Després de tres anys de sequera a Catalunya, la crisi climàtica ja és una realitat palpable al nostre territori. Això ens obliga a replantejar la planificació territorial des de diverses perspectives: social, ambiental i econòmica. La gestió de l’aigua s’inscriu en aquest debat, i obrir-lo implica revisar tant les estructures de govern de l’aigua com les relacions entre la ciutadania i els ajuntaments, els quals són els responsables de la gestió d’aquest bé escàs.
El 90% de la població mundial rep aigua de proveïdors públics o la gestiona de manera comunitària. A Europa, el 70% de la població accedeix a l’aigua mitjançant operadors públics, mentre que a l’estat espanyol aquesta xifra cau al 55%. A Catalunya, només el 22% de la població rep aigua d’operadors públics. Aquestes dades ens situen entre els territoris amb una de les taxes de privatització de l’aigua més altes del món. A més, el 80% dels catalans que reben aigua d’operadors privats depenen d’un únic grup empresarial: el grup AGBAR. Aquesta gestiona principalment les grans zones urbanes (allà on hi ha més rendibilitat), mentre que la gestió pública és més habitual en municipis petits.
Tot i això, des del 2010, 39 municipis catalans han recuperat la gestió pública de l’aigua, i 26 més estan considerant fer-ho en els pròxims anys. A diferència de la privatització, que es pot fer en qualsevol moment, la remunicipalització només es pot dur a terme quan acaba el contracte de concessió. Per això l’onada per la remunicipalització és lenta, però sense marxa enrere. Cap dels municipis que han recuperat la gestió directa del servei ha tornat enrere, cosa que demostra que la gestió pública és factible i funciona, independentment del color polític de l’Ajuntament. A la comarca del Berguedà, el 71% dels municipis tenen gestió pública de l’aigua, tot i que només suposen el 41% de la població. Aquest fet cobra rellevància perquè molts dels municipis amb gestió privada veuen com els seus contractes de concessió finalitzen el 2025, oferint una oportunitat per reconsiderar quin és el model de gestió més adequat per al futur de la comarca i recuperar el control de l’aigua. A Casserres, l’Ajuntament ja està valorant passar a la gestió pública amb el principal objectiu de millorar l’eficiència de la xarxa i reduir pèrdues.
A Berga, s’ha creat una comissió per estudiar la millor forma de gestió del servei públic d’abastament. També s’ha vist la necessitat d’una comissió de seguiment del contracte amb Agbar, el qual va iniciar el 1992 i està caducat des del 2022, per fer seguiment de les inversions que s’haurien d’haver fet per part de la multinacional catalana, propietat de la francesa Veolia. Regidors de la ciutat han assenyalat greus problemes a la xarxa d’abastament, amb pèrdues del 35% de l’aigua i una infraestructura obsoleta, amb canonades de fibrociment i plom i falta de manteniment de les vàlvules de control de pressió.
Un exemple a seguir és el de la comarca veïna, Osona, on el 2022 es va crear una empresa pública comarcal, Onaigua, que ja dona servei a més de 25.000 persones. Es tracta del primer consell comarcal de Catalunya que dona servei públic d’aigua i neix amb la finalitat que els petits municipis es puguin sumar i tinguin garanties a l’hora de prendre decisions sobre l’aigua. Aquest model permet garantir un control social i més accés a la informació i transparència. En aquest context d’emergència climàtica, recuperar el control de l’aigua en l’àmbit local es presenta com una oportunitat per millorar en qualitat democràtica i gestionar els territoris tenint en compte criteris socials i ambientals que permetin caminar cap a un futur més just.
