Categoria: Destacado

Una majoria social per recuperar la gestió pública de l’aigua i posar fi a l’anomalia catalana

El gruix de la societat aposta per una aigua pública, malgrat que Catalunya és un cas únic al món pel que fa al predomini privat en el subministrament d’un bé fonamental per a la vida

Notícia publicada originalment a Xarxanet el 14 de març de 2025

Un 81% de la població catalana afirma estar a favor d’una gestió pública de l’aigua a Catalunya, segons una enquesta encarregada per l’AMAP. Aquesta majoria aclaparadora contrasta amb una altra dada, que no expressa una voluntat, sinó una realitat: quan obre l’aixeta, un 78% de la població del país rep l’aigua d’una empresa privada o amb participació privada majoritària.

Més enllà de demostrar, una vegada més, que la societat va per davant de la classe política, la dada fa palesa l’evidència que Catalunya és una anomalia a nivell mundial pel que fa a la gestió de l’aigua. Al país, només un 22% de la població obté l’aigua per mitjà d’una empresa pública, un percentatge que s’eleva fins al 55% al conjunt de l’estat espanyol, escala fins al 70% si parlem d’Europa, i s’enfila fins al 90% al llarg i ample del planeta. No hi ha dubte que les dades són molt contundents i evidencien la bombolla privada que tenim a Catalunya pel que fa a la gestió de l’aigua, diu Lluís Basteiro coordinador de l’AMAP.

Ara bé, si ampliem el focus i ens fixem en el nombre de municipis en comptes del volum de població, el desequilibri es redueix. Així, uns 545 municipis dels 947 totals del país fan gestió pública de l’aigua, segons les dades del Mapa de l’aigua elaborat per la plataforma Aigua És Vida. Un fet que s’explica perquè en els municipis que concentren un major volum de població, sobretot a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), el model dominant és el privat. De fet, al conjunt de l’AMB, només dos municipis aposten per la gestió pública de l’aigua: el Prat de Llobregat i Barberà del Vallès. 

Un imperi edificat en una estructura d’oligopoli

El predomini de la gestió privada de l’aigua a l’AMB –que concentra el gruix la població catalana– tampoc respon a una situació de normalitat pel que fa a la diversitat d’operadors que donen el servei. Es podria pensar que una gestió privada es tradueix en una competitivitat entre empreses per oferir el millor servei, però en el cas de l’AMB la realitat que s’imposa és una situació de quasi monopoli del Grup Agbar. 

Així ho va constatar en un estudi l’Autoritat Catalana de la Competència, qui assegura que el servei de subministrament d’aigua a Catalunya té una estructura oligopolística, assenyalant el problema que suposa l’elevat grau de concentració existent entre les empreses privades presents, un fet que afebleix la competència en les licitacions. 

D’aquesta manera, Agbar –sota diferents noms i marques comercials, amb filials o empreses mixtes – abasteix a més del 75% de la població de Catalunya i, per tant, té una posició hegemònica dins dels operadors privats d’aigua, tot i que també hi ha altres empreses com Aqualia o Aigües de Catalunya, encara que són bastant minoritàries, detalla Basteiro. 

Mercadejar amb un dret fonamental

Més enllà de si aquesta situació afecta la qualitat del servei d’aigua, el coordinador de l’AMAP posa el focus en el fet que l’objectiu de qualsevol empresa privada és lucrar-se amb el servei que ofereix. Aquí el problema és que no estem parlant de vendre paraigües o qualsevol altre bé comercialitzable més, sinó d’un recurs estratègic i imprescindible per a la vida, d’un dret fonamental de les persones reconegut per Nacions Unides, diu, fent palès el contrasentit que suposa deixar l’aigua en mans d’operadors privats que tenen com a principal eix d’actuació guanyar diners per repartir-los en forma de dividends als seus accionistes. 

Aquesta contradicció es fa evident de moltes maneres. Una d’elles té a veure, per exemple, amb el problema d’escassetat d’aigua que afecta Catalunya, aguditzat per la sequera. En un context com aquest, seria desitjable que la gestió de l’aigua restés en mans d’actors interessats a fer-ne el mínim consum i maximitzar-ne l’estalvi. No és el cas dels operadors privats, que actuen moguts per un afany de lucre que implica facturar el màxim d’aigua possible i reduir les despeses per eixamplar el marge de beneficis, fet que sovint s’acaba traduint en minimitzar les tasques de manteniment. 

Si ens fixem en els exemples de municipis que millor estaven fent front a la sequera a Catalunya, hi trobem Terrassa, Girona, Barberà del Vallès, Manresa o Mataró; tots ells amb un denominador comú, la gestió pública de l’aigua, afirma Basteiro.

Deixadesa i manca d’inversió recurrent

Manques d’inversió, deixadesa i instal·lacions obsoletes és el que s’han trobat molts ajuntaments de municipis que han aconseguit remunicipalitzar la gestió de l’aigua. Alfarràs, a la comarca del Segrià, és un dels prop de 40 municipis que han passat a un model de gestió pública de l’aigua des del 2010, després d’anys i panys en mans d’operadors privats. Segons l’Ajuntament del municipi, es van trobar que en 20 anys gairebé no s’havia invertit en el servei i la xarxa estava en males condicions.

També ho han constatat a la Garriga, on la Plataforma Aigua Pública la Garriga advoca per impulsar una consulta entre la ciutadania per decidir el model de gestió de l’aigua, en mans d’Agbar des de fa més de 30 anys. Una de les raons de pes per les quals des de l’entitat aposten per la gestió pública de l’aigua és millorar l’estat de la xarxa i la qualitat del servei, malmeses després de més de tres dècades de gestió privada. Estem parlant d’una clara deixadesa pel que fa a com s’ha gestionat el servei fins ara; actualment, a La Garriga estem en unes pèrdues del 31% en fuites, per sobre de la mitjana de Catalunya” apunta el Pep Tarradas, membre de la plataforma.

Des de l’AMAP també adverteixen aquesta situació, tot i que puntualitzen que una gestió pública no té per què implicar més inversió per si mateixa. Amb tot, expliquen que la manca d’inversió és recurrent en concessions privades. Ho exemplifica també el cas de Granollers, on s’han trobat que un 41% de la xarxa és de canonades de fibrociment –que caldria substituir–, després de 50 anys a càrrec d’Agbar. Tanmateix, aquesta desatenció no ha tingut conseqüències, atès que l’ajuntament ha fet una nova concessió a Agbar a 25 anys més.

En aquest sentit, Basteiro vol deixar clar que quan parlem d’una situació generalitzada de pèrdues elevades de la xarxa municipal d’aigua a Catalunya, no podem oblidar que el model de gestió català és majoritàriament privat, per tant, en cap cas podem dissociar pèrdues elevades de la forma de gestió perquè va intrínsec. Si, de nou, analitzem quins són els municipis de l’AMB que obtenen un millor rendiment de la xarxa, en sobresurten dos: Barberà del Vallès i el Prat de Llobregat. Tots dos amb una gestió pública de l’aigua.

Els beneficis de l’aigua pública

Aquests dos mateixos municipis destaquen de la resta en un altre aspecte molt rellevant: el preu de la tarifa d’aigua, que és el més econòmic de l’AMB. No és cap sorpresa, si tenim en compte les dades de l’estudi anual de preus del 2024 que fa l’Agència Catalana de l’Aigua, que conclouen que la gestió privada de l’aigua encareix fins a un 26% el preu que paga la ciutadania a la factura. L’informe també mostra que els catalans paguen un preu molt desigual per l’aigua, depenent del municipi on visquin. Així, hi ha pobles i ciutats que paguen l’aigua nou vegades més cara que altres, això suposa una diferència de més de 500 euros l’any.

Més enllà dels beneficis per a la ciutadania que comporta una gestió pública de l’aigua, Lluís Basteiro posa sobre la taula una reflexió de fons. En aquest sentit, per a mi hi ha factor zero: quin és el benefici d’una salut o d’un ensenyament públic? Parlem de serveis superestratègics i fonamentals, drets humans de les persones que no poden restar sotmesos a les dinàmiques del mercat, raona, i remata: Ningú es planteja si l’institut del seu barri guanya o perd diners, perquè fa una funció social.

A més, i a banda d’aspectes com el preu o la qualitat del servei, un altre element clau que destaca en el model de gestió pública de l’aigua és la governança d’un dret fonamental com l’aigua, això és, la transparència i la participació ciutadana. Mentre que la gestió privada es caracteritza per l’opacitat, la gestió pública facilita aspectes com un major control del servei i més flexibilitat, alhora que afavoreix la rendició de comptes i una millor orientació cap a polítiques socials en la gestió d’un bé essencial com l’aigua.

Agbar: Un domini que ve de lluny

Amb tot, revertir aquest predomini de la gestió privada de l’aigua i punxar la bombolla privada que existeix a Catalunya, que té en Agbar el seu actor principal, no és una tasca gens fàcil. Fa més de 150 anys que Agbar té aquesta posició de domini, estem parlant d’una implantació molt marcada i d’un lobby molt potent, remarca Basteiro, qui considera que hi ha hagut una cooptació molt forta d’un bé públic per part d’un operador amb interessos privats. 

Una petita, però significativa mostra d’aquesta voluntat de domini i d’influència de la companyia és que, fins fa quatre dies, Agbar organitzava cursos de formació sobre temes d’aigua dirigits a jutges del Consell General del Poder Judicial. No eren cursos online, sinó de 15 dies amb totes les despeses pagades a les Canàries, tal com se’n van fer ressò mitjans com el diari Ara.   

El Grup Agbar, propietat de la multinacional francesa Veolia, va obtenir bona part de les concessions d’aigua fa algunes dècades, aprofitant-se d’una situació de crisi de finançament dels municipis, que van veure en l’externalització de serveis una manera d’aconseguir recursos. La companyia es va beneficiar d’una tempesta perfecta que va afavorir que els municipis externalitzessin els seus serveis d’abastament d’aigua, afirma el membre de l’AMAP. 

Traves i guerra judicial contra la remunicipalització

El problema ha arribat quan els municipis han tractat de recuperar la gestió directa de l’aigua. En aquest sentit, el moment clau per fer-ho és quan finalitza el contracte de concessió. Quan arriba aquest dia, cal molta fermesa i valentia política per fer el pas. A banda de fer front al desconeixement i a les traves per obtenir la informació per part de les empreses concessionàries, així com una legislació espanyola i europea que dificulten molt que un municipi pugui recuperar la gestió dels serveis essencials.

I, és clar, aguantar les pressions i litigis que, ben segur, vindran per part de l’operador privat de torn. En els darrers anys, prop d’una cinquantena de municipis que han intentat remunicipalitzar el servei s’han vist abocats a contenciosos judicials per part del Grup Agbar. Només cal donar un cop d’ull al cas de Terrassa, que va recuperar plenament la gestió del servei d’abastament d’aigua a la ciutat el 2018 i, d’aleshores ençà, ha estat objecte de 13 contenciosos per part de l’empresa concessionària. 

La guerra judicial com a factor d’intimidació és una estratègia recurrent –no és l’única– per posar bastons a les rodes en els processos de remunicipalització de l’aigua. Una amenaça que també sobrevola La Garriga, en resposta als intents de recuperar la gestió pública de l’aigua. No ens podem arronsar davant d’aquest xantatge; a més, en casos com el de Terrassa ja hem vist que gràcies a la pressió ciutadana es poden guanyar aquests litigis, assegura Tarradas, portaveu de la Plataforma Aigua Pública la Garriga.

Ara bé, si hi ha un procés de remunicipalització del servei que ressalta entre tota la resta, per la seva importància a escala global, és el de París. A la capital francesa, que acollia la seu social de les dues principals empreses privades del món de la gestió privada de l’aigua, Vivendi i Suez, una voluntat política forta i ferma va doblegar la resistència de les multinacionals i va acabar amb la recuperació de la gestió de l’aigua a mans públiques. L’exemple de París és demolidor, en el sentit que el sector neoliberal va augurar l’apocalipsi, i avui la ciutat és un exemple de bona gestió, afirma Basteiro.

Malgrat tots els entrebancs i adversitats, deixar enrere la dinàmica privada i recuperar la gestió pública i democràtica de l’aigua és l’aposta guanyadora i el camí que cada cop més persones volen transitar al nostre país. Així ho expressa una immensa majoria de la ciutadania, que encara és més aclaparadora en els municipis que ja han fet aquest pas, com indica l’enquesta de l’AMAP.

Aquest suport tan ampli és una realitat perquè el model de gestió pública és sòlid i funciona arreu on s’ha establert. A Catalunya, des del 2010 hi ha hagut 41 remunicipalitzacions i són 41 històries d’èxit, per tant, l’experiència avala la gestió pública, rebla el Lluís Basteiro.

Veure font: https://xarxanet.org/ambiental/noticies/una-majoria-social-recuperar-la-gestio-publica-de-laigua-i-posar-fi-lanomalia-catalana

Pedro Arrojo, relator de l’ONU sobre l’aigua: “No podem fiar-ho tot a les dessaladores”

Aquest expert espanyol defensa que el que cal és gestionar millor els recursos hídrics de cada zona preservant sobretot la quantitat i la qualitat d’aigua dels aqüífers i, si cal, frenar el creixement urbanístic o industrial allà on no hi ha prou aigua per suportar-lo

Notícia publicada originalment a 3cat el 10 de març de 2025

Pedro Arrojo és el Relator Especial de l’ONU sobre els dret de les persones a tenir aigua potable. Un càrrec que exerceix des de novembre de 2020 després d’haver dedicat els últims 30 anys de la seva carrera com a economista a estudiar com millorar la gestió de l’aigua. 

En aquest àmbit, ha estat professor emèrit de la Universitat de Saragossa i ha publicat més de 100 articles científics i una setantena de llibres.

L’especialista de Catalunya Ràdio en crisi climàtica, Montse Poblet, ha pogut parlar amb Pedro Arrojo de diversos reptes que té Catalunya en matèria d’aigua aprofitant l’estada del relator de l’ONU a Barcelona.

Montse Poblet: La crisi climàtica de què tant parlem darrerament està ajudant a visibilitzar la crisi hídrica, la crisi al voltant de la gestió de l’aigua, que durant molts anys ha estat més o menys silenciada? 

Pedro Arrojo: Sí, durant els últims anys hem parlat molt de la transició energètica, però no tant d’una realitat evident, i és que els principals impactes socials –i fins i tot econòmics– de la crisi climàtica giren al voltant de l’aigua, amb les sequeres, les inundacions, la pujada del nivell del mar…i per tant, insisteixo, cal posar en un primer pla les estratègies d’adaptació per a protegir les poblacions més vulnerables. I aquestes polítiques i estratègies d’adaptació haurien d’estar presidides per la transició hídrica. 

M.P.: I per què creus que ja hem incorporat que hem de parlar de transició energètica i en canvi es parla molt menys de la transició hídrica? 

P.A.: Jo crec, francament, que és perquè darrere de la transició energètica hi ha interessos econòmics –que són benvinguts si se saben administrar bé– perquè poden ser un bon motor a nivell econòmic. En canvi, quan parlem de la necessitat de protegir els més vulnerables, ja no hi ha tanta prioritat financera, sinó que es tracta d’un desafiament democràtic, d’un desafiament polític.

M.P.: Aquí a Catalunya portem tres anys de sequera i ha quedat demostrat que és un problema que afecta tothom. Com valora la gestió que se n’està fent? 

P.A.: No ho he pogut seguir amb detall, però sí que vaig estar molt involucrat –abans de ser relator– en l’anterior gran crisi relacionada amb l’aigua, quan governava el tripartit. Hi va haver molt debat, molt semblant al que s’ha produït recentment, i tot plegat va culminar en un bon pla de conques internes, del qual se’n va parlar a tot Europa. Per primera vegada vaig veure que els moviments socials, que acostumen a protestar i amb raó, deien en públic que el pla que s’havia fet a Catalunya era exemplar. Què va passar? Doncs simplement que no es va aplicar, no es va desenvolupar, i quan en va arribar una altra de grossa no hi havia res preparat. Com se sol dir, només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona.

M.P.: Algunes coses estan canviant, però. Aquí, durant molts anys no s’ha parlat de les pèrdues que hi ha a la xarxa, i ara, en canvi, s’estan posant molts diners en això…

P.A.: Sí, i en el Pla de Conques Internes de Catalunya aquest era un tema clau, igual que determinades dessaladores que després van quedar una mica relegades. Aquest pla, amb alguns ajustos, seria perfectament vàlid avui en dia. Però va ser un pla extraordinàriament positiu des d’un punt de vista tècnic, no ideològic, eh?

M.P.: A l’inici d’aquesta nova legislatura, una de les primeres coses que va dir la consellera del ram és que l’objectiu de cara al 2030 és que el 70% dels recursos d’aigua de Catalunya deixin de dependre de la pluja. Què li sembla?

P.A.: No m’atreveixo a opinar perquè no conec la proposta en profunditat. En termes generals, però, jo crec que el nostre principal recurs, sempre, sempre, ha de ser el cicle de l’aigua…el més barat. El cicle hídric, juntament amb els rius i aqüífers, són els pulmons hídrics de la natura. Si els gestionem adequadament –en quantitat i qualitat–, tindrem els recursos necessaris per abordar les eventualitats extremes que ens porti el canvi climàtic. Però compte perquè la qualitat se’ns està escapant, estem nitrificant el tresor.

M.P.: Però només amb l’aigua de la pluja n’hi haurà prou?

P.A.: Caldrà complementar-la. I aquí ve el paper de noves tecnologies, com la reutilització de l’aigua, la realimentació dels aqüífers –induint recàrregues artificials quan hi ha aigua en superfície–, i les dessaladores. Però compte que quan parlem de dessaladores no hem de pensar que com que aquí tenim el mar ja podem fer qualsevol cosa, perquè llavors continuarem fent noves espirals d’insostenibilitat que acabaran, com a mínim, sortint-nos molt cares. No podem fiar-ho tot a les dessaladores. Créixer i créixer no significa ser més feliços. 

M.P.: Espanya és un dels països amb un estrès hídric més alt. Ens podem permetre continuar amb el nivell actual de turistes o amb la ramaderia extensiva que es fa, per exemple, en les granges de porcs? S’han de posar límits?

P.A.: Cal posar límits a les coses, cal entendre que el planeta no és un xiclet elàstic. A l’últim plenari de les Nacions Unides vaig fer una broma. Em vaig adreçar al públic per advertir-los que si algú els deia que el progrés passa per un creixement il·limitat, vagin amb compte, perquè estaran davant d’un boig o d’un economista…(riu) com jo, que soc professor d’econòmiques. Hem de repensar el concepte de progrés. Ens han ficat al cap la idea que créixer és la base per ser més feliços, per progressar, i no és veritat. El desenvolupament sostenible implica reconèixer els límits, i es pot viure –i fins i tot es pot ser més feliç–consumint menys. Més val que ho entenguem al més aviat possible. 

M.P.: Li plantejo ara un dels temes que estan sobre la taula a Catalunya. Un d’ells és el possible transvasament d’aigua de l’Ebre a Barcelona, una possibilitat que el govern actual no descarta. Com ho veuria?

P.A.: Jo crec que la millor manera de resoldre els problemes d’escassetat no passa per portar aigua de l’Ebre. Ho crec sincerament. Crec que el desafiament passa per protegir el delta de l’Ebre d’un mar que continua creixent i un riu que cada vegada és més feble, que cada vegada aporta menys sediments. Jo crec que un govern assenyat hauria d’entendre que a l’Ebre no hi ha pròpiament excedents, com es diu, sinó que hi tenim una crisi de sostenibilitat. Plantejar això és tenir conflicte social segur i conflicte ambiental garantit.

M.P.: Quina seria la seva proposta?

P.A.: Cal regular millor el creixement urbà. A Califòrnia, va arribar un moment en què la mateixa ciutat de Los Angeles va decidir que era millor no créixer i un dels mecanismes que va usar per fer-ho va passar per l’aigua. És a dir, vostè que vol construir, té drets d’aigua?…”No, ja els posarà l’ajuntament”. Doncs no, l’ajuntament ja no en posa més, i si vostè no té drets d’aigua, no pot construir. A Califòrnia han començat a entendre que créixer on estem saturats no és sinònim de progrés, és sinònim de col·lapse o avís de col·lapse. Per tant, com a molt es podria aprofitar la proximitat del mar per recórrer a la dessalinització de l’aigua. En canvi, una gran infraestructura com un transvasament és cara i l’has d’amortitzar tant si l’acabes utilitzant com si no.

M.P.: I per acabar, què li sembla plantejar l’ampliació de l’aeroport de Barcelona en una zona humida, inundable, i on hi ha un aqüífer important.

P.A.: Em sembla imprudent. No ho he estudiat a fons i ho dic amb totes les reserves, però jo crec que és imprudent. I per què? doncs perquè tindrem esdeveniments climàtics de magnitud fins ara desconeguda. Pot passar perfectament, ho estem veient. Ho hem vist a València. I això no serà cada cop més possible, sinó que serà més freqüent i més intens. Per tant, millor no temptem el diable.

M.P.: Moltes gràcies per les seves explicacions

P.A.: A vostès

Veure font: https://www.3cat.cat/324/pedro-arrojo-relator-de-lonu-sobre-laigua-no-podem-fiar-ho-tot-a-les-dessaladores/noticia/3339985/

La Càtedra UPC-Taigua ja és una realitat

Notícia publicada originalment al Diari de Terrassa el 27 de febrer de 2025

L’Ajuntament de Terrassa i la Universitat Politècnica de Catalunya – BarcelonaTech (UPC) han signat aquest dijous, 27 de febrer, un conveni per a la creació de la Càtedra d’empresa UPC-Taigua d’Enginyeria i Gestió de l’Aigua Urbana. L’objectiu és generar nou coneixement en l’àmbit de la hidràulica operativa, la hidroeconomia i la governança del servei, aplicar-lo als currículums dels estudis d’enginyeria, transferir-lo a les empreses del sector i fer-ne divulgació.

El rector de la UPC, Daniel Crespo; l’alcalde de Terrassa, Jordi Ballart, i el gerent de Taigua, Ramón Vázquez, han estat els encarregats de signar el conveni per a la constitució de la Càtedra d’empresa UPC-Taigua, en un acte que ha comptat també amb la presència de la tinenta d’alcalde i regidora de Cicles de l’Aigua, Patrícia Reche; el director de l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (ESEIAAT), Xavier Roca, i els dos codirectors de la nova Càtedra, Ramon Vázquez i l’investigador Ramon Pérez, del Centre específic de recerca en Supervisió, Seguretat i Control Automàtic (CS2AC) i professor de l’ESEIAAT.

El rector Daniel Crespo ha destacat que l’aprenentatge que oferim a la UPC no es limita només a aspectes tècnics de la hidràulica, sinó que també aborden la complexitat de la governança de l’aigua: cal preveure escenaris futurs en què aquest bé comú sigui escàs, sobretot en espais d’alta densitat demogràfica com ho són les ciutats. Caldrà molt bons professionals per gestionar l’escassetat. Crespo també ha volgut ressaltar el creixement a passes de gegant que està fent la UPC: el que ha de fer una universitat d’elit com la UPC és no aturar-se, seguir iniciant projectes innovadors com ho és el Grau en Medicina a Terrassa, però també ho són els estudis en economia de l’aigua.

Al seu torn, l’alcalde de Terrassa, Jordi Ballart, ha afirmat: una de les singularitats de Terrassa és el seu potent Campus Universitari. Una altra singularitat és que som un dels majors municipis amb gestió pública de l’aigua. I avui el que fem és unir-les i situar-les a l’àmbit acadèmic de l’enginyeria, amb l’objectiu que es realimentin l’una a l’altra, que potenciïn la formació i la recerca, que tinguin visió empresarial i de gestió i que contribueixin a enfortir els valors de servei públic i de drets humans pel que fa a l’aigua.

El CS2AC de la UPC a Terrassa, amb una llarga trajectòria en la recerca i transferència de tecnologia per a la gestió intel·ligent de l’aigua, ha col·laborat en diversos projectes amb Taigua. Després d’anys d’estreta col·laboració, l’Ajuntament de Terrassa i la UPC han arribat a l’acord de refermar aquesta relació amb la creació de la Càtedra d’empresa UPC-Taigua. Patrícia Reche, presidenta també de Taigua, ha afirmat que és un pas endavant, és continuar creixent i continuar aprenent. Fer aquesta unió entre la gestió pública i la universitat pública és la barreja perfecta. Per l’empresa Taigua ha estat un camí difícil, i notícies tan positives com aquesta unió donen aquesta empenta a l’aigua pública.

Aquesta nova Càtedra d’empresa, amb seu a l’ESEIAAT, centrarà doncs la seva activitat en tres àmbits: l’enginyeria Hidràulica Operativa, la hidroeconomia i la governança dels serveis. El rector Daniel Crespo ha afegit la importància del vincle d’aquests tres àmbits, perquè l’aigua és el petroli del segle XXI. A finals del passat segle, el consum de l’aigua potable es va multiplicar per sis. Les previsions són que el seu consum pel 2050 creixi en un 40%. No és estrany que quan parlem d’aigua, immediatament surtin les condicions econòmiques.

En el marc de la Càtedra, s’estudiaran les oportunitats en l’àmbit de la digitalització i la gestió de dades del sector, la qual cosa es concretarà amb una prova de concepte que explori les dificultats i solucions per integrar en una companyia d’aigua.

Una de les primeres activitats de la Càtedra serà la conferència que oferirà l’11 de març a les 17 h a l’ESEIAAT, l’enginyer Mario Aymerich, membre espanyol del comitè Científic Internacional de l’Aigua. Aymerich, que també té una àmplia experiència docent universitària i professional en el sector públic, parlarà sobre què fa que un projecte sigui tècnicament bancable, és a dir, rendible.

Veure font: https://www.diarideterrassa.com/terrassa/2025/02/27/la-catedra-upc-taigua-ja-es-una-realitat/

L’AMAP celebra la seva 9a Assemblea i es consolida com a espai de referència per la gestió pública de l’aigua a Catalunya

A l’Assemblea s’incorporen 18 municipis, de forma que l’AMAP ja compta amb 80 membres, que representen el 38% de la població catalana. 11 dels seus membres es troben immersos en processos de remunicipalització del servei, una tendència a l’alça.

Avui dijous 30 de gener se celebra la 9ª Assemblea General de l’AMAP, al Vapor Universitari de Terrassa. A la trobada han assistit tant els membres adherits com els nous associats que s’hi acaben d’integrar.  L’Associació segueix el seu creixement any rere any, i amb els 18 municipis que s’han incorporat aquesta Assemblea, ja disposa de 80 membres, que representen al 38% de la població catalana. L’AMAP incrementa la seva diversitat territorial, i incorpora tant municipis com operadors públics i centres de recerca, com l’Institut Català de Recerca de l’Aigua.

L’Assemblea constata el fort impuls que està tenint la gestió pública a Catalunya, on 523 municipis, el 55% del total, ja fan una gestió directa. Per tot plegat, s’acorda que l’AMAP intensifiqui el suport tècnic als seus membres, en tots els àmbits del cicle urbà de l’aigua, tant l’abastament com el clavegueram, i que impulsi els intercanvis tècnics entre municipis i operadors públics.

Finalment, l’Assemblea acorda que l’AMAP promogui una proposta legislativa per a garantir l’accés a l’aigua a totes les llars a través d’un mínim vital o dotació bàsica, i una tarifació social ambiciosa.

L’Assemblea conclou amb la nova presidència del Prat de Llobregat, i la sots-presidència de Terrassa, dos dels municipis referents de la gestió pública a Catalunya. Així com la incorporació, a la seva Comissió Executiva, de dos operadors públics, Serveis i Aigües de Barberà del Vallès i Gestió Urbanística i Serveis d’Arenys de Munt.

Aprofitant l’Assemblea, al matí s’ha dut una formació per a membres de l’AMAP i operadors públics, sobre el càlcul de la tarifa d’abastament i la taxa de clavegueram.

La gestió privada de l’aigua encareix el preu un 26% a la ciutadania

Són dades d’un informe de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), que també mostra que hi ha municipis que paguen l’aigua nou vegades més cara que altres

La gestió privada de l’aigua encareix un 26% el preu a la ciutadania. Són dades de l’estudi anual de preus de 2023 que fa l’ACA, i agafades del preu per m3 al consum domèstic. Aquest informe també mostra que els catalans paguen un preu molt desigual per aquest bé bàsic depenent del seu municipi. Hi ha pobles i ciutats que paguen l’aigua nou vegades més cara que altres, això suposa una diferència de més de 500 euros a l’any.

La majoria dels catalans i catalanes, 8 de cada 10, paguen la factura a una empresa subministradora privada o mixta. Els experts creuen que la diferència de preu, un 26% més cara l’aigua domèstica quan no està municipalitzada, es deu a al fet que molts ajuntaments no repercuteixen tot el cost del servei als ciutadans i cada poble o ciutat té casuístiques diferents. Ho explica Josep Maria Campanera, consultor en eficiència hídrica, que es dedica a assessorar ajuntaments per millorar els seus serveis. Fonts del sector consultades per aquesta redacció apunten que la necessitat de les empreses privades de tenir beneficis és un factor clau per aquest encariment de l’aigua quan no hi ha intervenció pública.

Des de l’ACAC declinen fer declaracions, però fonts d’aquest organisme expliquen que la gestió del subministrament és municipal, i que el control de preus el fa la conselleria de territori, que aplica un criteri igualitari independentment del tipus d’empresa que executi el servei. Afegeixen aquestes mateixes fonts que no es pot abordar el tema de manera global, i que cal anar cas a cas per veure les diferències de preu.

Diferències de 500 euros anuals en la factura segons el municipi

La pregunta del milió és per què l’aigua és més cara a uns municipis que altres… I no hi ha una resposta única. Hi ha molts factors que intervenen en aquest punt: els km de canonada per habitant que calen per fer arribar l’aigua a les llars, la distància entre les cases i el punt de captació d’aigua, els metres de desplaçament i l’orografia d’aquests terrenys… Els factors són múltiples i les causes diverses, però el cert és que les diferències entre municipis, comarques i províncies són molt grans, tot i que parlem d’un bé essencial de primera necessitat. Una desigualtat que també queda palesa en el consum d’aigua per municipi, ja que hi ha un centenar que gasten molt més que la mitjana.

Aigua és Vida alerta que l’AMB vol privatitzar la gestió de l’aigua a vuit municipis

Denuncien que hi ha un estudi que demostra que la gestió pública és més barata, però que el govern de l’AMB l’ha amagat

Notícia publicada originalment a VilaWeb el 16 de desembre de 2024

El Consell Metropolità decidirà demà si inicia els treballs per a crear un contracte de concessió privat a Cervelló, Corbera de Llobregat, La Palma de Cervelló, Molins de Rei, Ripollet, St. Cugat del Vallès, St. Andreu de la Barca i Tiana, per una durada de 23 anys. La plataforma ecologista demanda aquesta privatització perquè considera que l’AMB estaria cometent prevaricació, atès que estarien ocultant un estudi que demostra que la gestió municipal de l’aigua en aquests municipis seria un 7% més barata.

Dos models contraposats

El 2021, l’AMB va constituir una comissió tècnica amb l’objectiu d’analitzar quin model de gestió era òptim per a aquests vuit municipis, tot seguint el procediment establert pel Reglament d’Obres, Activitats i Serveis dels ens locals. Les conclusions de l’estudi diuen que la gestió pública és el model més avantatjós: ofereix major flexibilitat, transparència, redueix els conflictes d’interessos i ofereix unes tarifes un 7% més baixes.

Tanmateix, Aigua És Vida recorda que el govern actual de l’AMB ha amagat les conclusions de l’estudi: Tots aquests anys que s’ha mantingut al calaix l’estudi de 2022 han perjudicat els serveis públics dels vuit municipis i a l’interès comú, diu la plataforma ecologista. Per això, asseguren que el bloqueig als resultats de la comissió del 2021 i l’inici dels tràmits que opten per la gestió indirecta sense justificació prèvia podria suposar prevaricació.

Qui elegeix el model de gestió de l’aigua?

La Llei 31/2010 de l’AMB estipula que la competència del servei de subministrament d’aigua als municipis metropolitans la té l’AMB, i no pas els ajuntaments. Per això és l’AMB qui acaba decidint el model, malgrat que no tots els ajuntaments apostin per la gestió privada de l’aigua. Per exemple, a Tiana, el programa electoral de Junts per Tiana, qui governa amb majoria absoluta, recull la defensa de la gestió pública davant i explorar vies per a la remunicipalització. I a Molins de Rei, l’acord de govern aposta per la gestió pública.

El febrer de 2024, el Consell Metropolità va començar a constituir les comissions mixtes entre l’AMB i els vuit ajuntaments mencionats, per tal de transferir la competència del servei a l’AMB, i iniciar els tràmits per a implantar una concessió privada per als municipis.

Per això, Aigua és Vida demana de treballar al Parlament de Catalunya el canvi de Llei de l’AMB, per a recuperar l’autonomia municipal, com a la resta del territori català. La plataforma aposta per un model de gestió pública de l’aigua: Ho veiem a l’AMB, però també a la resta del país. Segons l’informe de preus de l’ACA de 2023, la gestió pública ofereix l’aigua un 30% més barata, conclouen.

Veure font: https://www.vilaweb.cat/noticies/aigua-vida-alerta-amb-privatitzar-gestio-aigua-vuit-municipis/

Sis anys de gestió pública de l’aigua a Terrassa

Article d’opinió de Patrícia Reche, tinenta d’alcalde de transició ecològica

Notícia publicada originalment a MonTerrassa el 10 de desembre de 2024

El 10 de desembre de 2018, l’Ajuntament de Terrassa va assumir plenament la gestió del servei d’abastament d’aigua a la ciutat, a través de l’empresa municipal Taigua. Una decisió valenta, que ha convertit Terrassa en referent per a molts d’altres municipis que també tenen intenció de liderar la gestió de l’aigua des de l’administració pública

Sis anys després d’aquella fita, es pot dir que Terrassa ha establert les bases per a consolidar un servei públic de qualitat, eficient, transparent, participatiu i social; a més de crear un model de gestió de l’aigua que ha incorporat una visió mediambiental i també social.

Bon exemple d’això són les inversions i millores en les instal·lacions, que en els darrers anys han permès avançar en la renovació de la xarxa de distribució, millorar el rendiment dels equips electromecànics i implantar un sistema de detecció de fuites mitjançant sondes. Només en aquest any 2024 Taigua ha invertit més de 5 milions, el que ha permès renovar més de 12 mil metres de canonades de la xarxa de distribució d’aigua potable a la ciutat. A més, ha invertit en noves escomeses i ha millorat la sectorització de la xarxa, amb una inversió total de 3 milions d’euros. I encara una altra dada: l’any passat en concret, entre la xarxa de distribució i els ramals domiciliaris, es van reparar 432 avaries, fet que suposa un increment del 32% respecte l’any 2022. Així, en sis anys, Taigua ha superat dues vegades la inversió màxima realitzada per l’anterior operador en els seus anys darrers anys de gestió. Tota aquesta inversió, a més, s’ha fet mantenint uns preus ajustats.

El fet que l’aigua sigui pública, també ha permès treballar per pal·liar els efectes de la sequera. En aquest sentit, i respecte l’any anterior, aquest 2024 la ciutat ha reduït en 725.211 m³ (5%) el cabal total aportat a la xarxa i cal destacar que el 27% d’aquest estalvi ha estat resultant de la millora de l’eficiència hidràulica per part de Taigua. També amb l’objectiu de fer front a l’emergència per sequera, aquest 2024 s’ha treballat per aprofitar l’aigua regenerada de la depuradora de Terrassa i la cerca, adequació i legalització de possibles pous per al reg d’espais verds o la neteja de carrers.

Paral·lelament, per fomentar l’estalvi entre les persones usuàries, Taigua ha actualitzat l’estructura de les tarifes perquè siguin més equilibrades, equitatives i corresponsables. Així, s’han implementat uns canvis que no són de caràcter lineal, sinó que estan determinats pel consum. La nova estructura estableix un primer tram de 60 litres/hab./dia (lhd) que correspon als requisits bàsics d’aigua; un segon tram que se situa en els consums mitjans, de 60 a 100 lhd, i un tercer tram, superior en aquesta xifra, on ja hi començaria a haver un consum susceptible de millorar. Els primers m³ de consum es facturen al preu del primer tram, que és més baix per fomentar l’estalvi i, a mesura que la despesa augmenta s’incrementa, també, el preu de l’aigua. Així, els que fan un consum responsable, obtenen beneficis i per tant, s’incentiva l’estalvi i l’ús responsable de l’aigua. Per tant, i per donar informació acurada i que preocupa: els primers 100 lhd tenen un preu de 1,68€, que a Barcelona tenen un preu de 2,27€ i a Sabadell 1,97€.

Resolent preocupacions o relats malintencionats:

El preu de l’aigua de Terrassa és car o desproporcionat? No.

Podem re-ajustar alguns aspectes per millorar aquestes tarifes? Si, i en això s’està treballant ja amb l’Observatori de l’Aigua de Terrassa (OAT) a qui es va demanar que aquestes tarifes poguessin tenir un any sencer de recorregut i ho va acceptar, perquè realment l’objectiu de l’OAT i el de l’Ajuntament és el mateix: la qualitat del servei i la conscienciació de la ciutadania.

Cal dir que la ciutat fa un ús força coherent de l’aigua. Actualment, el consum d’aigua a Terrassa per persona i dia és de 92 litres, amb una tendència a la baixa. No obstant, tot i estar per sota dels 100 litres, la voluntat de l’Ajuntament és que aquesta xifra se segueixi reduint de manera progressiva per tal d’arribar al màxim de persones que consumeixin en aquest primer tram per als estalviadors de 60 lhd que estarà bonificat.

Totes aquestes accions han permès a Taigua reduir la seva necessitat en recursos hídrics, tot i que la població de Terrassa ha anat incrementat al llarg dels anys. De fet, es calcula que si Taigua no hagués realitzat una tasca divulgativa per reduir consums per part dels usuaris, i una intensa tasca de reducció de fuites, hauria hagut d’injectar, mantenint consums per càpita i rendiments del 2018 (corresponents a la xarxa en l’estat transferit per Mina) uns 15.057.968 m³ d’aigua.

Si, tenint una empresa pública el principal objectiu és la ciutadania, donar un servei de qualitat i prendre consciència de l’ús de l’aigua i valorar-ho; és a dir, s’ha animat a la ciutadania a consumir menys, i s’ha aconseguit.

I d’altra banda, l’empresa pública també ha permès ampliar les polítiques socials per garantir que, efectivament, l’aigua sigui un dret per a tothom. Millorar les condicions d’accés a la tarifa social de l’aigua s’ha materialitzat aquest any com a conseqüència dels canvis introduïts en l’ordenança reguladora de la prestació patrimonial de caràcter públic no tributari sobre el servei d’abastament d’aigua.

Una de les novetats és que, des del mes de gener, la tarifa social municipal s’obté tramitant el cànon social. S’aplica automàticament a tothom qui tingui el cànon social de l’Agència Catalana de l’Aigua. Així s’equiparen les condicions entre les dues bonificacions. La de la Generalitat s’aplica al cànon de l’aigua i la de l’Ajuntament s’aplica al consum. Aquest ajut va ser implantat l’any 2013 per garantir el dret a l’aigua de les persones més vulnerables.

És important remarcar que la gestió pública de l’aigua, ha permès impulsar la participació ciutadana i un nou model de governança mitjançant l’OAT, que fa una gran tasca per difondre una bona cultura de l’aigua a les escoles; a més de fomentar el debat entorn aquest bé essencial.

En un moment en que sembla que prospera la idea que la gestió indirecta dels serveis, és a dir, per la contractació al sector privat, és més beneficiosa, Taigua demostra tot el contrari.

Terrassa va adoptar fa uns anys una decisió valenta i avui, això permet gestionar un bé comú i essencial amb criteris socials, mediambientals i de benestar col·lectiu. Així doncs, es pot estar ben orgulloses i és un bon moment per a felicitar-se com ciutat perquè s’està fent bé i es continuarà fent-ho bé. Gràcies a la professionalitat i la tasca de Taigua, a Terrassa s’ha obert camí a un model nou i de progrés vinculat a l’aigua, amb l’objectiu de créixer en benestar, en qualitat de vida i en justícia social.

És normal que hi hagi veus i interessos que vulguin fer creure que aquesta gestió no és sostenible ni eficaç, però val a dir que sent una empresa pública estem sotmesos a processos de validació, de fiscalització, a ser curosos i a donar comptes de tot a diversos organismes i institucions, com per exemple al propi consell d’administració de l’empresa pública.

Per tant, més transparència que aquesta, no hi pot haver. Per això, defensem la gestió pública, perquè la ciutadania té el dret de tenir tota la informació i saber a on es destinen tots i cadascun dels ingressos de l’empresa.

Per acabar, s’entén perfectament que, a vegades, pot resultat incòmode que es puguin plantejar altres models de gestió quan existeixen interessos i altres poders, però cal ser curosos amb la informació i no tergiversar-la ni manipular-la, i més quan la pròpia gestió ja té eines de control, i quan es pot esbrinar fàcilment quina és la informació correcte. No s’ha de llençar pel terra feina i dedicació dels operadors públics i dels serveis gestors d’un ajuntament. No és de justícia.

Veure font: https://monterrassa.cat/societat/6-anys-gestio-publica-aigua-436374/

L’Ajuntament de Terrassa desmenteix les afirmacions publicades en diversos mitjans en contra de la gestió pública de l’aigua

L’Ajuntament nega que Taigua hagi augmentat la tarifa un 42% a partir de la municipalització i que hagi reduït les inversions a la xarxa

L’Ajuntament de Terrassa lamenta les darreres informacions publicades per l’Observatori de Serveis Urbans (OSUR) que posen el qüestió els resultats obtinguts per l’empresa municipal Taigua des de l’any 2018, en què va assumir la gestió pública de l’aigua. Un informe elaborat específicament sobre la municipalització de l’aigua a Terrassa en base a contraposar les dades de la gestió realitzada per l’antiga concessionària, Mina Pública d’Aigües de Terrassa, i la feta per Taigua. 

La notícia divulgada per l’OSUR, i publicada a diversos mitjans digitals i impresos, es basa en un informe que no és públic, ni es pot identificar a la web de l’esmentat observatori. Les dades utilitzades per fer l’estudi, es presenten de forma tergiversada i sense contextualitzar de manera que en molts casos tenen un sentit totalment contrari del que s’ha fet constar. Segons la tinenta d’alcalde de Transició Ecològica, Patricia Reche, entenem que és irresponsable fer un informe tergiversant dades i promovent un desgast intencionat a la gestió pública de l’aigua, quan aquesta és un bé comú i essencial. A més, Taigua és un un referent per a molts altres municipis, demostrant amb fets que és un exemple de gestió pública, viable i eficient.

En el context de greu sequera en el que encara ens trobem, amb les reserves dels embassaments al 34% de capacitat és imprescindible prioritzar la eficiència i millora dels serveis d’abastament, és d’una gran irresponsabilitat posar en dubte les necessitats reals dels municipis i la seva bona gestió, ha manifestat Reche.

Des de l’Ajuntament, volem puntualitzar les següents afirmacions publicades:

1. Taigua va reemplaçar a l’empresa privada, que havia operat al municipi des del segle XIX

La gestió pública del servei d’abastament es va implantar un cop finalitzada la concessió de 75 anys de Mina d’Aigües de Terrassa. A partir del nou projecte del servei d’abastament es va demostrar que la gestió directe mitjançant una empresa pública era la forma de gestió més sostenible i eficaç.

2. Des del canvi en el model de gestió, les tarifes han augmentat un 42%

Les tarifes d’aigua de Terrassa havien estat congelades des de l’any 2014. L’Ajuntament en Ple va aprovar una nova tarifa pel 2024 progressiva en funció de les persones empadronades en cada domicili, per tal d’incentivar l’estalvi d’aigua, de manera que els primers trams de consum tenen un cost molt inferior als consums elevats. També es van millorar les condicions d’accés a la tarifa social.

D’acord amb la realitat dels consums mitjans a Terrassa d’aproximadament 98 litres per persona i dia (lpd), es va considerar que el primer tram de consum havia de situar-se per sota d’aquesta mitjana i havia de correspondre a les llars on realment es fa un ús responsable d’aquest bé escàs.

És per això que s’ha fet un primer tram corresponent als 60 lpd que equivaldria al requeriment bàsic d’aigua. El segon tram se situa entre els 60 i 100 lpd i és on se situen els consums mitjos en els que es fa un consum força responsable, i finalment el tercer tram, per consums superiors.

Per als consums situats al primer tram, les variacions en les factures de l’aigua respecte el 2023 han estat de com a màxim 2 €/mes. En el cas del segon tram, els increments tarifaris han estat entre 3 i 10 €/mes, en funció del consum i el número d’habitants. Finalment, les tarifes pels consums més elevats, superiors a la mitjana, són els que han tingut més impacte.

A Terrassa, per 100 lpd, el 2024 el preu de l’aigua és 1,68 €/m3 i al 2023 era 1,26 €/m3. Si comparem amb les ciutats en les que es fa referència a l’estudi OSUR com són Barcelona i Sabadell: per aquest mateix consum el preu mitjà a Barcelona és de 2,27 €/m3 i, a Sabadell entre 1,62 i 1,97 €/m3 en funció de la tipologia d’habitatge.

L’estudi OSUR fa les comparacions tenint en consideració un consum de 12 m3/mes en una llar amb 3 persones el que equival a 133 lpd, per tant consums elevats, situats al tercer tram. L’increment indicat del 42% no és correcte, en aquest cas l’increment de cost tarifari a Terrassa ha estat de 8,56 €/mes. 

3. La pujada de tarifes no ha anat acompanyada d’una millora a la qualitat del servei o l’eficiència del sistema

Les noves tarifes han permès incrementar el nombre d’inversions de Taigua. En el 2024 s’hauran dut a terme inversions per valor de més de 5 milions €. Aquestes inversions han permès avançar en la renovació de la xarxa de distribució, millorar el rendiment dels equips electromecànics i implantar un sistema de detecció de fuites mitjançant sondes.

4. «Hi ha un descens del rendiment hidràulic. Taigua no ha fet una adequada inversió a la xarxa i està provocat un deteriorament de les instal·lacions»

El rendiment de la xarxa no ha disminuït: ha passat de 78% , moment del traspàs de Mina a l’operació al públic Taigua, a 79% el 2024. Cal tenir present que la reducció del consum trastoca la interpretació del rendiment: Taigua ha reduït en els darrers dos anys 1.452.027 m3/any, és a dir, ha reduït la dotació en un 10%. 

Taigua ha reduït la necessitat en recursos hídrics al llarg de la seva operació, malgrat que la població ha augmentat en 7.989 persones, en 4%, en contra del afirmen a l’estudi OSUR que la població s’ha mantingut constant i que ha estat necessari augmentar la dotació en 440.000 m3/any. 

5. Increment de les despeses de personal del 56% i un increment del 30% de la plantilla

El primer any d’operació de Taigua, aquesta va reduir en 1.720.283 € els costos de personal, és a dir, Mina gastava el 2018 un 37% més en personal del que va gastar Taigua un any desprès, el 2019. La massa salarial mitjana en el període 2014-2018 de Mina va ser 6.297.074 €/any, mentre que la mateixa mitjana pel període d’operació pública ha estat 5.831.312 €/any, malgrat que el sous en aquest període han pujat de l’orde d’un 18% corresponents a les actualitzacions dels sous dels empleats públics. Les noticies propagades per l’OSUR indiquen que les despeses de personal han augmentat 56%, valor del tot incompatible, i a més a més de signe contrari, amb la sèrie oficial de dades analitzada.

L’estudi també indica de que la gestió tècnica i econòmica de Taigua es porta a terme per persones sense experiència. La realitat és que el personal de l’empresa és en la seva pràctica totalitat subrogat (és el mateix que estava a Mina) i han comptat amb la incorporació en el quadres directius de professionals amb una llarga experiència com operadors a l’àmbit nacional i internacional, i en el sector públic i privat. 

6. Les inversions entre 2019 i 2023 varen ser de 14 milions €, una xifra que contrasta amb els 20 de l’anterior gestor que va invertir des del 2012 i fins el 2016. Quasi tota la inversió de Mina va anar a fer millores a  la xarxa, mentre que Taigua va invertir un 60%

En 6 anys, Taigua ha superat dues vegades la inversió màxima realitzada per Mina en tots els seus nou darrers anys d’operació abans de transferir l’operació a l’operadora pública Taigua. I ho ha fet aplicant les mateixes tarifes que aplicava Mina fins a sis anys enrere. La inversió mitjana de Taigua en el darrer quadrienni (2019-2023) ha estat de 2.931.000 €/any, versus els 2.717.000 €/any que va invertir Mina a Terrassa en el període 2014-2018 amb unes tarifes molts menys deteriorades en la seva capacitat adquisitiva. Si tenim en compte les inversions previstes per Taigua el 2024 de més de 5 milions, el valor mitjà encara és més superior.

Respecte als marges econòmics d’explotació, són especialment significatives i eloqüents les apreciacions realitzades per OSUR. La realitat de les xifres auditades però, mostra que el resultat que aconseguia l’operador privat Mina, amb la seva gestió tècnica i econòmica, no va superar els 1,7 M€/any de resultat en el període 2014-2018. L’operador públic TAIGUA, amb la seva gestió tècnica i econòmica, ha tret resultats durant 5 anys per sobre d’aquest màxim, amb les mateixes tarifes sense actualitzar, i triplicant-lo el primer any d’operació, amb un resultat de 4,868,139 euros versus 1,677,131 euros, valor màxim aconseguit per Mina el 2014, o sextuplicant el resultat que aconsegueix Mina el seu darrer any de gestió, 2018. Aquest resultat TAIGUA ho ha aplicat exclusivament a inversió en el sistema operat, al no haver de repartir dividends.

L’estudi també fa referència a les despeses qualificades com a altres despeses. En el cas de Taigua estan perfectament regularitzades i repetides, situant-se a l’entorn de 2 milions €. L’explotador anterior mostra oscil·lacions entre 3,9 i 7,2 milions €. Partida molt més gran i molt més erràtica.

En conclusió, el seguit de noticies difoses per OSUR, se centra en intentar mostrar una suposada  ineficiència de la gestió d’un servei d’aigua per part del sector públic, i el que mostren les xifres auditades, i totalment transparents en el cas de Taigua, és que  aquesta empresa púbica ha mostrat en quasi sis anys d’operació uns resultats d’operació netament superiors, amb un grau d’excel·lència per sobre a l’aconseguida per l’anterior operador privat.

Veure font: https://www.terrassa.cat/noticies/-/asset_publisher/KdWYOJc3Om98/content/noticia-l-ajuntament-de-terrassa-desmenteix-les-afirmacions-publicades-a-diversos-mitjans-en-contra-de-la-gestio-publica-de-l-aigua?_101_INSTANCE_KdWYOJc3Om98_lang=ca?terrassaseotitle=L%27Ajuntament%20de%20Terrassa%20desmenteix%20les%20afirmacions%20publicades%20a%20diversos%20mitjans%20en%20contra%20de%20la%20gesti%C3%B3%20p%C3%BAblica%20de%20l%27aigua

Més de 30 municipis i ens locals assisteixen a la jornada sobre gestió municipal de l’aigua en situació de sequera, organitzada per l’AMAP i l’Ajt. de Montornès del Vallès

Aquest dijous 7 de novembre, a Montornès del Vallès, s’ha celebrat la jornada La Gestió de l’Aigua en Temps de Sequera, un acte destinat a ens locals, entitats municipals, empreses públiques, ens públics gestors del cicle de l’aigua, que ha comptat amb la presència de més de 30 municipis, ens locals i operadors públics d’aigua.

En el context actual de sequera, i una situació de reserves d’aigua crítica, la jornada ha posat en valors la gestió pública de l’aigua, i ha destacat la importància d’una inversió, gestió i control del servei adreçat a garantir que l’aigua sigui tractada com un bé comú, que permeti la sostenibilitat de l’accés a l’aigua imprescindible per la vida.

En el 1r bloc, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha presentat la seva nova unitat de suport a la gestió municipal de l’aigua, i s’han exposat diferents models de gestió pública de de l’aigua presents al Vallès, ja sigui des del propi ajuntament (Montmeló), a través d’empreses públiques, ja sigui encarregades només de l’aigua (Terrassa) o multiservei (Barberà del Vallès), així com la gestió consorciada entre varis municipis (com seria el cas del Consorci per a la Gestió Integral de l’Aigua de Catalunya, a Montornès del Vallès).

Al 2n bloc s’han tractat temes més transversals associats al cicle integral de l’aigua, com la importància de mantenir unes tarifes actualitzades, l’elaboració de les auditories de rendiment del servei, i el paper de les ordenances municipals i els plans de sequera, amb l’ACA i l’Associació Catalana de Municipis.

Finalment, el Consorci Besòs Tordera ens ha presentat les seves darreres línies de treball en el cap del sanejament, i s’han exposat les iniciatives endegades per St. Cugat del Vallès, l’Institut Català de Recerca de l’Aigua i Enginyeria sense Fronteres en el camp de l’aprofitament de les aigües grises domèstiques.

Com gestiona l’aigua cada població? Creix l’aposta per la remunicipalització del servei

Des del 2010, a Catalunya 39 municipis han recuperat el servei d’abastament d’aigua, i 26 més estan treballant per fer-ho els pròxims anys

Notícia publicada originalment a 3cat el 16 d'octubre de 2024

El debat sobre la gestió de l’aigua és ben present als plens de molts municipis catalans. Tot i que el 55% dels municipis tenen gestió pública, la gestió privada es concentra a les grans zones urbanes i això fa que un 78% de la població rebi aigua d’un operador privat quan obre l’aixeta, mentre que la gestió pública és el model elegit en la majoria de municipis petits i abasteix un 22% de la població catalana.

Segons l’enginyer de camins Lluís Basteiro, que és coordinador de l’AMAP, la situació a Catalunya és una anomalia: a nivell mundial, el 90% de la població rep aigua d’operadors públics, a Europa el 70%, a Espanya el 50% i a Catalunya, només el 22% de la població rep aigua d’un operador públic.

Per Basteiro, la gestió pública és més transparent i permet recuperar el control de les decisions estratègiques, com la política tarifària o inversions, elements molt rellevants en moments de sequera, permet molta més flexibilitat i, en definitiva, suposa tenir el control d’un bé essencial per a la població.

Això, recorda, s’ha posat més que mai de relleu amb motiu de la sequera, perquè els municipis que coneixien millor com funcionava el seu servei d’abastament han tingut molta més capacitat de reacció per fer-hi front.

L’últim exemple de pas a gestió pública, el d’Alfarràs

Des del 2010, una quarantena de municipis catalans han passat a gestió pública, i 26 més estan treballant per fer-ho els propers anys.

L’últim cas que s’ha materialitzat és el d’Alfarràs, que ha comptat amb el suport de l’AMAP, que s’ocupa d’assessorar i posar en contacte els municipis catalans que segueixen el mateix camí.

Després de gairebé quatre anys de tràmits, des del 16 de setembre passat l’Ajuntament del poble ja gestiona directament l’aigua de boca, que des del 2005 era responsabilitat d’un operador privat.

Segons l’Ajuntament, durant aquests gairebé vint anys no s’havien fet inversions i les instal·lacions estaven obsoletes.

La xarxa era deficitària, estava en males condicions. Alhora, també ens demanaven un dèficit econòmic perquè ens deien que amb el que cobraven i les despeses que tenien ells no es podien fer càrrec d’inversions, explica la regidora Manuela Samper.

Tal com explica l’alcalde, Joan Carles Garcia, el que busquen amb la remunicipalització és que la gestió de l’aigua no sigui un negoci i es pugui donar el millor servei als ciutadans: fins ara era un negoci. I fer negoci amb un servei essencial com és l’aigua creiem que és un error. I busquem una eficiència màxima gestionant-ho de manera directa des de l’Ajuntament.

I és que les fuites i les avaries, en una xarxa molt envellida i de fibrociment, provocaven pèrdues d’aigua de més del 50%. L’Ajuntament, durant aquest temps d’impàs, ja ha fet obres de millora i ha augmentat el rendiment. Ara invertiran un milió d’euros per acabar de modernitzar la xarxa amb diverses subvencions.

El que falta saber és si la nova gestió encarirà el preu del servei als ciutadans. Des de l’Ajuntament ho estan estudiant, com explica l’alcalde: de moment, la idea és que no repercuteixi de manera directa, però hem de veure exactament on estem, perquè fins ara no teníem una foto clara de quan es recaptava, quan es gastava…

Amb Alfarràs ja són 22 els municipis del Segrià que gestionen l’abastament d’aigua des de l’Ajuntament mateix. Això suposa el 56% del total de municipis de la comarca. Abans ho han fet Alfés, el 2014, i Torrefarrera, el 2018.

L’única cooperativa de l’aigua, a Olesa

Entre les alternatives a la gestió privada de l’aigua, n’hi ha una d’excepcional a Catalunya, a l’Estat i a Europa.

És la Comunitat Minera Olesana, d’Olesa de Montserrat, que és l’única cooperativa que té una concessió pública d’aigua. Es va crear el 1868 amb un centenar de socis en format de copropietaris.

Actualment, gestionen tant la captació com la potabilització i el subministrament amb una vocació històrica de servei públic i independent, assegura el president de la cooperativa, Joan Arévalo: per assegurar que l’aigua que arriba i consumeix la gent a casa tingui les garanties de salubritat. No va néixer amb la intenció de fer una indústria o una empresa.

Aquest model d’autogestió ciutadana fuig dels beneficis empresarials, cosa que permet ajustar els costos i facilitar que els consumidors d’Olesa de Montserrat paguin l’aigua més barata dels 30 municipis del Baix Llobregat.

L’autogestió, expliquen, eleva l’exigència del servei i permet reinvertir els excedents -uns 450.000 euros de beneficis de mitjana els darrers anys- per millorar el propi consum, com remarca Arévalo: la qualitat de l’aigua que rebem a casa ens preocupa. Ja fa uns 20 anys que vam decidir que volíem una aigua més bona, perquè sabem les dificultats que té el riu Llobregat. Això ha fet que haguem de pagar molt més? No.

El Llobregat és ara l’encarregat d’omplir els pous d’Olesa, perquè la mina del segle XIX s’ha assecat. La cooperativa dona servei a 25.000 olesans, entre particulars i indústries, i gairebé totes les llars, unes 10.400, formen part de l’entitat.

La Bisbal d’Empordà, un cas de litigi

Si parlem de la gestió de l’aigua, un altre escenari cada cop més habitual és el dels litigis judicials. És el cas de la Bisbal d’Empordà, que finalment podrà liquidar el contracte amb Agbar sense haver de pagar la compensació milionària que reclamava la companyia des que el contracte de servei d’aigua es va declarar nul, el 2010.

Així, l’Ajuntament i l’empresa han arribat a un acord que posa fi a més d’una dècada de conflicte judicial i Agbar s’ha compromès a retirar les demandes que havia interposat contra el consistori.

L’alcalde, Òscar Aparicio, qualifica l’acord de molt positiu perquè permet passar pàgina i allunya l’espasa que pesava sobre la hisenda municipal. La primera reclamació per qüestions com el benefici industrial pujava fins a quatre milions i mig d’euros, que després de les negociacions s’havien rebaixat fins a dos milions i mig.

Quan el ple hagi ratificat l’acord, el govern municipal podrà licitar el contracte pont a una nova empresa, de dos anys prorrogables, mentre s’enllesteixen els tràmits i inversions per municipalitzar el servei d’aigua, que segons els informes que ha encarregat l’Ajuntament és la millor opció per cobrir el servei d’aigua a la capital baixempordanesa.

Aparicio també celebra que ara es podran començar a fer millores a la xarxa, que està en molt mal estat, ja que els darrers anys la inversió ha sigut mínima.

Veure font: https://www.3cat.cat/324/com-gestiona-laigua-cada-poblacio-creix-laposta-per-la-remunicipalitzacio-del-servei/noticia/3315359/

L’ajuntament d’Alfarràs ja gestiona l’aigua potable

Després de gairebé 4 anys de tràmits i 18 anys en mans de Cassa. Una votació popular el 2021 va avalar el traspàs al consistori

Notícia publicada originalment al Segre el 19 de setembre de 2024

L’ajuntament d’Alfarràs va recuperar aquest dilluns la gestió del subministrament d’aigua de boca després de gairebé quatre anys de tràmits i una consulta veïnal que va avalar remunicipalitzar aquest servei el 2021. El consistori relleva CASSA, encarregada del servei des del 2006 i el contracte de la qual va acabar el 2010. Des d’aleshores s’ha anat prorrogant periòdicament el contracte fins ara, segons va explicar la regidora responsable Manuela Samper.

El jutge va desestimar el 2018 una denúncia presentada per aquesta firma contra el consistori, al qual reclamava més de 227.000 euros en concepte d’indemnització per pèrdues econòmiques entre 2006 i 2017. Recuperar aquesta prestació ha estat un dels eixos de l’activitat de l’actual equip del govern, amb Joan Carles Garcia al capdavant (JxCAT). Les fuites i les rebentades en una xarxa centenària en molts sectors ha fet que les pèrdues d’aigua fossin de més del 50% durant anys. L’ajuntament ha anat executant reparacions per fases. L’any passat es van impulsar les obres de restauració de conduccions a la zona del poble vell, que és on estava més espatllada. Va suposar una inversió de més de 200.000 euros, ja que es van haver de reemplaçar molts trams de fibrociment. Segons va explicar Samper, aquest mateix dilluns ja es van posar en mans de diverses empreses actuacions per millorar la cloració i el control dels dipòsits. També va indicar que compten amb dos subvencions de la Generalitat, que ascendeixen a 600.000 euros, i altres de la Diputació de 150.000 euros que es destinaran a acabar de renovar la xarxa de proveïment que ara té un rendiment del 64%. El municipi ja té instal·lats comptadors a les cases.

Veure font: https://www.segre.com/ca/comarques/segria/240919/l-ajuntament-ja-gestiona-l-aigua-boca_566745.html

L’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICRA-CERCA) s’incorpora a l’AMAP

L’ICRA-CERCA és el primer centre de recerca en sumar-se a l’AMAP, i la seva adhesió suposa un recolzament el sector de la gestió pública de l’aigua pública al país. D’aquesta forma, es podran obrir i consolidar línies de recerca amb empreses públiques d’aigua i ajuntaments, vinculant-la específicament amb aspectes socials i de gestió, a banda de tècnics.

L’ICRA-CERCA, adscrit a la Universitat de Girona, va ser creat el 2006 per la Generalitat de Catalunya, i ha esdevingut el centre multidisciplinari de referència a Catalunya en la recerca sobre el cicle integral de l’aigua. Aquesta recerca que es fa a l’ICRA-CERCA està relacionada amb tots els aspectes relacionats amb l’aigua, en especial aquells que tenen a veure amb el seu ús racional i els efectes de l’activitat humana i de la sequera sobre els recursos hídrics.

L’institut genera coneixements essencials sobre processos hidrològics, ecosistemes aquàtics i contaminants químics i microbians, particularment en condicions d’escassetat d’aigua i condicions ambientals extremes. També se centra en el desenvolupament de tecnologies apropiades per al tractament, la millora i la reutilització de l’aigua, traslladant aquest coneixement a l’administració, la indústria, els científics, els prenedors de decisions i la societat en general.

Amb aquesta incorporació, l’AMAP ja compta amb 80 membres, entre municipis, empreses públiques d’aigua i entitats municipalistes i ambientalistes.

A Catalunya, tot i que la major part de la població, el 78%, encara rep l’aigua d’operadors privats, la gestió pública de l’aigua es va estenent paulatinament, i des del 2010, 40 municipis ja han passat a gestió directa del servei d’abastament, de forma que ara és la forma de gestió de la majoria dels municipis catalans, el 55%.