La «victoria» al Tribunal Supremo de Agbar sobre la AMB lo ha empujado a exportar la fórmula a otras empresas municipales del país donde, hasta ahora, ha sufrido derrotas sonadas en Terrassa, Arenys de Munt o Llinars
Notícia publicada originàriament a Nació Manresa el 17 de febrer de 2022
L’ofensiva que ha empès disset ajuntaments del Bages, el Consell Comarcal i la Mancomunitat per al Sanejament, que conformen l’accionariat d’Aigües de Manresa, a denunciar la «intimidació i coacció» que, segons ells, utilitzen les grans empreses privades de l’aigua, principalment Agbar i Cámara de Concesionarios Infraestructuras, Equipamientos y Servicios Públicos (CCIES), no és una pràctica exclusiva que s’hagi donat només al Bages. Al país ho han patit altres ciutats que també tenen el subministrament d’aigua municipalitzada, des de les metropolitanes fins a Terrassa, Arenys de Munt o Llinars, o diversos d’Osona, amb resultats diversos.
En virtut de la «lliure competència», el 18 d’abril del 2016 van entrar en vigor tres noves directives europees que impedien a les administracions la contractació directa de serveis a aquelles empreses públiques sobre les que no fossin accionistes i no hi tinguessin «poder de decisió». Segons aquesta nova normativa, les entitats públiques que es beneficien dels serveis d’una empresa com Aigües de Manresa havien de tenir «control directe en les seves decisions». Així doncs, per tal de continuar rebent el servei, s’havien d’incorporar a l’accionariat de la societat. Els ens públics que rebien serveis de la companyia d’aigües també havien «de tenir una influència decisiva sobre els objectius estratègics i sobre les decisions significatives” de la societat.
Aigües de Manresa i les directives europees
Fins a aquell moment, Aigües de Manresa era una empresa municipal 100% propietat de l’Ajuntament de Manresa, que a través de convenis i contractes programa, gestionava serveis d’abastament d’aigua i clavegueram de setze municipis més del Bages -algun dels quals ara són del Moianès-, i de Calaf, a l’Anoia, que havien cursat l’adjudicació de forma directa. Igualment, gestionava serveis d’abastament en alta per al Consell Comarcal del Bages i tractament d’aigües residuals per a la Mancomunitat de Municipis del Bages per al Sanejament.
Aquestes noves condicions legals obligaven a modificar la composició en el capital d’Aigües de Manresa de manera que poguessin entrar-hi altres entitats públiques. Un altre dels requisits era que la societat fos de capital 100% públic, i que el 80% de la seva activitat es prestés a les seves administracions matrius (els ens públics que conformen el seu capital).
Així doncs, Aigües de Manresa, que fins llavors era de titularitat de l’Ajuntament de Manresa, va iniciar un procés de modificació dels estatuts per tal que altres ajuntaments i ens públics poguessin entrar al seu capital i formar part de la Junta General i del Consell d’Administració. L’octubre de 2016 es va aprovar aquesta modificació al Consell d’Administració, a la Junta General i, finalment, al ple de l’Ajuntament de Manresa. Posteriorment, els respectius plens dels ajuntaments van aprovar l’adquisició de les accions.
Malgrat tot, l’obertura de l’accionariat als altres ajuntaments va ser mínima. L’Ajuntament de Manresa mantenia el 99% de les accions d’Aigües de Manresa i l’altre 1% es repartia entre les altres administracions en paquets de 2, 5 o 10 accions depenent del seu nombre d’habitants. «Obrir la compra d’accions a la proporcionalitat real dels habitants de cada població hauria estat inassumible per als ajuntaments», apunten des d’Aigües de Manresa.
Amb aquest canvi es donava compliment a l’entrada dels ajuntaments a l’accionariat d’Aigües de Manresa, però amb aquest 1% total, podien tenir «una influència decisiva sobre els objectius estratègics i sobre les decisions significatives»? La resposta, era que no.
Amb els nous estatuts, dos regidors de l’Ajuntament de Manresa van deixar el Consell d’Administració d’Aigües de Manresa, i van entrar a formar-ne part un representant de la resta d’ajuntaments, que actua en representació de tots, i també un representant del Consell Comarcal del Bages i un altre de la Mancomunitat de Municipis del Bages per al Sanejament. En continuaven formant part, com fins llavors, un representant de la Junta de la Sèquia, un dels propietaris plomistes, un dels treballadors, i un dels usuaris.
Pel que fa a la Junta General, que fins llavors estava formada pels 25 regidors de l’Ajuntament de Manresa, hi entraven també els representants de les institucions públiques que accedissin al capital amb un dret a vot proporcional a la seva representació a l’accionariat. O sigui, de només un 1% entre tots.
Nova modificació dels estatuts per donar «poder de decisió» als ajuntaments
Quan van sorgir dubtes durant el procés sobre el «poder de decisió» dels ajuntaments, Aigües de Manresa va fer sengles consultes a la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de la Generalitat de Catalunya i a la Junta Consultiva de Contratación Pública del Estado, les conclusions de les quals van provocar una nova modificació dels estatuts de la societat, amb la voluntat de respondre escrupolosament a aquests requeriments (control anàleg conjunt, drets de vot, majories qualificades).
La principal modificació va ser la limitació de vot de l’Ajuntament de Manresa al 50% a la Junta General i que les decisions s’havien de prendre amb l’aprovació de dos terços, de manera que Manresa ja no pot decidir per ella sola. Així mateix, al Consell d’Administració quedava amb set representants dels quinze totals -menys de la meitat-, de les formacions polítiques de l’Ajuntament de Manresa. La correcta interpretació de la normativa legal vigent, així com nombrosa jurisprudència a nivell estatal i europeu, avalen les mesures adoptades pel Consell d’Administració d’Aigües de Manresa.
La complexitat de la gestió del cicle integral de l’aigua demana cada cop més marcs territorials més grans, «a la recerca de l’eficiència i l’excel·lència», expliquen des d’Aigües de Manresa. Aquesta ampliació del marc territorial d’actuació «és perfectament compatible amb la fiscalització i el control que cadascun dels ajuntaments exerceixen en l’empresa pública, des de la seva representació en els òrgans de govern (Junta General i Consell d’Administració), fins a l’aprovació de les tarifes i dels plans directors, la priorització de les inversions i el seguiment de totes les actuacions».
Agbar extrapola la victòria contra l’AMB a la resta del país
Amb l’entrada en vigor de les directives europees, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) del 2016 va anul·lar la creació d’Aigües de Barcelona, amb un 85% Agbar i un 15% de l’Autoritat Metropolitana de Barcelona (AMB). Dels prop de vint municipis que es van veure afectats per aquesta sentència, nou d’ells van expressar-se i aprovar mocions o pronunciaments, via ple municipal, per passar a la gestió pública.
Agbar va recórrer la sentència del TSJC, i el Tribunal Suprem li va donar la raó el 2019. El cas es va tancar aquí, tot i que la litigiositat d’Agbar envers l’AMB ha estat intensíssima durant tot aquest temps. Aquesta victòria d’Agbar a la zona metropolitana la va empènyer a extrapolar la fórmula a altres zones de Catalunya amb unes característiques aparentment similar.
Així, a Osona, Agbar ha posat contenciosos a tots els municipis que s’integraran a l’empresa pública comarcal, Onaigua, així com al propi Consell Comarcal. El 2020 es va veure obligada a retirar el contenciós administratiu contra el municipi d’El Brull, l’únic dels cinc que inicialment s’integraven a Onaigua que ja feia gestió pública.
A banda d’això, aquest 2021 hi ha hagut victòries sonades de la gestió pública de l’aigua, com a Arenys de Munt, Terrassa o Llinars, però o bé Agbar ha respost posant altres contenciosos, cas de Terrassa, o bé encara estan pendents de l’acceptació dels recursos de cassació al Tribunal Suprem.
El nombre d’ajuntaments que han patit aquesta pràctica a Catalunya des de 2019 en són 47, tot i que els casos que aquest 2021 es trobaven encara oberts eren 38, segons ha explicat la Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP) a NacióManresa.
Dret d’accés a la informació pública
Els disset ajuntaments d’Aigües de Manresa han denunciat «intimidació i coacció» de les grans empreses privades de l’aigua, pel to amb el que els han començat a requerir informació sobre els procediments administratius seguits per tal d’encarregar a Aigües de Manresa la prestació del servei d’abastament d’aigua potable.
La CCIES, una de les citades a la queixa dels ajuntaments, considera que exercir el dret d’accés a la informació pública «no pot ser considerat en cap cas com una actuació intimidatòria o una coacció». Agbar no ha respost a NacióManresa les consultes sobre aquest fet.
Malgrat la modificació dels estatuts sobre el dret a vot a la Junta General d’Aigües de Manresa, la CCIES considera que amb una participació de l’1%, no es pot dir que «aquesta empresa municipal sigui un mitjà propi de cadascun dels ajuntaments», ja que no poden exercir «el control, ni tampoc disposen d’influència decisiva sobre ella».
«Al darrere del dret legítim d’accés a la informació pública, hi veiem una acció organitzada amb intencionalitat de fiscalitzar i intimidar», lamentava dimarts l’alcalde de Fonollosa i president del Consell Comarcal del Bages, Eloi Hernàndez. Els ajuntaments creuen que darrere dels requeriments i recursos que estan rebent hi ha una «voluntat de condicionar i posar en qüestió la potestat autoorganitzativa de l’administració local» i, sobretot, la de «neutralitzar la creixent tendència a optar per models de gestió pública».