Un estudi de la Universitat d’Alacant revela com els serveis de subministrament i depuració privatitzats obtenen rendibilitats molt majors que els públics i declaren despeses superiors

Un de cada cinc euros que la ciutadania paga al rebut de l’aigua a les principals ciutats de l’estat espanyol acaba al compte de beneficis de les empreses que gestionen el subministrament, amb unes rendibilitats netament superiors quan aquells serveis de subministrament i depuració han estat privatitzades que mentre es mantenen públics, segons revela una ponència presentada pels professors del Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat d’Alacant Martí Sevilla i Teresa Torregrosa al Congrés Ibèric de Gestió de l’Aigua celebrat a Coimbra.

Els professors han estudiat els comptes oficials de deu empreses públiques i set privades que gestionen el subministrament d’aigua de boca i la depuració de les residuals a algunes de las principals ciutats espanyoles, entre elles Madrid, Barcelona, Sevilla, Bilbao o Màlaga, que sumen 16 milions d’habitants.

Aquelles 17 societats representen el 34% del total de la població, el 39% del total dels hectòmetres cúbics consumits i només el 13% dels quilòmetres de les xarxes d’abastament sent la seva xifra de negoci el 57% del total, dades indicatives de que el negoci de l’aixeta es concentra en les aglomeracions urbanes, on el client està concentrat i la infraestructura necessària és molt menor que a les zones rurals.

La xifra de negoci conjunta d’aquelles 17 empreses el 2016 va sumar 2.042 milions d’euros amb els que van obtenir un resultat d’explotació o benefici brut de 393 milions; és a dir, que pràcticament un de cada cinc euros ingressats van ser guanys bruts.

Malgrat tot, aquells resultats no van ser homogenis sinó que s’observen grans diferències entre alguns dels capítols d’ingressos i de despeses segons es tracti d’empreses públiques o de societats privades: les segones obtenen majors rendibilitats que les primeres tant per habitant atès com per cabal subministrat, mentre que les seves despeses declarades d’aprovisionament son clarament superiors.

Diferents tarifes, distint negoci

Així, resulta significatiu que de les set empreses privades analitzades (Aigües de Barcelona, EMAEM a Alacant, EMUASA a Múrcia, Aigües d’Elx , EMATSA a Tarragona, Aigües d’Albacete i EMAGRASA de Granada), únicament les dues últimes obtinguin rendiments de menys de dos milions d’euros per hectòmetr cúbic subministrat, el que suposa dos euros per metre cúbic, mentre que, pel contrari, i amb l’excepció d’EMAYA a Palma, que supera els 2,5 per les peculiars condicions d’abastament de l’illa i per gestionar també els residus, cap de les societats públiques o mixtes del cicle de l’aigua analitzades assoleixen els dos milions per hectòmetre cúbic.

Així, el Canal d’Isabel II madrileny s’acosta amb 1,75, mentre la sevillana EMASESA, el consorci de Bilbao i la malaguenya EMASA superen el milió; no assoleixen aquella xifra les empreses d’aigües de Xixon, Burgos i La Corunya i es queden per sota dels 500.000 euros les de Conca i Vitòria.

Esas diferencias, apunta el estudio, pueden indicar que las tarifas aplicadas por las empresas públicas son, por media, inferiores a las privadas. En los casos de Gijón, La Coruña y Cuenca, bastante inferiores. Por el contrario, las de Tarragona y Murcia son muy superiores al resto.

Les diferències són també notables als ingressos per habitant, en els que el nivell de les privadas comença en 120 euros anuals i arriba a 160, menys a Granada per l’escassa eficiència i les elevades fuites que registra la xarxa, mentre el de les públiques va de 20 a 120 amb les excepcions de Palma i Madrid.

Les despeses d’aprovisionament

També crida l’atenció la diferència entre les despeses d’aprovisionament, compra d’aigua i consum d’energia per a bombejar-la i transportar-la que anoten unes i altres en els seus comptes. Aquesta partida consumeix entre el 30% i el 70% del volum de negoci dels serveis privatitzats, de nou amb l’excepció de Granada, mentre, entre les públiques, només a Xixon se supera aquella cota. Aquella despesa resulta testimonial a Conca, Sevilla i Biscaia, en aquest últim cas malgrat rebre part del subministrament a través d’un transvassament de l’Ebre.

En este apartado sería muy conveniente conocer cuáles de estos costes se deben a las compras mayoristas de agua, anotan, y a los importantes costes de electricidad para elevar o impulsar el agua en sus distintas fases.

Sin embargo, prácticamente ninguna empresa diferencia estos costes en los documentos presentados en el Registro Mercantil, por lo que no podemos saber cómo influye cada uno de estos apartados en los costes totales. En cualquier caso, apuntan que los mayores costes agregados de las empresas privadas pueden también deberse a estar estas situadas con mayores precios del agua o con mayores accidentes geográficos que exigen mayores consumos eléctricos.

Ajustar el nivell de despeses amb les tarifes donades

No obstante, y pese a las limitaciones de su investigación, Sevilla y Torregrosa reseñan cómo los resultados de explotación presentan también datos reseñables que marcan la diferencia entre lo público y lo privado.

Así, la cierta homogeneidad de beneficios finales entre el 8% y el 15% de las segundas, aunque los mejores resultados los obtiene el Canal de Isabel II con un 27%, parece indicar, en comparación de las oscilaciones en otros parámetros, que ha habido un ánimo de ajustar previamente la cuenta de resultados a un propósito definido… como si lo hubiesen configurado de antemano.

Con estas cifras, podemos considerar que sus cuentas se hacen al contrario, es decir, con las tarifas dadas, ajustar un nivel de costes que den como media, unos resultados de explotación alrededor del 8%, indican.

Una táctica de ese tipo explicaría que existan mayores o menores contrataciones externas de servicios en función de la situación de cada una de las empresas privadas, aunque difícilmente podemos saber con estos resultados si ellos son debidos a una buena gestión o a que no se han llevado a cabo las inversiones necesarias en las redes de suministro o alcantarillado para de esta forma no lastrar las cifras de resultados finales.

També resulten netament superiors les partides que les societats privades anoten com amortitzacions de material en relació amb la seva xifra de negoci, tot i que això es pugui deure a les exigències comptables, mentre que les de personal resulten clarament inferiors, el que indica una productivitat més elevada.

Un autèntico desgavell

Los profesores critican la dificultad para acceder a información sobre los costes de la gestión del ciclo del agua en España. Nos encontramos con un auténtico desbarajuste que no permite tener una idea adecuada del funcionamiento económico de un sector que, aunque considerado clave, el agua, deja mucho que desear respecto a su trasparencia informativa y responsabilidad pública.

En este sentido, destacan que preguntas como cuáles son los costes de suministro a las ciudades cuál es la eficiencia económica de las distintas empresas están lejos de poder ser contestadas de una forma consistente con el consenso de investigadores y responsables de estos servicios.

Esas limitaciones, añaden, ponen en evidencia la necesidad de realizar cambios legales que nos permitan tener una información seria sobre un sector público tan relevante como es la gestión del agua en nuestras ciudades.