L’augment de temperatures i la falta de protecció dels aqüífers catalans posa en dificultats un dels recursos més amenaçats per l’emergència climàtica al Mediterrani

Article publicat al Diari Públic el 8/5/2021 per Maria Rubio

L’emergència climàtica estrenyerà més l’accés a l’aigua potable a tot el Mediterrani, on les sequeres ja són comunes i l’augment de temperatura serà pronunciat. Aquest fenomen se sobreposa a un model d’abastament que permet l’explotació de grans quantitats d’aigua per part d’empreses privades, així com a una manca de protecció dels aqüífers. Si bé a Catalunya encara no està clar que l’aigua de pluja sigui menor que d’altres anys, els patrons de les precipitacions sí que estan canviant ràpidament, provocant modificacions també en la neu de les muntanyes, els rius, els aqüífers, els embassaments i, per últim, la disponibilitat de l’aigua de boca.

Pluja concentrada en pocs dies

“El que detectem és un augment de precipitacions intenses de curta durada a les regions costaneres”, explica Carmen Llasat, catedràtica de Física de l’Atmosfera de la Universitat de Barcelona (UB), qui apunta que també podria incrementar-se la freqüència de les “situacions catastròfiques” de pluja, tot i que encara no n’hi ha prou evidències. “El que sí que és genèric per a tota Catalunya és l’augment de ratxes de dies consecutius secs”, concreta. Per tant, si la pluja que cau no ha disminuït, però hi ha més dies de sequera seguits, això vol dir que la pluja que es precipita cau més concentrada en pocs dies.

Aquest fet s’haurà de sumar al règim ja variable de pluges del Mediterrani, ja abocat a sequeres extremes d’anys, com la que es va viure entre el 2004 i 2008, quan es va haver de portar aigua a Barcelona en vaixell des de Tarragona, la ciutat francesa de Marsella i la dessalinitzadora de Carboneras, a Almeria. Va ser també llavors quan es va construir la dessalinitzadora del Prat de Llobregat, una infraestructura que produeix una quantitat molt menor de la seva capacitat a causa de l’elevat cost que suposa, apunta Llasat.

Aqüífers malmesos i sobreexplotats

Aquest desplaçament de la pluja de les muntanyes cap a la costa deixa els aqüífers que omplen els rius al seu pas sense recàrrega d’aigua. “Quant de temps triga una gota de pluja en arribar al mar pel riu des de l’alta muntanya, com ara per la Noguera Ribagorçana? Un dia i mig. I com és que no es buiden i prou? Doncs perquè durant el camí hi descarreguen petits aqüífers”, explica Jorge Jódar, doctor en Hidrogeologia de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya.

El problema, però, és que aquests aqüífers estan veient com la seva recàrrega disminueix: “Si el nivell d’aigua està per sota del llit del riu, l’aqüífer no es drena, sinó que és l’aigua del riu la que s’infiltra cap a dins de l’aqüífer”, pel que l’aigua deixa d’estar disponible als pantans.

Jódar també emfatitza en la importància de la quantitat de neu que cau a les muntanyes per garantir la recàrrega d’aigua, una neu cada cop cau en menor grau i es desfà més ràpidament: “La neu s’infiltra més a poc a poc mentre es va fonent, i això és bo perquè la capacitat de filtració del sol és limitada. Si plou molt i molt de cop, no s’infiltrarà tota l’aigua”.

A aquest fet se li suma l’explotació humana: “Durant l’estiu, amb el turisme, hi ha uns pics de demanda d’aigua que se satisfan bombant aigua del sòl”, comenta, un fet que a la costa no fa res més que facilitar la salinització dels pous subterranis amb la pujada del mar. Les explotacions d’aigua subterrània estan regulades per l’Agència Catalana de l’Aigua (AGA) perquè això no passi, però Jódar creu que l’administració no arriba a tot arreu: “Després del boom de l’edificació turística, es van inaugurar molts pous per donar sortida a la demanda. Aquests tenen un cabal d’explotació determinat, però a la pràctica hi ha poques mesures de control”.

El problema, però, no només serien els pous il·legals, sinó el mateix model d’explotació dels aqüífers, que com planteja Annalise Broekman, enginyera agrícola del Centre d’Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals(CREAF), també abasteix la producció privada de multinacionals: “Tenim Coca-Cola, Nestlé i Damm aprofitant-se de l’abastament urbà”. Broekman parla dels valors de l’aigua per al sosteniment de la vida o del seu valor social a les ciutats, però també de l’econòmic i de la manca de debat públic que hi ha al voltant d’aquest: “S’ha de fer una estratègia per veure quina quantitat d’aigua pot vendre Catalunya per no quedar-nos sense, i vendre-la bé. Que hi hagi un equilibri que no ens deixi sense l’aigua necessària per a la vida i l’aigua social, però decidir també quines indústries podem acollir, quin consum en fan i quin impacte tenen”. Hi coincideix Llassat, qui assegura que les sequeres van generar una gran consciència en la societat catalana:

Agricultura en crisi climàtica

L’altre sector competidor pel recurs de l’aigua és l’agricultura, que s’emporta gran part del pastís: “Suposa entre el 60 i el 70% dels usos d’aigua”, explica David Sauri, membre del Grup de Recerca en Aigua Territori i Sostenibilitat (GRATS) de la UAB. Per a Sauri, cal tenir en compte que es tracta d’un sector “estratègic”, però reconeix que gran part del regadiu utilitza tècniques arcaiques que necessiten molta aigua, com el rec per inundació: “Hi estan treballant”.

Tot i això, el Govern té pendent un augment dels camps de regadiu amb el canal Segarra-Garrigues, una obra faraònica de l’època prèvia a la crisi de 2008 que ha quedat limitada pels espais protegits per a aus i pels canvis de conjuntura econòmica: “L’augment del regadiu és una de les lliçons no apreses de la sequera, per la gran quantitat d’aigua que necessita el regadiu que, a més, cada cop serà més amb l’augment de temperatures”, argumenta Llassat.

A més, Broekman afegeix que la ramaderia i l’agricultura intensiva han causat una gran contaminació d’aqüífers amb nitrats, antibiòtics i pesticides que s’haurien de recuperar. Afegeix, però, que aquest no és l’únic sector responsable: “Fa 50 anys a la Conca del Besòs també es van enterrar residus industrials de tota mena contaminat les aigües subterrànies”.

Aigua per als boscos

El darrer demandant d’aigua a Catalunya és la gran massa forestal que ha ocupat el territori amb les migracions del camp a la ciutat durant el segle passat, el que també ha comportat un augment del consum d’aigua dels boscos, que s’agreuja amb la pujada de temperatures: “A més temperatura, més augmenta l’evapotranspiració, el volum d’aigua que s’evapora i que transpiren els arbres cap a l’atmosfera. Per cada grau, hi cap un 7% més de vapor d’aigua a l’aire”, explica Santi Sabaté, doctor en Biologia i membre del CREAF. Del total de l’aigua precipitada, un 80% retorna a l’atmosfera per aquest procés i només un 20% va a parar a rius i aqüífers.

Els experts demanen una gestió forestal més intensa per pal·liar aquesta realitat com d’altres que se’n deriven de l’abandó dels boscos en plena emergència climàtica, tals com el risc d’incendis. Tot i això, Sabaté matisa que aquestes intervencions s’han de fer amb una mirada de preservació del patrimoni paisatgístic i ambiental: “A mi no m’agrada parlar d‘una competitivitat amb els boscos pel que fa a l’aigua, perquè són sistemes que ja existien. Igual que consagrem catedrals, i que no deixem que s’enfonsin com si res, hem de preservar catedrals ambientals des del punt de vista de la riquesa de la biodiversitat”.