Aprofundim en els moviments ciutadans i les veus expertes que porten dècades intentant revertir aquesta privatització i repassem què han aconseguit a diferents països i municipis
Notícia publicada originalment a Climàtica el 30 de gener de 2025
En el país que més necessitat té d’adaptació hídrica davant del canvi climàtic i el que més inversió necessitarà d’Europa, tenim el major impediment par a aconseguir-ho, que és la desinversió lligada a la privatització.
Així de contundent s’expressa Luís Babiano, gerent de l’Associació Espanyola d’Operadors Públics d’Aigua i Sanejament (AEOPAS), després de participar com expert convidat a la sessió del passat dimarts 28 de gener de la Comissió de Medi Ambient, Clima i Seguretat Alimentària del Parlament Europeu, dedicat a construir l’anomenat Pacte Blau Europeu, que pretén articular la política hídrica de la Unió.
Mentre el debat de la gestió de l’aigua no és nou, la urgència climàtica incrementa la seva rellevància, donat que planteja el repte d’adaptar les nostres ciutats a les noves condicions ambientals, i l’aigua és un vector clau en dites polítiques urbanístiques. Anteriorment vam explorar com la gestió pública és predominant en més de la meitat dels països de la Unió Europea, mentre que a l’estat espanyol dues operadores controlen una part important de la xarxa de subministrament.
Ara aprofundim en els moviments ciutadans i les veus expertes que porten dècades intentant revertir aquesta privatització i repassem què han aconseguit a diferents països i municipis. Tanmateix, descobrim per què argumenten que el control directe de l’aigua es més necessari en el context de crisis climàtica per acabar centrant-nos en els principals reptes de la gestió de l’aigua amb vocació pública a l’estat espanyol.
La resposta remunicipalitzadora espanyola i europea
En el marc de la reacció social a les polítiques d’austeritat de després del col·lapse financer de 2008, van sorgir a l’estat espanyol i a la resta del continent importants moviments reclamant la remunicipalització dels subministraments. Així, el 2012 es va crear la Xarxa Aigua Pública, que reuneix una desena de plataformes a l’estat espanyol que recolzen la gestió pública de l’aigua, entre elles AEOPAS, Aigua és Vida, Assemblea Aigua Pública 100% Regió Murciana o la Plataforma contra la privatització del Canal d’Isabel II.
En paral·lel, a nivell europeu es va conformar el Moviment Europeu per l’Aigua. Aquest moviment va impulsar la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE), Right2Water, que el 2013 va aconseguir més de 1,8 milions de signatures a tota Europa per exigir la Unió que garanteixi el dret a l’aigua i sanejament, exclogui aquests serveis de la liberalització del mercat i reforci els esforços de la UE per aconseguir el seu accés universal. I, en part, ho van aconseguir. Aquesta iniciativa va fer història al convertir-se en la primera ICE en prosperar, aconseguint eventualment que la Comissió Europea inclogués part de les seves demandes en la revisió de la Directiva sobre l’aigua potable aprovada el 2020 i transposada a l’estat espanyol el 2023.
Així, aquestes mobilitzacions ciutadanes i d’entitats locals van tenir els seus fruits: idees basades en la gestió participativa comunitària, transparent, sostenible i justa semblava que havien assolit gairebé l’estatus de sentit comú, i àmplies seccions de les bancades de consistoris a l’estat espanyol, Europa i més enllà les recolzaven. En aquells anys, les forces polítiques es comprometien a mantenir la gestió pública i transparent en pactes socials per l’aigua com el signat a Madrid abans de les eleccions de 2015, així com per més de 300 organitzacions socials, ecologistes, acadèmiques i sindicals i operadors públics, a comunitat com Múrcia, el País Basc, Castella – La Manxa, Catalunya o Madrid.
A la pràctica, també es van aconseguir canvis: el projecte de recerca Public Futures, coordinat pel Transnational Institute (TNI) i la Universitat de Glasgow, recopila aquests casos de desprivatitzacions en una base de dades col·laborativa, la més exhaustiva a nivell global. Capitals com París (2010) o Budapest (2012) són alguns dels casos més notoris, però també més recentment Burdeus (2020), Setúbal (2021), Zagreb (2023) i Lió (2023), en gairebé 400 desprivatitzacions repartides al llarg del continent.
Les dades, recopilades mitjansant crowdsourcing i verificades pel TNI, contemplen el període de temps del 2000 fins a l’actualitat i provenen d’enquestes, qüestionaris i fonts públiques, però pot ser que hi hagi casos que no estiguin recollits.
I tot i així, segons aquesta base de dades, l’estat espanyol va ser el segon país del continent on es van donar més casos de remunicipalitzacions del cicle de l’aigua, després de França, especialment concentrades en la dècada de 2010 a 2020. Entre ells, Sevilla (2007, abans gestionada per una entitat mixta participada per ACS), Valladolid i Terrassa (els dos subministraments anteriorment sota el control d’Agbar i remunicipalitzats el 2017), o més recentment Girona (2022).
Experiències esperançadores en un marc regulatori hostil
Per a Babiano, tot i que hi ha hagut dificultats, aquestes experiències existoses són com una llum d’esperança i de sortida cap a un nou camí. Tant, que hi ha hagut canvis de govern, com a Valladolid, i no es qüestiona el model. Això, segons el gerent d’AEOPAS, es deu a que en gran mesura s’ha aconseguit que el model sigui un debat tècnic i de ciutat, i no tant ideològic o de forces polítiques.
Tanmateix, des de la Xarxa Aigua Pública i AEOPAS destaquen les experiències positives dels Observatoris de l’Aigua, especialment perquè des de la institució es reconeix el dret a la fiscalització i participació en paraules de Dante Maschio, portaveu d’Aigua És Vida. Aquestes organitzacions públiques amb participació ciutadana, existents a Terrassa, Xàbia i pròximament també a Manresa i probablement Girona permeten co-crear elements com planes estratègics d’inversions, plans de preparació i adaptació a sequeres i inundacions o una tarifació progressiva segons el consum –com s’ha fet a Terrassa, tot i haver rebut crítiques en un informe realitzat per una entitat vinculada a Agbar–.
Tot i així, Maschio també reconeix reptes i límits a aquests observatoris, vinculats als canvis en els equilibris de forces polítics, que de vegades són un impediment a l’avenç dels projectes socials que es proposen des de l’Observatori de l’Aigua de Terrassa, especialment perquè encara costa trencar amb la cultura de la verticalitat i a cedir poder als moviments i persones que, al cap i a la fi, són titulars del dret a l’aigua i tenen dret a opinar, participar i decidir.
No obstant, segons les dades de Public Futures, el nombre de remunicipalitzacions va decaure a partir de 2016 a nivell europeu i estatal, i el debat segueix estant fortament influenciat per posicions ideològiques i interessos sectorials. En el caso espanyol, d’acord a Babiano, més enllà de la manca de majories factibles als consistoris, aquesta continuïtat del modelo privat es deu a la prevalença d’un marc regulatori hostil com a conseqüència d’un determinat moment històric, que afavoreix la privatització, però que no té res a veure amb l’eficàcia o l’eficiència.
Babiano fa referència a les reformes del PP de la Llei del Sector Públic i la Llei de Bases del Règim Local, coneguda com Llei Montoro, que tenia l’objectiu principal d’alleugerir el deute municipal. Una de las vies per aconseguir-ho va ser la privatització dels serveis d’aigua i l’obtenció del cànon concessional -una figura il·legal a països com França, que va incentivar l’especulació, apunta Babiano.
Una onada que, malgrat les resistències, no s’atura a Catalunya
Mentrestant a Catalunya, on la gestió privada de l’aigua encareix un 26% el preu per a la ciutadania, la tendència remunicipalitzadora s’ha incrementat. Aquí, la plataforma ciutadana Aigua És Vida porta una dècada coordinant el Mapa de l’Aigua a Catalunya, una eina que va començar a desenvolupar-se cap al 2015, quan es va realitzar una consulta a gairebé 950 municipis per recollir informació sobre qui gestionava el servei d’aigua, la data de finalització de les concessions i quants talls d’aigua es realitzaven, i que ha estat clau per poder contactar amb els municipis quan s’acostaven al final de les concessions, segons expliquen els seus membres.
D’acord a aquesta base de dades, actualitzada periòdicament gràcies al treball conjunt dels diferents col·lectius d’Aigua És Vida i la seva col·laboració amb l’AMAP, del 2010 al 2017 es donen 16 remunicipalitzacions que garanteixen la gestió directa a més de 57.000 persones, el que representa una mitjana d’uns 7.000 habitants per any. En canvi, del 2018 al 2024 es van registrar 23 remunicipalitzacions que van retornar la gestió directa a gairebé 510.000 habitants, un total de més de 73.000 persones per any.
Malgrat això, la gestió pública no està exempta d’amenaces. A finals de desembre de 2024, Aigua És Vida alertava que l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), actualment sota la direcció del PSC, ha aprovat l’inici dels treballs per crear un contracte de concessió privat dels serveis de subministrament d’aigua de vuit municipis per un període de 23 anys, afectant a Cervelló, Corbera de Llobregat, La Palma de Cervelló, Molins de Rei, Ripollet, St. Cugat del Vallès, St. Andreu de la Barca i Tiana. La plataforma al·lega a més que l’AMB ha ocultat els resultats de la comissió de 2021 que concloïen que la gestió pública en aquests municipis és un 7% més barata, el que segons ells, podria ser considerat un acte de prevaricació. A la resta de l’estat, Babiano també destaca el cas de GIASA a Huelva, que també podria estar sota l’amenaça de privatització.
Reptes presents i futurs: manca de control i inversió per garantir l’adaptació
La postura oficial del govern de l’estat espanyol és que el sistema de governança de l’aigua d’Espanya és un exemple d’èxit que no hauria estat possible sense una intensa i fructífera relació amb el sector empresarial. Però diferents experts, així com veus d’organitzacions com Greenpeace, destaquen per sobre de tot dos problemes de l’actual model davant del nou context climàtic.
Per una part, denuncien la falta d’informació independent, subratllant la urgència de crear un ens regulador públic que controli el subministrament i detecti fuites d’aigua, posant d’exemple l’ens creat recentment a la veïna Portugal. En aquest sentit, el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic s’ha compromès a crear un Observatori de la Gestió de l’Aigua a l’estat espanyol que subsani parcialment aquesta manca de transparència i de regulació, així com va anunciar que a partir d’aquest 2025 els municipis estaran obligats a comptabilitzar la totalitat de les fuites que detectin a les seves xarxes de subministrament. Mesura aplaudida tant per entitats ambientalistes com per operadors públics, que reconeixen que els agrada la música però creuen que cada vegada es desafina més en la lletra, en paraules de Babiano, que lamenta que no siguin prioritàries.
I per sobre de tot, alerten del risc que suposa una falta d’inversió que no ens permeti preparar-nos i adaptar-nos al nou context climàtic. Haurem d’invertir molt, planificar però també poder flexibilitzar moltíssimes de les nostres decisions, com encaixa això en el model privat?, es pregunta Babiano. Segons el gerent d’AEOPAS, el model de desinversió característic de la gestió privada també pot elevar els costos més del previst i reduir l’eficiència, donat que lluny de garantir una lliure concurrència en licitacions públiques, busca proporcionar aquests dins del seu grup empresarial.
Veient la manca de majories i del poder dels grups d’influència empresarial, els operadors públics miren a Brussel·les en busca d’esperança. Nosaltres apostem molt per Europa, perquè estem convençuts que és l’única manera de gestionar l’aigua en un país com el nostre d’una manera eficaç, sentencia Babiano.
Veure font: https://climatica.coop/privatizacion-agua-espana-parte-2/
