Notícia publicada originalment a elCugatenc el 21 desembre 2021
Des que al 2015 el Ple municipal va aprovar una moció de la CUP-PC i ICV-EUiA per estudiar la viabilitat de remunicipalitzar el servei d’abastament d’aigua, s’han fet alguns passos però no s’ha acabat de concretar l’operació. Amb una sentència que indica que la titularitat del servei és de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i, per tant, ha de ser aquesta la que determini la gestió del servei, el bloqueig segueix. El que era un dels principals compromisos del pacte de govern tripartit es troba ara amb els desacords interns del govern metropolità (PSC, En Comú Guanyem, ERC i Junts) sobre el model de gestió, adverteixen la tinenta d’alcaldia de Bon Govern, Transparència, Participació i Barris, Lourdes Llorente, i el coordinador de l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP), Lluís Basteiro.
“Al govern metropolità hi ha diverses sensibilitats al voltant d’aquest tema i al ser un tema que no estava previst en l’Acord de govern, s’està generant debat”, apunta Eloi Badia, vicepresident d’Ecologia de l’AMB, tot dient que fins que hi hagi un acord el servei es prestarà com fins ara a tots els municipis, “per això mateix es va aprovar una comissió d’estudi amb els diferents partits de govern i representants dels ajuntaments afectats, per arribar a un acord de consens”. Tot i que la comissió encara no ha enllestit l’estudi, assegura que la gestió pública és viable des d’una perspectiva econòmica i tècnica: “Nosaltres creiem que la millor solució a llarg termini és una gestió pública metropolitana amb participació dels ajuntaments respectius, però mentre això no arriba es poden plantejar solucions transitòries com la gestió pública municipal”.
Sant Cugat resta a l’espera de l’AMB i busca fórmules d’incidir com ara, explica Llorente, la possibilitat de modificar la llei reguladora de l’AMB en considerar que “atempta contra l’autonomia dels municipis”. Mentrestant Sorea, empresa del grup Agbar, segueix prestant el servei un cop vençut el termini de 45 anys del contracte signat el 3 d’abril del 1974 –cinc anys abans de les primeres eleccions municipals democràtiques– amb la Sociedad de Abasteciminetos Urbanos y Rurales SA (Saur). Es tracta d’una pròrroga forçosa atenent-se al principi de continuïtat dels serveis públics pel qual el prestador del servei no pot abandonar les seves responsabilitats fins que hi hagi un nou proveïdor, sigui públic o privat.
Per què es parla de remunicipalització?
En aquest debat tot sovint s’empra el terme municipalització tot i que alguns actors polítics afegeixen el prefix “re” per indicar que Sant Cugat ja va viure aquest procés al 1937. Iniciada la Guerra Civil i amb l’Ajuntament republicà de Pins del Vallès, la voluntat municipalitzadora de serveis públics pròpia dels republicans federals i de bona part del sindicalisme es va materialitzar amb discussions sobre la muncipalització de la terra –rebutjada per desavinences polítiques–, dels forns de pa –no implementada per la manca de matèria primera– i de l’aigua, que va ser l’única que va prosperar.
Així ho explica l’historiador José Fernando Mota a l’article La municipalització de l’aigua del 1937. L’aposta municipalitzadora responia tant a la ideologia política com a la necessitat de recaptar fons per a l’Ajuntament. En aquell moment l’abastament d’aigua estava repartit entre diverses empreses locals, la més important Aguas de San Cugat SA, sota control de la CNT arran de l’esclat de la Guerra Civil. No era l’única empresa sota control sindical. També Aigües de Valldoreix va estar presa per la UGT, que a l’octubre del 1936 va cedir el control a l’Ajuntament. També al 1937 l’alcalde Magí Bartralot va aconseguir l’explotació municipal del brollador de la Mina Berta amb l’objectiu de canalitzar l’aigua per posar terrenys de regadiu, una proposta desestimada pels Serveis Hidràulics del Pirineu Oriental.
El Pla Tarradellas del 1937, explica Mota, va ser clau perquè facilitava legalment la municipalització de les empreses dedicades a proveïments. Tot i això, Aguas de San Cugat SL no va ser municipalitzada immediatament perquè la CNT es resistia a cedir el control a l’Ajuntament. Finalment ho va acceptar si les set empreses d’aigua del municipi també passaven a mans públiques. Al juliol del 1938 es va designar la Comissió Directora del Servei Municipalitzat d’Abastiment d’Aigües, amb una gestió pública fins que el franquisme va retornar la propietat de les empreses als seus antics propietaris.
Al 1947, explica Mota a l’article La resistència al monopoli de l’aigua a Sant Cugat durant el primer franquisme, va haver un intent de crear un monopoli de l’aigua amb la companyia Aguas Dosrius, un intent fallit davant de l’encariment dels preus i la negativa de la ciutadania a fer front a les factures. D’aquest episodi es té constància a través de l’article Pins del Vallès ha guanyat una victòria al falangisme escrit des de l’exili a la revista Lluita. Tot i que signat com a anònim, Mota apunta que la possible autoria és de Ramon Mas, militant rabassaire i comunista exiliat a França.
El contracte 1974-2019 i els passos després del venciment del termini
Inicialment previst com un contracte a 50 anys i finalment signat a 45, el 3 d’abril de 1974 l’Ajuntament franquista de Sant Cugat va signar el contracte d’abastament d’aigua amb l’empresa Saur, actualment Sorea. El plec de clàusules es va tancar dos anys abans i preveia la posada en marxa del servei sis mesos després de la signatura i la revisió ordinària de tarifes de forma quinquennal, entre d’altres. Així mateix, es marcava la relació de Sorea amb els usuaris amb accions com atendre les sol·licituds d’abastiment, corregir les averies, fer la tramitació d’altres i baixes, llegir els comptadors i cobrar els rebuts.
A la següent cronologia trobaràs els principals passos realitzats davant del venciment del contracte.
Els esculls actuals
Tot i la voluntat del govern actual de municipalitzar el servei, Llorente explica que haver de dependre de l’AMB suposa que l’Ajuntament està sotmès a les desavinences internes del govern metropolità. La tinenta d’alcaldia explica que, d’una banda, el vicepresident d’Ecologia, Eloi Badia (Comuns), es mostra favorable a la gestió pública i, d’altra, el vicepresident executiu, Antonio Balmón (PSC), opta per la gestió mixta. Basteiro, des de l’AMAP, comparteix la mirada: “El vicepresident d’Ecologia de l’AMB ja ha emès un informe confirmant que la gestió pública és la forma més eficient i sostenible per a aquells municipis que, com Sant Cugat, ja tenen la concessió vençuda. Però mentre perdurin les diferències d’enfocament entre els socis de govern de l’AMB, uns favorables a la gestió pública i els altres a la gestió privada, no hi ha més que paràlisi”.
Fonts de Sorea expliquen que no tenen cap novetat des de la sentència que deixava la decisió en mans de l’AMB i alhora demanen que la decisió es basi en criteris d’eficiència i sostenibilitat: “Les administracions haurien de decidir el model de gestió en base a criteris objectius que posin la qualitat del servei a la ciutadania, és a dir els interessos generals, per davant de criteris subjectius”. En aquest sentit, asseguren que cap ajuntament ha rebaixat la tarifa i que en alguns casos s’han passat a fer inversions des del pressupost municipal “incomplint el principi de recuperació de costes que estableix la Directiva Marc de l’Aigua”.
L’empresa explica que a Sant Cugat un 46% de la factura és pel concepte d’aigua i el 54% restant són impostos i taxes. De la primera part, el 28% són inversions, el 41% la compra d’aigua, el 16% despeses d’operacions de manteniment, compra d’energia i similars i el 15% el cicle comercial. Amb un anunci d’Aigües Ter-Llobregat d’incrementar el preu de l’aigua i el risc d’empitjorar el servei si no es manté el nivell d’inversions, consideren que l’Ajuntament no podrà oferir el servei a un preu més baix per a la ciutadania. Tot i això, des del govern asseguren que hores d’ara hi ha una sobretarifació.
Amb aquest context, Llorente apunta la possibilitat de modificar la llei de l’AMB –els Comuns han presentat una esmena en el marc del debat pressupostari– perquè els municipis amb el contracte vençut puguin fer gestió directa. Per a la tinenta d’alcaldia seria millor fer un canvi més ambiciós de la llei, en considerar-la contrària a l’autonomia local, per permetre que cada municipi faci la gestió com decideixi. Aquesta opció pot ser per via legislativa, és a dir, instant la modificació de la llei al Parlament, o per la judicial, presentant un recurs al Tribunal Constitucional, un procés que reconeix que és més llarg.
“És cert que l’Ajuntament no paga el servei sinó que aquest es paga per tarifa dels usuaris però igualment és el cas d’una empresa sense un contracte que l’habiliti”, apunta Llorente en referència a la situació actual del servei, “és normal que ara no facin les inversions que no puguin amortitzar i alhora tinc dubtes legals sobre la pròrroga forçosa perquè la continuïtat de servei hauria de ser d’un màxim de sis mesos”.
El debat sobre la transparència i el control del servei
Des de l’AMAP, Basteiro explica que un dels motius clau per apostar per la municipalització és el control del servei públic: “Una de les conseqüències de concessions tan llargues és la pèrdua de control del servei i la manca de coneixement d’aquest. Ens trobem en casos en què el concessionari fins i tot es nega a proporcionar informació a l’Ajuntament. Per tant, quan un ajuntament vol recuperar la gestió directa del servei, ha de crear la figura d’una intervenció tècnica, encarregada de supervisar completament el servei, inventariar tots els actius i revisar el seu estat, i preparar la base per a la liquidació de la concessió”.
Fonts de Sorea, però, posen en dubte aquesta mirada tot dient que, tot i l’externalització del servei, la governança sempre és pública i, per tant, l’Ajuntament ha de poder decidir quins mecanismes de participació vol introduir en la gestió: “El grau de transparència del servei no depèn tant de la forma de gestió com de les decisions que adopti l’administració competent i titular del servei”. L’empresa posa en valor l’experiència del grup Agbar per dir que parteixen d’una posició molt competitiva per gestionar el servei. A nivell local posen d’exemple una prova pilot per detectar fuites, el monitoratge del coronavirus a través del sistema de vigilància COVID-19 City Sentinel i la neutralitat de carboni assolida l’any 2019.
Per contra, des de l’AMAP denuncien la lògica judicial de les concessionàries quan els ajuntaments de municipis grans i petits opten per internalitzar el servei: “Les empreses privades, especialment Agbar, ho han convertit en la norma. A Catalunya més de 40 municipis que han començat a treballar per recuperar la gestió pública han vist com Agbar ha portat el seu cas als tribunals. Això dona una imatge molt diàfana de com per aquests operadors privats la gestió de l’aigua és un negoci molt lucratiu”.