Una decena de poblaciones del entorno metropolitano están pendientes de decidir el modelo de gestión de entre las propuestas que plantea el Área Metropolitana de Barcelona, con el PSC al frente
Notícia publicada originàriament a NacióDigital el 12 de novembre de 2023
L’any 2010 l‘Assemblea General de les Nacions Unides (ONU) va reconèixer l’aigua com un dret universal. En concret, especifica que «tots els éssers humans tenen dret a tenir accés a una quantitat d’aigua suficient per a l’ús domèstic i personal, segura, acceptable, assequible i accessible físicament». A més, estima que no s’hauria d’invertir més del 3% dels ingressos de la llar en aquest servei. Alhora, el sisè dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) fa referència a «garantir la disponibilitat de l’aigua i la seva gestió sostenible».
No obstant això, segons l’últim informe de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) -del passat mes de juliol- l’aigua de Barcelona és la més cara de tot l’estat espanyol. Mentre que a la capital catalana es paguen 570 euros anuals per 175 m³ -el que es considera un consum mitjà en una llar amb tres o quatre persones-, a Guadalajara el cost és de 164 euros. Pel mig del rànquing trobem les altres capitals catalanes: Lleida és la sisena ciutat on l’aigua es paga més cara (442 euros), seguida de Tarragona (453 euros). Girona (328 euros) està en la posició número 19, encara per davant de ciutats com Saragossa (284 euros), Madrid (253 euros) o Sant Sebastià (206 euros).
Quins factors expliquen aquesta diferència de preus? Doncs, d’una banda, els costos fixos que marquen els ajuntaments i que serveixen per pagar una part del preu del servei. El que es paga no té res a veure amb el consum que es fa i pot anar des dels 150 euros a Barcelona, fins als 20 euros que es paguen a Valladolid. Una altra explicació són els increments que s’han aplicat els últims tres anys, d’un 2,2% aproximadament. Però per sobre de tot, hi ha la privatització del servei.
Catalunya, el km0 de la privatització de l’aigua
Des de la plataforma Aigua és Vida expliquen en declaracions a Nació que Catalunya és el territori del món on hi ha un percentatge més elevat de privatització del servei d’aigua –al voltant del 80%- mentre que a la resta d’Espanya és d’un 50% i al món d’un 20%. Això, en un context de sequera, apunten que és «contra natura», ja que el que cal promoure «és precisament que baixin els consums i els privats viuen de facturar el màxim». El portaveu de la plataforma, Dante Maschio, descriu el negoci de l’aigua com un «negoci rodó» amb empreses que tenen molt poder fruit, entre d’altres coses, dels contractes de servei extremadament llargs dels quals gaudeixen.
En cap altra concessió pública els contractes duren una mitjana de 50 anys, assegura el coordinador d‘Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP), Lluís Basteiro, però amb l’aigua sí. Això ha fet que, amb el temps, els municipis hagin perdut el control del servei d’abastiment d’aigua i encara sigui més difícil municipalitzar-lo. No obstant això, alguns com Terrassa, ho han aconseguit. L’any 2019 va crear Taigua, l’empresa pública d’aigua a la ciutat per posar punt final a 75 anys de servei per part de Mina Aigües de Terrassa. Un procés costós, -també judicialment- que ha acabat per tornar l’aigua als terrassencs.
