La AMB ha aprobado la gestión indirecta en los ocho municipios con la concesión caducada, una opción defendida por los socialistas y por Junts y que ha contado con el rechazo de ERC y Comuns. Pese a los obstáculos judiciales, desde 2010 41 localidades catalanas han municipalizado el servicio del agua y 25 más están en proceso de hcerlo

Notícia publicada originalment per Marc Font a Públic el 9 de maig de 2025

Nou capítol en la batalla de l’aigua que des de fa més d’una dècada es viu a Catalunya i que té implicacions polítiques, socials i empresarials. En el rerefons, dues opcions polítiques i ideològiques: la gestió directa del subministrament, és a dir a través d’empreses públiques; o la gestió indirecta, de manera que les administracions l’encarreguin a societats sota control privat. 

A grans trets, el primer model és defensat per les formacions ubicades més a l’esquerra, fonamentalment els Comuns, la CUP i, molt sovint, ERC; mentre que la segona és la preferida habitualment per la dreta, amb Junts i PP. I, normalment, el PSC es decanta per aquesta opció. De fet, aquesta qüestió és un dels principals elements de discrepància entre socialistes i Comuns, que mentre que són socis habituals al Parlament mantenen una pugna creixent a Barcelona que també impacta en l’àmbit metropolità.

Els darrers anys hi ha hagut un degoteig de municipis catalans que han optat per municipalitzar el servei, és a dir, retornar-lo a mans públiques aprofitant el final de la concessió corresponent. Des dels sectors polítics i socials que defensen aquest camí s’aspirava a ampliar el ventall amb les vuit localitats metropolitanes que tenien la concessió vençuda, però la setmana passada pràcticament es va sentenciar que no serà així i que el subministrament de l’aigua recaurà en mans privades.

En concret, el Consell Metropolità de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va aprovar inicialment l’estudi que advoca perquè la gestió en els vuit municipis implicats -Cervelló, Corbera de Llobregat, la Palma de Cervelló, Molins de Rei, Ripollet, St. Andreu de la Barca, St. Cugat del Vallès i Tiana- sigui indirecta i es concedeixi a una sola empresa per a tots ells a través d’un contracte que s’allargui durant 25 anys.

En les properes setmanes l’estudi se sotmetrà a aprovació definitiva i si, com sembla, tira endavant caldrà validar els plecs de la licitació amb l’objectiu d’adjudicar la concessió durant el segon semestre de l’any amb la idea que la nova operadora comenci a operar el 2026. El valor de la concessió s’eleva a gairebé 800 milions -795,2 per ser exactes-. D’aquesta manera, es descartaria la creació d’una empresa pública que assumeixi el servei. Alhora, s’estableix que aquest no podrà recaure en Aigües de Barcelona, la societat mixta però sota control d’Agbar que fins el 2047 té la concessió del subministrament en 23 municipis metropolitans, inclosa la capital.

L’AMB, que és l’administració competent en aquest territori per decidir el model de prestació del servei, controla el 15% d’aquesta companyia, però el gruix del capital està en mans privades, repartit entre Agbar (70%) -actualment filial de la multinacional francesa Veolia- i CriteriaCaixa (15%). Ara bé, això no implica que Agbar -la principal companyia del sector a Catalunya- no pugui optar a la nova concessió, ja que pot fer-ho sota una altra fórmula societària.

Amb tot, Aigües de Barcelona podria obrir un pols amb l’AMB. Segons va avançar El Periódico, l’empresa va enviar una carta fa unes setmanes a l’administració advertint-la que el cicle integral de l’aigua és únic i indivisible i s’estén a tot el territori metropolità i, per tant, qualsevol decisió contrària a adjudicar a Aigües de Barcelona els subministraments suposaria una vulneració dels acords entre la companyia i l’AMB.

Choque de relatos entre socialistas y comuns

PSC, Junts, Vox i diversos grups estrictament locals van decantar-se a favor de l’estudi i, per tant, del model de gestió indirecta, mentre que Comuns i ERC s’hi van oposar. A grans trets, aquests són els blocs polítics que defensen cada un dels dos models de prestació del servei, amb la inclusió de la CUP -sense presència al Consell Metropolità- entre els partidaris de la gestió pública, i del PP -que va abstenir-se en la votació- entre els defensors d’entregar-la a mans privades. Tot plegat amb matisos en funció de la situació i la realitat en cada municipi.

L’aprovació inicial de l’estudi va generar tensió al ple metropolità, sobretot entre Comuns i PSC, que ja fa temps que estan distanciats a la capital. La portaveu dels Comuns a l’organisme -i regidora a l’Ajuntament de Barcelona-, Janet Sanz, va afirmar que els socialistes regalen de nou a mans privades un servei públic essencial com és l’aigua. Per afegir que es tractava de la crònica d’una privatització anunciada. La rèplica li va fer l’alcalde de Cornellà i vicepresident executiu de l’AMB, Antonio Balmón, per a qui quan una administració concessiona no està privatitzant. Aquí no hi ha privatització, sinó un sistema de control públic.

Els Comuns defensen que era possible optar per un model alternatiu i, de fet, en la seva intervenció Sanz va recordar que en el mandat anterior es va crear una comissió d’estudi que va analitzar la situació als vuit municipis afectats -que sumen uns 250.000 habitants- i en el seu treball -presentat a inicis del 2022- va recomanar la gestió pública i directa del servei, perquè genera menys conflicte d’interessos i permet tarifes més baixes.

En canvi, en un comunicat posterior, l’AMB assegura que el model escollit -la concessió privada- presenta nombrosos avantatges, com proporcionar un mateix nivell de qualitat del servei a tots els municipis, reduir costos per economia d’escala, compartir despeses comunes o tenir una major capacitat d’endeutament i de finançament de les operacions.

Tarifas más bajas con la gestión pública

El 2018 va constituir-se l’AMAP, que es dedica a promoure la gestió directa del servei i actualment suma una vuitantena de membres. El seu coordinador, és l’enginyer de camins, canals i ports per la UPC Lluís Basteiro. Si en el passat mandat, l’àrea de l’aigua estava en mans dels Comuns, des del 2023, després dels resultats de les municipals del maig d’aquell any, la vicepresidència de l’Àrea de Cicle de l’Aigua i Anàlisis de Polítiques Metropolitanes recau en Belén García, alcaldessa de Despí (Baix Llobregat) i secretaria nacional del PSC.

En aquest sentit, Basteiro manifesta que al final és una qüestió de preferència de model, si prefereixes un model de gestió privada l’aplicaràs. Ara bé, el coordinador de l’AMAP subratlla que en aquesta ocasió no s’ha fet un estudi sobre quin és el model de gestió més eficient i sostenible, simplement s’ha decidit que s’optarà pel model indirecte i s’ha ignorat el que sí que s’havia fet el 2022, que concloïa que la gestió directa és la que ofereix la tarifa més baixa.

Segons el darrer estudi del preu de l’aigua elaborat per l’Agència Catalana de l’Aigua i amb dades de l’any passat, els habitants dels municipis amb la gestió directa (pública) del servei paguen un rebut substancialment més baix que aquells que tenen una gestió indirecta (privada). Per posar un exemple, per un consum de 12 m³ al mes, en la gestió directa es paga de mitjana 2,07 euros per m³, mentre que la xifra s’eleva als 2,47 euros per m³ en la gestió indirecta. Més enllà d’això, Basteiro destaca que dins l’AMB els municipis amb les tarifes més baixes són el Prat i Barberà del Vallès, els dos únics amb gestió directa del subministrament domèstic de l’aigua, però és que a més a més són els que tenen un millor rendiment de la xarxa.

Paral·lelament, el responsable de l’AMAP recorda que l’aigua és un dret humà, un bé estratègic per a la vida i, com a tal, per se hauria d’estar en mans públiques, no en mans d’actors que busquen el seu lucre. Així, recorda que mentre amb la sanitat i l’ensenyament tenim clar que hem de vetllar perquè siguin públics, malauradament amb l’aigua encara no s’ha arribat a aquest consens, i destaca que és un bé que escapa a les lògiques del mercat perquè atesa la seva escassetat no és correcte que se’n vulgui maximitzar la venda per augmentar els beneficis. La major transparència i rendició de comptes del model públic són altres aspectes que cita Basteiro per defensar la gestió directa.

Judicialización de las municipalizaciones

Al món el 90% de la gestió (de l’aigua) és pública, recorda Basteiro, xifra que supera el 70% en el cas d’Europa. Per això, el coordinador de l’AMAP comenta que ens agrada parlar de l’anomalia catalana, perquè aquí el 57% dels municipis tenen la gestió directa i el 43% la indirecta, però en termes de població tres de cada quatre catalans viuen en una localitat que rep el servei a través d’una companyia sota control privat, en la major part dels casos dominada per Agbar. Malgrat tot, recalca que des que el 2010 l’ONU va declarar l’aigua com un dret humà universal, a Catalunya hi ha hagut 41 municipalitzacions i són històries d’èxit, de millora del servei, i en cap s’ha fet marxa enrere.

L’últim cas és el de Mura (Bages) que va culminar el procés al març, però els exemples més coneguts són els de Terrassa, que va estrenar la gestió pública el 2018 i és la ciutat més gran que ha municipalitzat el servei; i el de Girona, que juntament amb Salt i Sarrià de Ter, va fer-ho el 2022. Els processos de municipalització, però, no són fàcils i sovint topen amb el rebuig de la societat concessionària que, en molts casos, opta per la via judicial per intentar impedir-los.

Durant l’alcaldia d’Ada Colau, Barcelona va fer diversos passos per intentar passar a mans públiques el subministrament de l’aigua. Entre d’altres accions, es pretenia realitzar una consulta ciutadana sobre les preferències del model de gestió, però el TSJC va tombar la iniciativa. I, precisament, el grup Agbar va ser dels actors més implicats en la lawfare contra el govern de Barcelona en Comú.

En paral·lel, el 2019 el Tribunal Suprem va rectificar la decisió presa tres anys abans pel TSJC, que havia tombat la concessió del servei a Aigües de Barcelona fins el 2047. La sentència del Suprem, per tant, tancava la porta a la municipalització de l’aigua a la capital i 22 municipis metropolitans més. Malgrat tot, la batalla per l’aigua continua i, segons destaca Lluís Basteiro, ara mateix hi ha 25 localitats catalanes que tenen en marxa el procés per municipalitzar el servei, entre els que hi ha St. Iscle de Vallalta i Canet de Mar, al Maresme; Tàrrega (Urgell) o les Borges Blanques (les Garrigues).

Veure font: https://www.publico.es/public/nou-capitol-batalla-l-aigua-torna-distanciar-comuns-i-psc.html