El Consorci de la Costa Brava assumirà l’abastament d’aigua potable de Portbou, Colera, el Port de la Selva i la Selva

El canvi es farà efectiu l’octubre del 2023

Notícia publicada originàriament al Diari de Girona el 20 d'octubre de 2022

A partir de l’1 d’octubre de 2023, el Consorci d’Aigües Costa Brava Girona s’encarregarà de gestionar l’abastament d’aigua potable en alta de Portbou, Colera, el Port de la Selva i la Selva de Mar (Alt Empordà). Així ho han acordat totes les parts després que els plens respectius hagin donat llum verda a un traspàs de competències, que també inclourà la titularitat de les instal·lacions que es requereixin per desenvolupar el servei.

Tots quatre municipis són membres fundadors del Consorci d’Aigües, però sempre s’han gestionat l’abastament en alta, i continuarà igual fins que es concreti el relleu d’aquí gairebé un any. En l’actualitat, del Consorci només reben el servei de sanejament en alta de les aigües residuals urbanes.

El president de la Diputació de Girona i del Consorci d’Aigües Costa Brava Girona, Miquel Noguer, ha posat valorat positivament aquest pas: “L’aigua és un bé essencial per a la qualitat de vida de les persones, i la nostra missió és garantir el millor servei possible d’abastament, en sintonia amb el que ens demanen els ajuntaments del litoral i el prelitoral gironí. Creiem que, assumint aquestes competències, tots en sortirem beneficiats”.

El subministrament d’aigua potable de Portbou es porta a terme a partir de l’embassament, de 130.000 m3, i el tractament posterior de les aigües a la planta potabilitzadora (ETAP, estació de tractament d’aigües residuals). Per completar l’abastament en els casos de sequera o d’avaries de la xarxa, des del 2009 es compta amb un pou nou i una planta de tractament d’osmosi inversa amb remineralització posterior, molt necessària perquè l’aigua del pou se salinitza molt ràpidament.

A Colera, el subministrament d’aigua potable es fa des d’un pou al costat de la riera, des del qual es pot impulsar directament al dipòsit o, depenent de la qualitat de l’aigua, a una planta de tractament mitjançant osmosi inversa.

Per la seva part, al Port de la Selva, l’abastament en alta s’efectua des de dos pous, de quinze metres de profunditat cadascun, ubicats a la llera de la riera de Romanyac. Des d’allà, l’aigua s’impulsa al dipòsit municipal emplaçat al puig de les Forques, a la urbanització El Mirador.

La Selva de Mar disposa d’una única captació, formada per un pou situat als afores, davant l’ermita de Sant Sebastià, i que bomba aigua directament al dipòsit municipal.

A partir de l’octubre del 2023, el Consorci d’Aigües assumirà la titularitat de totes les instal·lacions i es farà càrrec de les despeses de les reformes que siguin necessàries per posar-les al dia, així com de l’execució de les actuacions d’abastament subvencionades per l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) en aquests municipis. Cal destacar l’assumpció d’una gestió molt singular com la de l’embassament amb presa de Portbou, ara de titularitat municipal.

El Consorci d’Aigües és un ens públic integrat per la Diputació de Girona i quaranta-set municipis del litoral i el prelitoral gironí. Gestiona, dins del cicle de l’aigua, el sanejament d’aigua en alta (transport a l’estació depuradora d’aigües residuals, depuració i abocament al medi o regeneració) i l’abastament d’aigua en alta (captació, transport i potabilització) per subministrar-la a més d’un milió de persones a l’estiu, en col·laboració amb l’Agència Catalana de l’Aigua de la Generalitat de Catalunya (ACA).

El Govern congelarà la tarifa en alta de l’aigua per al 2023

És el preu que han de pagar les companyies subministradores de l’aigua al consumidor final a les que s’encarreguen de distribuir-la des de les fonts en origen, com rius, embassaments o aqüífers. La consellera Jordà considera que “no es pot apujar la pressió fiscal” als catalans

Article publicat originàriament a Públic el 5/10/22

La consellera d’Acció Climàtica, Teresa Jordà, ha anunciat que el Govern ha decidit congelar la tarifa en alta de l’aigua per al 2023. Es tracta de la tarifa que paguen els subministradors d’aigua municipal a les entitats subministradores de caràcter supramunicipal, que l’obtenen de les fonts d’origen, és a dir, dels embassaments, els rius, els aqüífers i les dessalintzadores.

Les subministradores d’aigua en alta -n’hi ha una trentena a Catalunya- la traslladen des d’aquestes fonts en origen fins al dipòsits municipals, des dels quals les companyies que s’encarreguen de la distribució en baixa la fan arribar fins al consumidor final.

En el marc de la sessió de control al ple del Parlament, Jordà ha argumentat que no es pot apujar la pressió fiscal als catalans i ha assenyalat que aquesta tarifa està congelada des del 2017. Ha explicat que per afrontar els increments de despesa i els sobrecostos previstos per a l’any que ve, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) aportarà 13 milions i Aigües Ter Llobregat 17 milions més.

D’aquesta manera, segons la consellera, s’aconseguirà no generar endeutament a l’ATLL i alhora no repercutir l’increment de preus als ciutadans. I és que si la tarifa en alta creix, una conseqüència gairebé automàtica és que les companyies en baixa la repercuteixin, de manera que el rebut final de l’aigua s’encareixi.

Pedro Arrojo, relator especial sobre els drets humans a l’aigua: «Hi ha un milió de pous il·legals a Espanya»

L’expert en aigua i sanejament fa un repàs dels errors en la gestió de recursos | «L’aigua ha de ser tractada com un bé comú que és de tots però no pot ser apropiada per ningú», assegura

Entrevista publicada originàriament a El Periódico el 13/08/2022

Pedro Arrojo és professor emèrit del Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de Saragossa. Va ser diputat de Podem entre el 2016 i el 2019. Ara treballa com a relator especial sobre els drets humans a l’aigua potable i al sanejament de l’ONU, des d’on alerta sobre els riscos de privatitzar l’aigua potable.

«Davant la lògica del mercat i l’especulació financera», el relator convida els Estats a desenvolupar «una governança democràtica de l’aigua». I això inclou fer un bon ús dels aqüífers.

Espanya afronta una crisi de proveïment d’aigua. ¿Com hem arribat fins aquest punt?

Estem en un cicle de sequera. És normal dins de la climatologia mediterrània. Però, com s’està advertint des de fa moltíssim temps en la comunitat científica, amb el canvi climàtic aquests cicles s’accentuaran i es faran cada vegada més llargs i més durs.

¿Quines són les solucions?

Sempre es parla dels embassaments, però les aigües subterrànies són la part de l’iceberg de l’aigua dolça que hi ha als continents. No es veu, però n’és la immensa majoria. Els aqüífers són els pulmons hídrics de la naturalesa. És on hi ha més quantitat d’aigua disponible i renovable. Desgraciadament, n’estem sobreexplotant molts en anys de normalitat. I justament a les zones més sensibles i vulnerables. En cas de seguir així uns anys, acabarem amb les reserves.

Cal mantenir-los com a reserva estratègica per a temps de sequera. És la principal eina que hi ha en tots els països, particularment a Espanya. La seva sobreexplotació és la clau del problema i alhora la clau de possibles solucions pensant en el futur.

S’estima que hi ha més d’un milió de pous il·legals [a Espanya]. Acabo d’arribar de Tunísia, on estan sobreexplotant els seus recursos hídrics a una taxa reconeguda del 120% en temps de normalitat. Reconeixen que el 60% dels pous que hi ha al país són il·legals. Almenys ho reconeixen. Aquí no, perquè genera vergonya. La inacció és absolutament injustificable i ni ho reconeixem ni ho resolem.

¿Per què?

La sobreexplotació que ve, en bona mesura, per explotacions i regadius il·legals, s’agreuja pel fet que s’han atorgat concessions legals molt per sobre del límit de sobreexplotació de les aigües subterrànies, per exemple a Doñana.

D’altra banda, el principal usuari de l’aigua és el regadiu. Però clar, si nosaltres continuem fent política, en el mal sentit de la paraula, donant peu a planificacions en les quals es preveuen creixements del regadiu, legals i il·legals, doncs estem agreujant el problema de la sobreexplotació de recursos i la impossibilitat de reaccionar davant futures sequeres com les que estem patint.

¿Com és que no s’investiga en aquests pous i s’actua amb la llei a la mà?

Això caldria preguntar-ho a les confederacions hidrogràfiques, que són les que tenen l’autoritat i l’obligació de vigilar aquestes qüestions. Però, desgraciadament, hi ha un sentiment que comparteixen també molts petits i mitjans agricultors: que tenen dret a explotar l’aigua que posseeixen sota la seva terra. Hi ha poca consciència col·lectiva del que és la llei en aquest sentit. I una certa complicitat social que fa que l’autoritat política tingui dificultats a l’hora d’executar la seva obligació per por que l’aplicació de mesures per tancar pous resulti impopular i, per tant, passi factura en futures eleccions. Això cada vegada està menys vigent perquè hi està havent més consciència que els pous il·legals i la sobreexplotació ens posa en perill a tots i a totes. Hi comença a haver certes possibilitats d’executar i complir la llei. És molt fort dir això, però és així.

Els problemes hídrics a Espanya venen de lluny…

Tenen un component cultural molt fort. Fins a 1985, la legislació a Espanya era una hidroesquizofrènia nacional. S’establia que l’aigua superficial era pública. Llavors les confederacions hidrogràfiques van començar a construir embassaments, canals, van distribuir concessions… Però les aigües subterrànies eren privades. L’Estat no s’hi havia de ficar. Era una contradicció tremenda, perquè l’aigua que hi havia en un aqüífer era privada, però més endavant emergia en una font i a partir de llavors era pública. No tenia ni cap ni peus. Això va fer que la consciència social anés així.

¿Què va passar després de 1985?

Al canviar la llei, el legislador no s’atreveix a fer retroactiva la consideració de l’aigua, que passa a estar sota domini públic. Per tant, els pous que hi havia abans de 1985 continuen sent privats. I molta gent es pensa que els que es van perforant posteriorment són tan legals com els anteriors. No hi ha un abans i un després per a ells. El legislador i l’autoritat competent no s’atreveixen a executar el nou principi legal. Es continuen fent pous il·legals sota l’argument que el d’abans no ho va fer, en molts casos per modernitzar regadius avalats pels governs autònoms corresponents. Hi ha hagut una complicitat per part de tots els partits polítics.

També s’han atorgat concessions legals que acaben amb un aqüífer sobreexplotat. L’Estat té l’obligació d’intervenir-hi i de revisar les concessions que estan operant, però això és molt impopular. Per tant, moltes vegades els governs autonòmics i estatals eludeixen fer una declaració formal d’aqüífers sobreexplotats perquè, si ho declaren formalment, tenen l’obligació i les eines legals per intervenir sobre les concessions legalment establertes.

Ara que amb la sequera sembla que hi ha més consciència del problema a nivell poblacional, ¿què podem fer els ciutadans?

Ser-ne conscients és el primer pas. A través de la pressió ciutadana, de l’opinió pública, es poden condicionar les decisions que prenguin les institucions corresponents.

Sempre se’ns diu que tanquem l’aixeta mentre ens rentem les dents, que posem una ampolla dins de la cisterna perquè consumeixi menys aigua… Aquestes coses. I estan bé. Però són més aviat una expressió de compromís cultural. La quantitat d’aigua que podem estalviar així no és ni una centena part del que podria estalviar l’ajuntament si combatés de manera massiva i eficaç les fugues en la xarxa. Moltes ciutats a Espanya tenen fugues per sobre del 20%.

La ciutadania ha de ser capaç de pressionar democràticament els ajuntaments, les comunitats autònomes i l’Estat a través de les confederacions hidrogràfiques perquè, cada una amb les seves competències, assumeixin polítiques prudents, serioses, d’adaptació i de prevenció del canvi climàtic. Per exemple, reduint el consum a nivells sostenibles, amb la perspectiva que tard o d’hora viurem una sequera, i que ens permetin tenir disponibles els aqüífers. Les solucions reals passen per la planificació hidrològica i pel desenvolupament dels models d’ordenació territorial i urbanística, que marquen el ritme de les demandes d’aigua que tenim.

Allò que l’aigua cotitzi a Wall Street, ¿significa que és un bé comú o un negoci?

En aquest aspecte existeixen diversos nivells. Els enfocaments liberals van començar amb la privatització de la gestió, no de la propietat formal. Un exemple era l’ajuntament de torn que, en l’exercici de les seves competències, privatitzava la gestió de l’aigua durant 40 anys. En gran manera en perd el control. El que era un servei públic d’interès general passa a transformar-se en un negoci que uns consideraran legítim i d’altres, no tant.

En un moment determinat, amb el Govern de José María Aznar, es van aprovar mercats de drets concessionals. Fins aleshores, qui tenia un dret concessional de mil metres cúbics per fer una determinada activitat de regadiu o de producció industrial no la podia vendre perquè era una concessió gratuïta que li feia l’Estat: era un privilegi, no una propietat. Però, a partir d’aquest canvi legal, es poden contratravessar els drets concessionals. Això passa a Espanya i en determinats estats dels Estats Units, a Austràlia i en zones Xile, que va començar al final de la dictadura de Pinochet.

I vostè ho qüestiona.

Ho vaig fer com a relator en el meu primer informe davant davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, el 2021. Demano que això es conegui i s’avaluï. En la meva opinió, caldria fer marxa enrere. L’aigua s’ha de tractar com un bé comú que és de tots però no pot ser apropiada per ningú.

¿Com funciona el mercat de futurs sobre l’aigua?

A Espanya es va introduir l’opció de compravendes conjunturals no permanents, amb una sèrie de limitacions o de regulacions més o menys exigents, que s’han anat liberalitzant a mesura que s’han aprovat certs decrets llei. De manera que ara pràcticament vivim una situació en la qual un senyor que ha rebut una concessió d’aigua pública pot fer negoci amb ella i vendre-la a un tercer. I ara, de sobte, també pot negociar una venda a futur.

Els mercats de futurs funcionen així: algú compra els drets d’aigua per d’aquí a sis mesos calculant que hi pot haver una sequera o altres condicions. Un cop rebut aquest dret del futur, el posa en borsa i especula amb el seu valor, com està passant amb els aliments. És el que es diu l’economia de casino. Si això es queda en un assaig amb l’aigua de Califòrnia, com fins ara, no hi ha problema. Però les respostes a les incerteses no poden ser dinàmiques especulatives que enriqueixin a través d’una economia de casino a determinats poders financers i trenquin les economies i els drets humans de la majoria de la població del món.

Un estudi encarregat per Repsol que va realitzar la Universitat Complutense de Madrid deia que per al 2050 faltarà aigua per al 40% de la població mundial. ¿Són tan catastrofistes les prediccions?

Aquests càlculs, des del meu punt de vista, són perversos. L’aigua no és un bé qualsevol. Quan em pregunten pel seu valor responc que no en té un, sinó diversos, amb rangs ètics de diferent nivell. El valor del metre cúbic que hi ha en una piscina i el valor del metre cúbic de l’aigua que necessites a casa per sobreviure amb dignitat no es poden comparar.

Hi ha aigua que s’utilitza per a l’interès general de la societat, aigua per a l’economia i el desenvolupament i aigua per al delicte. L’aigua per a la vida no pot ser escassa mai. Es pot fixar el mínim d’aigua que necessites per a una vida digna, però no és més que un 3% del que estem traient als rius i els aqüífers. No s’assecaran per aquesta quantitat. De manera que, si donem prioritat a l’ús domèstic i al dret humà a l’aigua, no es pot acceptar l’escassetat. A ningú li faltarà aigua. Faltarà per a l’ús de l’aigua per a l’economia. Però no és una desgràcia.

Més que l’escassetat, caldrà gestionar els excedents d’ambició i cobdícia que de vegades tenim i establir uns nivells de prioritat, de manera que no falti aigua per a l’essencial.

L’Ajuntament de Castellbell demana la gestió de l’aigua de Mas Enric i Cal Prat

El consistori està convençut que la gestió pública d’aquest bé natural permetria un millor servei amb un manteniment de la xarxa més acurat

Notícia publicada originàriament a Nació Digital el 27/07/2022

L’Ajuntament de Castellbell i el Vilar ha demanat als germans Riera la gestió de l’aigua per a les urbanitzacions de Mas Enric i Can Prat després del conflicte entre els veïns per les restriccions que patien i que va avançar NacióManresa en primícia.

El consistori entén que la cessió de la gestió pública de l’aigua permetria oferir un millor servei i un manteniment més acurat d’aquest bé natural que facilitaria poder donar resposta als talls de subministrament que pateixen els veïns d’aquestes dues urbanitzacions durant les darreres setmanes.

Fins ara, l’Ajuntament cedeix gratuïtament cisternes d’aigua dels dipòsits municipals als propietaris i als responsables de la gestió i facilita ajuts per al transport de les cisternes.

L’ACA es disculpa

L’Agència Catalana de l’Aigua ha enviat una carta a l’Ajuntament de Castellbell i el Vilar en què es disculpa davant el consistori per haver-los atorgat la responsabilitat dels talls de subministrament a Mas Enric i Cal Prat en una resposta als veïns d’aquest entorn el passat 11 de juliol. L’ACA reconeix que les dues urbanitzacions no estan recepcionades i, per tant, la responsabilitat dels seus serveis no pot ser de l’Ajuntament encara i entén que qui ha d’assumir la responsabilitat és la propietat del pou de Cal Carné. En paral·lel, l’ACA ha demanat la legalització i la concessió d’aquest pou per part dels seus propietaris. 

La privatización del agua: la hipoteca que están pagando los municipios

El proceso de remunicipalización está siendo complicado por el nivel de blindaje que tienen las concesiones

Notícia publicada originalment a La Marea el 20/07/2022

Los vientos remunicipalizadores soplaron fuerte tras la llegada al poder de los autodenominados “ayuntamientos del cambio” a partir de 2015. Sin embargo, pocos consiguieron el objetivo final, como ocurrió en el caso de Barcelona, con Ada Colau al frente. En 2019, el Tribunal Supremo tumbó la única posibilidad de gestionar el abastecimiento de manera pública, lo que permitió que Aigües de Barcelona (participada en un 70% por Agbar) fuese quien se quedara con la concesión hasta 2047.

“Se trata de un proceso muy complejo porque normalmente la privatización está blindada. Si quieres romper el contrato por las malas, el ayuntamiento se quedaría en la ruina debido a las indemnizaciones que tendría que pagar. Por eso hay que judicializar el proceso y demostrar que la empresa privada está incumpliendo el contrato de la concesión. Es jurídicamente muy complejo”, explica Ricardo Gamaza, periodista y director del documental Trileros del agua.

La privatización del suministro de agua se convirtió en la vía rápida de muchos ayuntamientos para obtener liquidez, hipotecando así el futuro de los vecinos y vecinas durante las décadas que dura la concesión. En la actualidad, según los datos recopilados por la Red Agua Pública (RAP) y la Asociación Española de Operadores Públicos de Abastecimiento y Saneamiento (AEOPAS), 31 de las 51 capitales de provincia tienen una gestión privada del agua frente a 20 públicas. Una de ellas es Valladolid. Tras la llegada de Óscar Puente (PSOE) a la alcaldía de la capital vallisoletana en 2016 de la mano de la plataforma Valladolid toma la palabra (Izquierda Unida, Equo y otros), revertir la concesión privada del servicio, en esos momentos en manos de una empresa del grupo Agbar, se convirtió en una prioridad. Y, veinte años después de la privatización del servicio, la gestión del agua volvió a ser pública en 2017.

Las multinacionales del agua

De acuerdo con los cálculos del citado documental, el 55% del abastecimiento de agua en España se encuentra en manos privadas. Dentro de ello, el 87% está gestionada por dos únicas multinacionales: Agbar, filial de la francesa Suez, y Aqualia, propiedad de FCC y de un fondo de inversión australiano. Esta segunda se presenta como “la cuarta empresa de gestión del agua de Europa y la novena del mundo por población servida”. Según los últimos datos, presta servicio a cerca de 30 millones de personas de 17 países, si bien el 66% de su facturación procede de España. Agbar ha declinado responder a las preguntas de La Marea.

Luis Babiano, director-gerente de la Asociación Española de Operadores Públicos de Abastecimiento y Saneamiento (AEOPAS), a la que pertenecen la mayoría de organismos que prestan un servicio público de suministro de agua, se queja de que, en España, existe una “invisibilización” de las diferentes problemáticas que existen con el agua: “Solo se habla cuando hay un fenómeno de sequía. Entonces sí pasa a las agendas económicas, políticas y públicas”, asegura.

Según el directivo de AEOPAS, el cambio climático “solo puede traer más sequías y de manera más recurrentes y, ahí, la planificación es fundamental”. El problema, defiende Babiano, “es que las empresas privadas solo piensan en el lucro, en la cantidad de clientes, el consumo y el beneficio. Si no da dinero, no van a acometer inversiones que permitan minimizar los efectos del cambio climático y de la sequía”.

Cambio climático

Gonzalo Marín, portavoz de la Red Agua Pública (RAP), mantiene una posición similar: “Para situaciones como la que están por venir necesitamos modelos democráticos, de participación de la ciudadanía en las tomas de decisiones. Unas decisiones que deben ser transparentes, que tengan en cuenta aspectos sociales y medioambientales en el uso del agua. Pero la privada solo tiene en cuenta la maximización de sus beneficios”.

Una de las últimas operaciones de remunicipalización del servicio de abastecimiento de aguas se llevó a cabo en Alcázar de San Juan (Ciudad Real) el pasado 2021. Una sentencia del Tribunal Supremo confirmó que la venta de Aguas de Alcázar a Aqualia por parte del PP local en 2014 fue una operación “puramente ideológica y política”, marcada “por las prisas y por las malas formas”. Finalmente, en septiembre, la alcaldesa firmó la salida de la multinacional del capital social de la empresa pública.

La primera edil del consistorio, Rosa Melchor, califica de “bonito” el proceso de remunicipalización: “Partió de la ciudadanía y nunca estuvimos solos, y eso es muy importante”. La alcaldesa, sin embargo, subraya que la pugna se libró en los juzgados: “Lo que hicimos fue poner en manos de la justicia todos los errores de forma cometidos por la derecha cuando privatizaron el agua y eso fue lo que nos permitió ganar. En los resquicios legales está la clave”, explica.

Para Gonzalo Marín, portavoz de la Red Agua Pública, hay dos elementos esenciales a la hora de acometer un proceso de remunicipalización de la gestión del agua: “Es muy importante que el ayuntamiento tenga voluntad política de hacerlo, pero solo con eso no basta: hace falta un acompañamiento por parte de la ciudadanía, que apoye y que, si se logra, impulse un tipo de gestión democrática y participativa”.

Calafell consuma la municipalització de l’aigua, la més ambiciosa pel seu volum

Amb un cost anual de sis milions d’euros, el servei serà assumit a partir de l’1 de juliol per CEMSSA

Notícia publicada originàriament el 27/06/2022 a Tarragona Digital

Primera va ser la neteja viària, després la recollida de residus i ara, l’aigua i el clavegueram. L’Ajuntament de Calafell segueix amb la seva línia de recuperar la gestió directa dels serveis més importants que es presten al municipi. Aquest 1 de juliol, el consistori consumarà definitivament la municipalització de l’aigua i el clavegueram, un servei que serà assumit per l’empresa municipal CEMSSA.

Tal com reconeixen des del mateix consistori, es tracta de la municipalització més ambiciosa, tant pel seu volum, com per l’import econòmic. El servei té un cost de sis milions d’euros anuals i una quinzena de treballadors que seran subrogats per CEMSSA, així com les instal·lacions. Els últims 25 anys ha estat externalitzat a l’empresa Sorea, recentment absorbida per Agbar.

Una nova etapa

«És un repte difícil per la seva complexitat», admeten des del govern municipal. Però això no espanta l’Ajuntament calafellenc, que ha fet una intensa tasca preparatòria els mesos anteriors. «Ha estat una municipalització preparada a fons, tant en els estudis previs, com en la fase de transició», explica el regidor d’Ecologia Urbana, Aron Marcos.

I és que, tal com recorda el regidor, aquest és un servei de primera necessitat «que no es pot aturar en cap moment». L’alcalde de Calafell, Ramon Ferré, està convençut que amb aquesta decisió s’entra «a una nova etapa». Una etapa «que permetrà millorar el servei, com ja ha passat amb altres dels quals s’ha recuperat la gestió directa».

Des del govern local tenen clar que aquest pas permetrà un estalvi econòmic, absorbint els costos creixent i evitant apujar tarifes. També es tindrà «un control més directe del servei, que el farà més eficient en el funcionament ordinari, i més ràpid i àgil davant les incidències». Un dels objectius, de fet, és emprendre la renovació de la xarxa que afirmen que està «obsoleta» i presenta «pèrdues de cabal preocupants».

Unes actuacions que implicaran també la renovació de carrers, amb projectes que el consistori ja té elaborats. En aquest sentit es preveu tirar endavant un paquet d’inversions de setze milions d’euros en els pròxims anys. Entre les mesures previstes també n’hi ha per detectar ràpidament les fugues, a través de la digitalització de la xarxa.

Girona, Salt i Sarrià volen mantenir el preu mitjà de l’aigua i multiplicar per dotze la inversió anual en manteniment

ACN/ALBERT MARTÍNEZ

La proposta no repercutirà l’increment de l’IPC, inclou progressivitat en el preu segons consum i mesures socials

Notícia publicada originàriament a Diari de Girona el 08/04/22

Els ajuntaments de GironaSalt i Sarrià de Ter preveuen mantenir el preu mitjà de l’aigua que actualment paguen els usuaris. Així ho recull la proposta que haurà de substituir les tarifes vigents des del 2013, i que s’haurà d’aprovar aviat per començar a aplicar el 2023. En aquest sentit, contempla no repercutir l’increment de l’IPC dels darrers deu anys, i preveu una major progressivitat en el cost en funció del consum. També s’aplicaran mesures de tarificació social, de manera que amb aquesta proposta de noves tarifes es prioritza garantir el dret d’accés a aquest recurs adaptant-les als estàndards de consum mínim, que se situa al voltant dels 100 litres per habitant i dia.

Segons informen en un comunicat, la novetat principal és l’increment dels metres cúbics d’aigua inclosos en el primer tram, el més econòmic, que passarà de 6 a 9, mantenint el preu que hi havia fins ara. En l’àmbit domèstic crearan un quart bloc de tarifes, amb l’objectiu d’establir un increment de preus més progressiu en funció del consum d’aigua i, alhora, de desincentivar el mal ús d’aquest recurs. Seguint amb la voluntat de garantir l’accés a l’aigua, les noves tarifes inclourien una mesura de tarificació social per a les persones vulnerables, amb una bonificació del 100% del cost tant de la quota fixa com del consum d’aigua en el primer bloc, fins als 3 metres cúbics al mes.

D’altra banda, la proposta d’actualització de tarifes també preveu introduir un nou àmbit comercial, per adaptar els preus de l’aigua als comerços petits, i crear dues franges tarifàries dins l’àmbit industrial. De la mateixa manera que succeïa en el domèstic, el primer tram de consum comercial s’amplia fins als 9 metres cúbics d’aigua mantenint el preu. Segons el regidor de Sostenibilitat de l’Ajuntament de Girona, Martí Terés, la proposta és un «pas endavant»: «A Girona ens mantenim com una de les ciutats amb un cost de l’aigua més econòmic, si ens comparem amb ciutats similars a la nostra, fet que ens permet mantenir el vessant social del dret a l’accés a l’aigua. Al mateix temps, incorporem criteris de progressivitat perquè hem de fomentar, alhora, un ús sostenible del recurs».

Per la seva banda, el regidor de Serveis Públics de l’Ajuntament de SaltÀlex Barceló, ha afegit que les noves tarifes tenen en compte tots aquests factors perquè en el context actual «era prioritari per al govern no augmentar la mitjana del que cada usuari paga per l’aigua». Una de les principals actuacions que comporta el canvi de model és el replantejament de l’estructura de finançament, per assegurar que l’ens disposa dels recursos necessaris en termes de finançament per cobrir els costos que requereixi l’explotació del servei. Això permetrà afrontar més còmodament la reposició del sistema actual, que havia arribat al final de la seva vida útil.

Amb l’aplicació dels nous preus, l’empresa pública de gestió de l’aigua disposarà de 867.119,03 euros l’any per substituir les canonades i instal·lacions obsoletes, enfront dels 71.250 euros l’any que s’hi destinaven actualment. «Multipliquem per dotze la inversió anual prevista en obres de la xarxa d’aigües, i, per tant, això també repercutirà en una millor qualitat del servei en tots els àmbits, sense necessitat d’augmentar la tarifa», ha explicat l’alcalde de Sarrià de Ter, Narcís Fajula. La proposta s’ha presentat a la Taula de l’Aigua, i s’haurà d’aprovar aviat amb la intenció que es comencin a aplicar les noves tarifes amb data 1 de gener del 2023. La nova tarificació s’ha treballat conjuntament amb l’Associació de Municipis per l’Aigua Pública (AMAP), i amb la col·laboració d’altres empreses públiques d’aigua d’ajuntaments com el de Manresa. Les noves tarifes formen part del procés de gestió directa del servei d’Aigües de Girona, Salt i Sarrià. Des que el 2020 els municipis de Girona, Salt i Sarrià de Ter van anunciar el control del cicle de l’aigua per part dels tres ens locals a través d’una empresa pública, el consistori gironí ha fet diversos passos endavant per fer efectiva la gestió del servei.

Disset municipis bagencs diuen que reben “coaccions” de grans empreses privades per la gestió pública de l’aigua

Notícia publicada originàriament al Regió 7 el 15 febrer de 2022.

Disset ajuntaments del Bages han denunciat públicament que estan patint una ofensiva per part de la Cambra de Concessionaris d’Infraestructures, Equipaments i Serveis Públics (CCIES) i de l’empresa Agbar amb relació al servei d’abastament d’aigua públic.

Tots aquests consistoris tenen el servei d’aigua municipalitzat a través de l’empresa pública Aigües de Manresa i asseguren que, en els darrers mesos, han rebut un seguit de requeriments d’informació qüestionant la manera en què han fet els procediments. “Al darrere del dret legítim d’accés a la informació pública, hi veiem una acció organitzada amb intencionalitat de fiscalitzar i intimidar”, lamenta l’alcalde de Fonollosa i president del Consell Comarcal del BagesEloi Hernàndez.

Els municipis que tenen el servei d’aigua municipalitzat amb Aigües de Manresa han fet una acció conjunta aquest dimarts al migdia per denunciar l'”ofensiva” d’Agbar i de la Cambra de Concessionaris d’Infraestructures, Equipaments i Serveis Públics (CCIES) en contra del servei d’abastament d’aigua públic. Els alcaldes -entre els quals hi ha els de Manresa, Sant Fruitós de Bages, Sant Joan de Vilatorrada o Fonollosa- s’han reunit per consensuar una estratègia comuna de defensa i han elaborat un manifest conjunt en què denuncien que “els interessos d’empreses privades no poden posar en dubte les decisions democràtiques i l’interès general”.

En aquest sentit, a través del manifest, els alcaldes i l’empresa Aigües de Manresa reclamen la necessitat de “mantenir el servei de l’aigua en el terreny públic” i denuncien “l’assetjament i la intimidació” que estan patint per part d’Agbar i de la CCIES. Creuen que darrere dels requeriments i recursos que estan rebent hi ha una “voluntat de condicionar i posar en qüestió la potestat autoorganitzativa de l’administració local per prestar el servei públic essencial de l’aigua” i, al mateix temps, “neutralitzar la creixent tendència a optar per models de gestió pública”.

Els alcaldes se senten “pressionats” i “intimidats”

L’alcalde de Fonollosa i president del Consell Comarcal del Bages, Eloi Hernàndez, ha relatat que fa unes setmanes van rebre una petició per part d’una empresa per poder accedir a tot l’expedient de gestió de l’aigua. Assegura, però, que no només se’ls va requerir una informació sinó que “en el redactat es denota que fan una fiscalització de com s’ha fet aquest procediment i mencionen alguna mancança”. Per això, considera que darrere d’aquesta petició d’informació per part d’empreses que tenen interessos en el sector privat de l’aigua hi ha una “acció organitzada amb la intencionalitat de fiscalitzar-nos”.

En el mateix sentit s’ha expressat l’alcalde de Sant Joan de Vilatorrada, Jordi Solernou, que assegura que amb aquests requeriments d’informació des del consistori se senten “pressionats”. Tot i això, deixa clar que estan “molt tranquils” perquè creu que han fet tots els procediments “seguint la llei”. Solernou detalla que el requeriment que han rebut és molt tècnic i posa en qüestió si els procediments s’han fet bé: “El que volen és posar-nos traves burocràtiques, però nosaltres hem fet tots els passos que havíem de fer i ens hem posat al dia amb la nova llei de contractes”.

A l’Ajuntament de Sant Fruitós de Bages també han rebut recentment unes al·legacions per part de l’empresa Agbar. L’alcaldessa, Àdria Mazcuñan, relata que el consistori va aprovar per ple comprar les accions corresponents per poder formar part de l’empresa pública Aigües de Manresa, de manera que passa a formar part dels òrgans de decisió de l’ens i no s’ha de fer cap licitació per contractar els serveis d’aigua. Segons Mazcuñan, Agbar el que ha fet és presentar al·legacions en contra d’aquesta decisió. “La seva intenció és coaccionar a tots els pobles amb tot l’armament legal que tenen al seu abast. És una empresa molt gran que té moltes eines per anar argumentant coses, però a l’Ajuntament de Sant Fruitós també tenim les nostres eines i podem rebatre tot el que ens diuen”, assegura.

17 municipis i una població de 140.000 habitants

Aigües de Manresa presta serveis a un total de 17 municipis que, en global, representen una població de 140.000 habitants. Aquesta empresa pública gestiona el cicle integral de l’aigua, des de l’abastament, passant pel clavegueram i els serveis generals. El seu gerent, Antoni Ventura, ha assegurat que estan “tranquils” i que no veuen “recorregut jurídic” en els requeriments que han rebut. “Hi veiem un desig de neutralitzar aquest moviment de municipalització de serveis públics i de la voluntat de molts ajuntaments de reprendre la governança en la gestió de l’aigua”, assegura

De fet, Ventura explica que un dels arguments que fan servir aquestes grans empreses és que Aigües de Manresa no pot oferir serveis a d’altres ajuntaments que no siguin el de Manresa. És a dir, que no pot expandir la seva activitat en d’altres municipis del Bages. El gerent de l’empresa assegura que la gestió de l’aigua cada cop requereix de “marcs territorials més amplis. Els límits municipals es queden estrets perquè hi ha infraestructures compartides entre municipis”.

Ventura diu que han adaptat els estatuts a la nova normativa europea i assegura que tots els ajuntaments “estan representats a la junta general i al consell d’administració d’Aigües de Manresa”. En aquest sentit, diu que són els propis ajuntaments els que aproven les tarides, prioritzen les inversions i fan un seguiment i control de l’acció de l’empresa pública.

Nou impuls de la tarifa social de l’aigua

El govern engega una campanya per arribar a bonificar 100.000 llars

Notícia publicada originàriament a El Punt Avui el 15 febrer 2022

L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha impulsat una campanya per augmentar el nombre de llars beneficiàries de la bonificació del servei d’aigua, que s’ampliarà en unes 24.000 més de les que ja tenen aquesta subvenció. En la presentació de la campanya, la consellera d’Acció Climàtica, Teresa Jordà, assegurava que, arran de les conseqüències econòmiques i socials de la pandèmia, detecten que “molta més gent podria acollir-se a aquesta bonificació”. Segons la consellera, no totes les persones que hi tindrien dret hi accedeixen perquè en desconeixen l’existència o bé perquè s’han trobat en situació de vulnerabilitat en els últims mesos. Des que es va engegar la tarifa social de l’aigua, l’any 2011, el govern ha bonificat el 100% del rebut de l’aigua sempre que no se superi el consum de 9 metres cúbics al mes i el 50% si se supera, a les llars que demostren la seva vulnerabilitat. A aquestes ajudes es poden acollir les llars en què tots els seus membres estan a l’atur, si es rep una pensió mínima contributiva o en risc de quedar-se sense casa (o d’exclusió residencial, segons l’anunci de la campanya). La subvenció es pot sol·licitar a través del 012, de manera presencial a l’Agència Catalana de l’Aigua i a través del seu web.

Èxit participatiu a la pintada del mural per la recuperació de la gestió pública de l’aigua a Manlleu

El darrer dissabte 15 de gener la plataforma Aigua Pública Manlleu ha realitzat la pintada d’un mural participatiu a la zona del parc del Rocòdrom per reclamar la recuperació de la gestió pública de l’aigua.


La jornada, que ha comptat amb una xocolatada i coca per menjar, activitats infantils, parlaments i música, ha aplegat més de cinquanta persones, les quals han pogut col·laborar amb la pintada del mural durant tot el matí.

Després d’haver impulsat des de la plataforma la moció a l’Ajuntament de Manlleu per la gestió pública de l’aigua a Manlleu, assolint el compromís del consistori per seguir els passos necessaris per recuperar aquest servei, l’objectiu d’Aigua Pública Manlleu d’aquesta matinal ha sigut seguir avançant cap a l’objectiu de remunicipalitzar el servei d’aigua a Manlleu el 2024.

D’ara endavant seguiran fent actes per apropar la campanya a la ciutadania, com la del mural, a més de tirar endavant accions per assolir incidència política.

Des de la plataforma entenen l’aigua com un bé comú que cal preservar i mantenir per a totes les persones i per al manteniment dels ecosistemes naturals, i per tant, no fer-hi negoci.

Més informació a https://aiguapublicamanlleu.wordpress.com/

Per què és tan difícil que un ajuntament recuperi la gestió de l’aigua?

La factura s’encareix de mitjana un 25% si el subministrament el fa una empresa privada, segons un estudi de la plataforma Aigua És Vida

Notícia publicada originalment a la web de la CCMA el 22/12/2021

De tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona, només una gran ciutat, Terrassa, ha aconseguit recuperar la gestió pública de l’aigua. I li ha costat un llarg de periple de litigis juidicials amb l’antiga empresa concessionària.

A tot Catalunya, més de 150 municipis ho volen intentar però el camí que han de recórrer no és gens fàcil. Un dels obstacles amb què es troben és la forta oposició de les concessionàries a perdre el contracte.

L’altre entrebanc són diverses lleis, com ara la de creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que dificulten el canvi de model de gestió. Ripollet, al Vallès Occidental, és una de les localitats que batallen per municipalitzar el servei i, a dia d’avui, encara no ho ha aconseguit.

El paper clau de l’Àrea Metroplitana de Barcelona

A Ripollet, la gestió de l’aigua està en mans de l’empresa Sorea, una filial d’Agbar. Però el contracte amb Sorea va vèncer el 2016 i a principis del 2018 l’Ajuntament va decidir municipalitzar el servei però encara no ha estat possible.

Una sentència judicial diu que, quan s’acaba el contracte, l’Àrea Metropolitana ha de determinar per a cada municipi quin és el millor model de gestió.

El problema és que aquest procés es pot allargar anys i, mentrestant, Ripollet continua amb un contracte caducat i això va deteriorant el servei.

En declaracions a Catalunya Informació, l’alcalde José Maria Osuna ha demanat que es canviï la legislació per permetre desbloquejar aquesta situació, que també passa en altres llocs com Sant Cugat del Vallès o Corbera de Llobregat. 

“Ningú s’imagina que cap grup polític vulgui allargar aquesta provisionalitat, que només beneficia l’empresa que contimua donant el servei a través d’un contracte caducat i amb un model de gestió que  no és el més eficient.”

Aprofitant que demà es voten els pressupostos de la Generalitat al Parlament, la CUP-Guanyem presentarà una esmena on es demana que es canviï la llei.

ERC i Junts també n’havien presentat una altra en un sentit semblant, pactada amb els comuns, però l’han retirada a última hora. L’alcalde de Ripollet hi veu reticències d’alguns partits:

“El PSC metropolità està bloquejant la solució més senzilla: la firma d’un conveni entre l’AMB i l’ajuntament que facilitaria sortir de la provisionalitat en què ens trobem i que donaria seguretat jurídica a totes les parts.”

Segons un estudi de la plataforma Aigua És Vida, la gestió privada d’aquest servei n’encareix la factura una mitjana del 25 per cent

Calafell aprova la municipalització del servei d’aigua i clavegueram

És el procés més important de recuperació de la gestió directa de serveis per part de l’Ajuntament

Notícia publicada originalment a Nació Baix Penedès el 17/12/2021

L’Ajuntament de Calafell ha aprovat la municipalització del servei d’aigua i clavegueram. Serà el procés de recuperació de la gestió directa de serveis municipals que es realitza, pel seu import econòmic (uns 6 milions d’euros), la complexitat de la prestació i el temps que portava externalitzat, més de 25 anys.

L’acord s’ha assolit en el ple municipal celebrat aquest 16 de desembre, per una amplíssima majoria: 19 vots a favor (PSC, ERC, Sumem+Junts, CUP, En Comú Podem i els dos regidors no adscrits) i una abstenció (Ciutadans). Diversos portaveus s’hi han referit com una oportunitat històrica per donar un gir radical al servei.

L’Ajuntament s’ha decantat per una municipalització completa, descartant la possibilitat, que també s’havia estudiat, de promoure una empresa mixta amb majoria de capital públic. HI ha pesat el fet que els costs financers de les inversions que caldrà fer a la xarxa seran, a llarg termini, més baixos.

El tinent d’alcalde d’Ecologia Urbana, Aron Marcos, ha explicat que “és una decisió molt meditada i estudiada. Hem fet un treball molt acurat perquè gestionar l’aigua és un servei essencialíssim i molt més complicat que recollir la brossa”. Marcos ha afegit: “Ens hem decantat per un model íntegrament públic perquè controlarem el servei al 100%, amb la qual cosa guanyarem més proximitat als usuaris i evitarem estar lligats per les rigideses dels contractes de concessió”.

El concessionari era Agbar, que va absorbir el contracte original de la seva filial Sorea, que es remuntava a l’1 de gener de l’any 1997. L’Ajuntament se subrogarà la quinzena de treballadors adscrits a la concessió, així com totes les instal·lacions i equips.

Atès que es tracta d’un servei que no pot aturar-se en cap moment, l’Ajuntament ha aprovat donar continuïtat a l’actual contracte, que acaba el 31 de desembre, fins que se’n pugui fer càrrec mitjançant l’empresa municipal CEMSSA.

El canvi de gestió permetrà encarar les importants inversions que necessita una xarxa de distribució obsoleta, que fa que es perdi pràcticament la meitat del cabal que hi circula i que les avaries i els talls de subministrament són habituals. El paquet d’inversions que tirarà endavant amb el nou servei públic serà de 16 milions d’euros, que es materialitzaran en els propers anys.

En aquest sentit, Marcos ha indicat que “una fórmula mixta potser aportaria aquests fons des del principi, però a llarg termini ens acabaria costant més. En canvi, l’empresa totalment pública també tindrà capacitat financera per fer les obres, no tan immediatament, però la tindrà i sortirà molt més a compte”.