Aquests darrers anys, a Catalunya, s’ha produït un degoteig constant de remunicipalitzacions, d’ajuntaments que han decidit que la millor forma de gestionar l’aigua, als seus municipis, era la prestació directa del servei. I el nombre d’aquests municipis i ens locals immersos en processos de recuperació de la gestió directa de l’aigua segueix augmentant any rere any.

Però en resposta a aquest moviment, s’està donant una creixent judicialització d’aquests processos; els prop de 40 municipis catalans i ens locals que els darrers anys havien iniciat processos de recuperació de la gestió directa, des del mateix municipi o per mitjà de fórmules mancomunades, han vist com la seva voluntat política de disposar d’una gestió pública ha hagut de desfilar pels jutjats durant uns quants anys.

Tot i que es tracta d’una competència reservada als ajuntaments i ens locals, i que la llei reconeix que són justament aquests els que han de decidir quin és el model de gestió que més s’escau, la realitat és que els operadors privats no estan assumint que cada cop més municipis i ens locals s’estiguin inclinant per la gestió pública, i estan recorrent i impugnant sistemàticament les decisions dels consistoris. En aquest terreny, destaca especialment l’actitud d’Agbar, que està promovent tota mena de litigis: des de contenciosos administratius a querelles penals, passant per la impugnació de consultes ciutadanes o denunciant a personal municipal.

Aquests conflictes judicials no es redueixen a les poblacions més grans, com l’Àrea Metropolitana de Barcelona o Terrassa, on hi ha més beneficis i dividends en joc, sinó també a municipis que amb prou feines arriben als 1.000 habitants, com ara Vila-rodona, Figaró-Montmany o St. Vicenç de Torelló.

Així, s’ha arribat a un punt que quan un ajuntament, després d’una decisió democràtica del seu ple municipal, emprèn el camí cap a la gestió pública de l’aigua, no només ha de fer front als reptes tècnics, organitzatius i administratius que suposa assumir el servei, sinó que també s’ha de preparar per fer front a contenciosos i litigis. Òbviament, en el cas dels municipis més petits, amb poc personal i recursos limitats, aquesta actitud hostil dels operadors privats té un clar efecte intimidatori, i per això molts municipis decideixen ajornar les seves voluntats democràtiques, polítiques i socials de prestar el servei de forma directa, per evitar-se un dispendi en advocats que no poden assumir.

Aquesta hostilitat és també especialment notable en aquells casos de municipis que busquen fórmules de gestió mancomunada, consorciada o comarcal per a prestar el servei. Seria el cas, per exemple, del Consell Comarcal d’Osona o del Consorci per la Gestió Integral de l’Aigua (CONGIAC), on municipis petits s’estan agrupant per poder prestar en millors condicions la gestió directa de l’aigua, però on Agbar s’està entestant a fer inviables aquestes fórmules. En aquests casos, fins i tot, les impugnacions d’Agbar no es limiten només a municipis que estan recuperant la gestió directa, sinó que també apunten a aquells municipis que ja feien gestió pública des de l’ajuntament, però que busquen millors condicions integrant-se a un servei consorciat, mancomunat o comarcal.

És més, aquesta estratègia està pujant d’intensitat, i fins i tot s’està impedint que els municipis obrin el debat a la seva ciutadania sobre quin model de gestió voldrien; seria el cas recent de Barcelona, on s’ha impugnat la consulta ciutadana sobre la gestió de l’aigua de Barcelona, criminalitzant càrrecs electes, funcionaris públics i la societat civil organitzada que la va promoure.

Des de l’AMAP i els representants dels municipis i entitats assistents avui a Terrassa, denunciem aquesta postura d’Agbar d’assetjament als municipis, ens locals i entitats socials, amb l’objectiu de revertir les decisions democràtiques adoptades pels seus plens. L’obsessió d’Agbar d’avantposar els seus interessos i la seva necessitat de repartir beneficis i dividends, no pot ser a costa de les decisions democràtiques dels ajuntaments, la sobirania municipal, l’interès públic i la voluntat de la seva ciutadania de mantenir un servei essencial i un dret humà com l’aigua sota l’esfera pública.

Terrassa, a 31 de maig de 2021

Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP)