L’expert en aigua i sanejament fa un repàs dels errors en la gestió de recursos | «L’aigua ha de ser tractada com un bé comú que és de tots però no pot ser apropiada per ningú», assegura
Entrevista publicada originàriament a El Periódico el 13/08/2022
Pedro Arrojo és professor emèrit del Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de Saragossa. Va ser diputat de Podem entre el 2016 i el 2019. Ara treballa com a relator especial sobre els drets humans a l’aigua potable i al sanejament de l’ONU, des d’on alerta sobre els riscos de privatitzar l’aigua potable.
«Davant la lògica del mercat i l’especulació financera», el relator convida els Estats a desenvolupar «una governança democràtica de l’aigua». I això inclou fer un bon ús dels aqüífers.
Espanya afronta una crisi de proveïment d’aigua. ¿Com hem arribat fins aquest punt?
Estem en un cicle de sequera. És normal dins de la climatologia mediterrània. Però, com s’està advertint des de fa moltíssim temps en la comunitat científica, amb el canvi climàtic aquests cicles s’accentuaran i es faran cada vegada més llargs i més durs.
¿Quines són les solucions?
Sempre es parla dels embassaments, però les aigües subterrànies són la part de l’iceberg de l’aigua dolça que hi ha als continents. No es veu, però n’és la immensa majoria. Els aqüífers són els pulmons hídrics de la naturalesa. És on hi ha més quantitat d’aigua disponible i renovable. Desgraciadament, n’estem sobreexplotant molts en anys de normalitat. I justament a les zones més sensibles i vulnerables. En cas de seguir així uns anys, acabarem amb les reserves.
Cal mantenir-los com a reserva estratègica per a temps de sequera. És la principal eina que hi ha en tots els països, particularment a Espanya. La seva sobreexplotació és la clau del problema i alhora la clau de possibles solucions pensant en el futur.
S’estima que hi ha més d’un milió de pous il·legals [a Espanya]. Acabo d’arribar de Tunísia, on estan sobreexplotant els seus recursos hídrics a una taxa reconeguda del 120% en temps de normalitat. Reconeixen que el 60% dels pous que hi ha al país són il·legals. Almenys ho reconeixen. Aquí no, perquè genera vergonya. La inacció és absolutament injustificable i ni ho reconeixem ni ho resolem.
¿Per què?
La sobreexplotació que ve, en bona mesura, per explotacions i regadius il·legals, s’agreuja pel fet que s’han atorgat concessions legals molt per sobre del límit de sobreexplotació de les aigües subterrànies, per exemple a Doñana.
D’altra banda, el principal usuari de l’aigua és el regadiu. Però clar, si nosaltres continuem fent política, en el mal sentit de la paraula, donant peu a planificacions en les quals es preveuen creixements del regadiu, legals i il·legals, doncs estem agreujant el problema de la sobreexplotació de recursos i la impossibilitat de reaccionar davant futures sequeres com les que estem patint.
¿Com és que no s’investiga en aquests pous i s’actua amb la llei a la mà?
Això caldria preguntar-ho a les confederacions hidrogràfiques, que són les que tenen l’autoritat i l’obligació de vigilar aquestes qüestions. Però, desgraciadament, hi ha un sentiment que comparteixen també molts petits i mitjans agricultors: que tenen dret a explotar l’aigua que posseeixen sota la seva terra. Hi ha poca consciència col·lectiva del que és la llei en aquest sentit. I una certa complicitat social que fa que l’autoritat política tingui dificultats a l’hora d’executar la seva obligació per por que l’aplicació de mesures per tancar pous resulti impopular i, per tant, passi factura en futures eleccions. Això cada vegada està menys vigent perquè hi està havent més consciència que els pous il·legals i la sobreexplotació ens posa en perill a tots i a totes. Hi comença a haver certes possibilitats d’executar i complir la llei. És molt fort dir això, però és així.
Els problemes hídrics a Espanya venen de lluny…
Tenen un component cultural molt fort. Fins a 1985, la legislació a Espanya era una hidroesquizofrènia nacional. S’establia que l’aigua superficial era pública. Llavors les confederacions hidrogràfiques van començar a construir embassaments, canals, van distribuir concessions… Però les aigües subterrànies eren privades. L’Estat no s’hi havia de ficar. Era una contradicció tremenda, perquè l’aigua que hi havia en un aqüífer era privada, però més endavant emergia en una font i a partir de llavors era pública. No tenia ni cap ni peus. Això va fer que la consciència social anés així.
¿Què va passar després de 1985?
Al canviar la llei, el legislador no s’atreveix a fer retroactiva la consideració de l’aigua, que passa a estar sota domini públic. Per tant, els pous que hi havia abans de 1985 continuen sent privats. I molta gent es pensa que els que es van perforant posteriorment són tan legals com els anteriors. No hi ha un abans i un després per a ells. El legislador i l’autoritat competent no s’atreveixen a executar el nou principi legal. Es continuen fent pous il·legals sota l’argument que el d’abans no ho va fer, en molts casos per modernitzar regadius avalats pels governs autònoms corresponents. Hi ha hagut una complicitat per part de tots els partits polítics.
També s’han atorgat concessions legals que acaben amb un aqüífer sobreexplotat. L’Estat té l’obligació d’intervenir-hi i de revisar les concessions que estan operant, però això és molt impopular. Per tant, moltes vegades els governs autonòmics i estatals eludeixen fer una declaració formal d’aqüífers sobreexplotats perquè, si ho declaren formalment, tenen l’obligació i les eines legals per intervenir sobre les concessions legalment establertes.
Ara que amb la sequera sembla que hi ha més consciència del problema a nivell poblacional, ¿què podem fer els ciutadans?
Ser-ne conscients és el primer pas. A través de la pressió ciutadana, de l’opinió pública, es poden condicionar les decisions que prenguin les institucions corresponents.
Sempre se’ns diu que tanquem l’aixeta mentre ens rentem les dents, que posem una ampolla dins de la cisterna perquè consumeixi menys aigua… Aquestes coses. I estan bé. Però són més aviat una expressió de compromís cultural. La quantitat d’aigua que podem estalviar així no és ni una centena part del que podria estalviar l’ajuntament si combatés de manera massiva i eficaç les fugues en la xarxa. Moltes ciutats a Espanya tenen fugues per sobre del 20%.
La ciutadania ha de ser capaç de pressionar democràticament els ajuntaments, les comunitats autònomes i l’Estat a través de les confederacions hidrogràfiques perquè, cada una amb les seves competències, assumeixin polítiques prudents, serioses, d’adaptació i de prevenció del canvi climàtic. Per exemple, reduint el consum a nivells sostenibles, amb la perspectiva que tard o d’hora viurem una sequera, i que ens permetin tenir disponibles els aqüífers. Les solucions reals passen per la planificació hidrològica i pel desenvolupament dels models d’ordenació territorial i urbanística, que marquen el ritme de les demandes d’aigua que tenim.
Allò que l’aigua cotitzi a Wall Street, ¿significa que és un bé comú o un negoci?
En aquest aspecte existeixen diversos nivells. Els enfocaments liberals van començar amb la privatització de la gestió, no de la propietat formal. Un exemple era l’ajuntament de torn que, en l’exercici de les seves competències, privatitzava la gestió de l’aigua durant 40 anys. En gran manera en perd el control. El que era un servei públic d’interès general passa a transformar-se en un negoci que uns consideraran legítim i d’altres, no tant.
En un moment determinat, amb el Govern de José María Aznar, es van aprovar mercats de drets concessionals. Fins aleshores, qui tenia un dret concessional de mil metres cúbics per fer una determinada activitat de regadiu o de producció industrial no la podia vendre perquè era una concessió gratuïta que li feia l’Estat: era un privilegi, no una propietat. Però, a partir d’aquest canvi legal, es poden contratravessar els drets concessionals. Això passa a Espanya i en determinats estats dels Estats Units, a Austràlia i en zones Xile, que va començar al final de la dictadura de Pinochet.
I vostè ho qüestiona.
Ho vaig fer com a relator en el meu primer informe davant davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, el 2021. Demano que això es conegui i s’avaluï. En la meva opinió, caldria fer marxa enrere. L’aigua s’ha de tractar com un bé comú que és de tots però no pot ser apropiada per ningú.
¿Com funciona el mercat de futurs sobre l’aigua?
A Espanya es va introduir l’opció de compravendes conjunturals no permanents, amb una sèrie de limitacions o de regulacions més o menys exigents, que s’han anat liberalitzant a mesura que s’han aprovat certs decrets llei. De manera que ara pràcticament vivim una situació en la qual un senyor que ha rebut una concessió d’aigua pública pot fer negoci amb ella i vendre-la a un tercer. I ara, de sobte, també pot negociar una venda a futur.
Els mercats de futurs funcionen així: algú compra els drets d’aigua per d’aquí a sis mesos calculant que hi pot haver una sequera o altres condicions. Un cop rebut aquest dret del futur, el posa en borsa i especula amb el seu valor, com està passant amb els aliments. És el que es diu l’economia de casino. Si això es queda en un assaig amb l’aigua de Califòrnia, com fins ara, no hi ha problema. Però les respostes a les incerteses no poden ser dinàmiques especulatives que enriqueixin a través d’una economia de casino a determinats poders financers i trenquin les economies i els drets humans de la majoria de la població del món.
Un estudi encarregat per Repsol que va realitzar la Universitat Complutense de Madrid deia que per al 2050 faltarà aigua per al 40% de la població mundial. ¿Són tan catastrofistes les prediccions?
Aquests càlculs, des del meu punt de vista, són perversos. L’aigua no és un bé qualsevol. Quan em pregunten pel seu valor responc que no en té un, sinó diversos, amb rangs ètics de diferent nivell. El valor del metre cúbic que hi ha en una piscina i el valor del metre cúbic de l’aigua que necessites a casa per sobreviure amb dignitat no es poden comparar.
Hi ha aigua que s’utilitza per a l’interès general de la societat, aigua per a l’economia i el desenvolupament i aigua per al delicte. L’aigua per a la vida no pot ser escassa mai. Es pot fixar el mínim d’aigua que necessites per a una vida digna, però no és més que un 3% del que estem traient als rius i els aqüífers. No s’assecaran per aquesta quantitat. De manera que, si donem prioritat a l’ús domèstic i al dret humà a l’aigua, no es pot acceptar l’escassetat. A ningú li faltarà aigua. Faltarà per a l’ús de l’aigua per a l’economia. Però no és una desgràcia.
Més que l’escassetat, caldrà gestionar els excedents d’ambició i cobdícia que de vegades tenim i establir uns nivells de prioritat, de manera que no falti aigua per a l’essencial.
