrosa reseñan cómo los resultados de explotación presentan también datos reseñables que marcan la diferencia entre lo público y lo privado.

Así, la cierta homogeneidad de beneficios finales entre el 8% y el 15% de las segundas, aunque los mejores resultados los obtiene el Canal de Isabel II con un 27%, parece indicar, en comparación de las oscilaciones en otros parámetros, que ha habido un ánimo de ajustar previamente la cuenta de resultados a un propósito definido… como si lo hubiesen configurado de antemano.

Con estas cifras, podemos considerar que sus cuentas se hacen al contrario, es decir, con las tarifas dadas, ajustar un nivel de costes que den como media, unos resultados de explotación alrededor del 8%, indican.

Una táctica de ese tipo explicaría que existan mayores o menores contrataciones externas de servicios en función de la situación de cada una de las empresas privadas, aunque difícilmente podemos saber con estos resultados si ellos son debidos a una buena gestión o a que no se han llevado a cabo las inversiones necesarias en las redes de suministro o alcantarillado para de esta forma no lastrar las cifras de resultados finales.

També resulten netament superiors les partides que les societats privades anoten com amortitzacions de material en relació amb la seva xifra de negoci, tot i que això es pugui deure a les exigències comptables, mentre que les de personal resulten clarament inferiors, el que indica una productivitat més elevada.

Un autèntico desgavell

Los profesores critican la dificultad para acceder a información sobre los costes de la gestión del ciclo del agua en España. Nos encontramos con un auténtico desbarajuste que no permite tener una idea adecuada del funcionamiento económico de un sector que, aunque considerado clave, el agua, deja mucho que desear respecto a su trasparencia informativa y responsabilidad pública.

En este sentido, destacan que preguntas como cuáles son los costes de suministro a las ciudades cuál es la eficiencia económica de las distintas empresas están lejos de poder ser contestadas de una forma consistente con el consenso de investigadores y responsables de estos servicios.

Esas limitaciones, añaden, ponen en evidencia la necesidad de realizar cambios legales que nos permitan tener una información seria sobre un sector público tan relevante como es la gestión del agua en nuestras ciudades.