La COVID-19 ha provocat una greu crisi sanitària amb repercussions socials i econòmiques que han afectat especialment els col·lectius més desafavorits. Durant el confinament causat per la primera onada del coronavirus, el govern espanyol va prohibir desconnectar els subministraments d’energia i aigua a les llars i va proposar que s’ajornessin les factures impagades sense interessos, però algunes ciutats van anar més enllà d’aquestes iniciatives. Els investigadors del grup Urban Transformation and Global Change Laboratory, de l’Internet Interdisciplinary Institute de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Mar Satorras i Hug March, juntament amb David Saurí, del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, han analitzat el cas de Terrassa, una ciutat on la gestió de l’aigua ha estat remunicipalitzada recentment, que va bonificar amb 500.000 euros la factura de l’aigua i va tractar d’assegurar el subministrament també per a les persones que no tenen accés legal a l’habitatge.

Segons el nou treball, es tracta de mesures excepcionals i pioneres a Catalunya i a tot l’estat, i mostren les possibilitats que ofereixen aquests nous operadors públics sorgits dels darrers processos de remunicipalització per garantir l’accés universal a l’aigua. La recerca ha format part del llibre Public Water and Covid-19: Dark Clouds and Silver Linings, que recull lliçons i bones pràctiques globals en la gestió pública de l’aigua durant els primers mesos de pandèmia.

L’estudi s’emmarca en el debat actual sobre la necessitat de remunicipalitzar els serveis públics de l’aigua, un debat que té lloc a tot el món, però especialment a Espanya, on el 63 % de l’aigua està subministrat per operadors privats, i a Catalunya, on, per exemple, nou de cada deu consumidors de l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB) depenen de l’aigua subministrada per empreses participades pel grup AGBAR. 

El cas de Terrassa és interessant pel fet que el servei d’aigua es va reestructurar el 2016, arran d’un procés de remunicipalització i, per tant, permet entendre com aquests nous serveis públics responen a reptes com ara la COVID-19. En aquest cas, ens endinsem en dues estratègies ambicioses i dutes a terme pel nou operador públic d’aigua, Taigua, i les estructures que l’acompanyen, com ara l’Observatori de l’Aigua de Terrassa (OAT), un òrgan innovador de participació ciutadana dissenyat per definir polítiques i orientar les decisions estratègiques que afecten el servei municipal d’abastament d’aigua, explica Satorras. 

La recerca liderada per l’equip de la UOC, basada en l’anàlisi de la documentació i en entrevistes a polítics, funcionaris i membres de col·lectius veïnals, mostra que la reacció de Terrassa a la crisi va anar més enllà de les iniciatives existents en el context estatal. Mentre que grans ciutats com ara Sevilla, els municipis de l’AMB —proveïts per Aigües de Barcelona— o ciutats veïnes, per exemple Sabadell, només van oferir l’ajornament de les factures a sis mesos i la possibilitat de finançar-les sense interessos, mesures recomanades de totes maneres per la legislació nacional i regional, el govern local de Terrassa va anunciar que assignaria 500.000 euros per reduir la factura de l’aigua durant el segon trimestre del 2020. Aquestes reduccions es van afegir al descompte ofert pel gestor català del cicle de l’aigua, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), que va reduir el 50% del cànon de l’aigua per a tots els usuaris i fins al 100% el de les llars vulnerables (l’anomenat cànon social zero). 

És important subratllar que la reducció del cànon de l’ACA es va aplicar a tots els municipis, però la bonificació del tram variable —el que paguem en funció del consum— va ser una resposta molt poc estesa. Es tracta, per tant, d’un esforç remarcable per oferir aigua més assequible, una iniciativa que els mateixos serveis tècnics atribueixen a la possibilitat de conèixer de primera mà els comptes de Taigua i per tant al fet que sigui un operador públic, explica la investigadora. 

Instal·lació de comptadors gratuïts en llars vulnerables

La segona estratègia es va posar en marxa com a resposta al tancament de fonts públiques per motius sanitaris, una recomanació de la Generalitat a tots els municipis catalans. Aquesta mesura va afectar especialment els col·lectius vulnerables que depenen de les fonts per accedir a l’aigua. Davant d’aquesta situació, municipis com ara Mataró, Lleida o Montcada i Reixac van clausurar les fonts, però les van acabar reobrint als barris més vulnerables a causa de la pressió ciutadana. En canvi, a Terrassa es reformula en qüestió de dies el programa d’accés a comptadors d’aigua i s’instal·len en ple confinament i de manera urgent 36 nous comptadors d’aigua en llars vulnerables. Cada municipi va tenir una resposta diferent al tancament de fonts públiques, però molt poques ciutats van prendre mesures actives i addicionals durant aquesta primera onada de la pandèmia per garantir el dret humà a l’aigua. Només hem documentat mesures semblants a les ciutats de Manresa i de Tarragona, detalla Satorras.

En aquesta actuació, els investigadors ressalten la importància de la coordinació entre l’operador públic, els serveis tècnics de l’Ajuntament, l’OAT i els moviments socials. L’existència d’un organisme que serveix per canalitzar la participació ciutadana i la motivació dels moviments socials, com és l’OAT, probablement ha tingut un paper crític en la configuració d’aquestes respostes ambicioses i radicals a la pandèmia.

A més —continua la investigadora— aquesta iniciativa no es queda aquí, ja que el debat obert durant les primeres setmanes de la COVID-19 sobre els comptadors d’aigua ha accelerat la transformació del protocol que permetia accedir a aquests comptadors en casos de vulnerabilitat perquè sigui més àgil i efectiu.

Bones pràctiques de més de 20 països

La gestió de Terrassa és un dels més de 20 exemples internacionals que es recullen a Public Water and Covid-19: Dark Clouds and Silver Linings, un llibre editat pels investigadors David McDonald, Susan Spronk i Daniel Chavez, que vol donar a conèixer com els operadors públics de l’aigua han respost a l’emergència de la COVID-19 a diferents llocs del món. Aquesta col·lecció internacional de casos mostra com aquests gestors s’han enfrontat a reptes com ara dificultats per accedir a finançament o noves pressions de privatització enmig de la pandèmia i la crisi social i econòmica que se’n deriva, però sobretot és un recull de bones pràctiques sorgides en diferents àmbits.

Al llarg dels 28 capítols del llibre es detallen des de mesures econòmiques, com ara les dutes a terme a Terrassa per oferir serveis d’aigua més assequibles i mantenir les persones connectades al servei, fins a l’impuls de processos de presa de decisió més democràtics o d’iniciatives d’educació i sensibilització pública, per exemple campanyes dirigides a la població infantil sobre la importància de rentar-se les mans.

El llibre també descriu altres accions rellevants com ara la construcció de serveis d’emergència per a grups vulnerables, per exemple la instal·lació de punts de neteja de mans o fonts d’aigua en assentaments informals o camps de refugiats de París. Tampoc no oblida mesures de caire més organitzatiu, per exemple l’impuls dels serveis en línia, oferint opcions de pagament no presencial, el suport als treballadors públics amb la provisió d’EPI o iniciatives per intercanviar informació amb altres serveis públics i altres operadors d’aigua a escala local, nacional i internacional.

El llibre ofereix un conjunt de pràctiques capdavanteres que poden ser útils per als serveis d’aigua del nostre país i també mostra com els operadors públics poden fer front a la pandèmia de manera efectiva i justa amb pràctiques progressistes que obren possibilitats de serveis d’aigua més democràtics, sostenibles i equitatius de cara al futur, i d’aquesta manera enllaça, doncs, amb el debat sobre quin model de gestió de l’aigua volem als nostres municipis, conclou la investigadora.

Veure font: https://www.uoc.edu/portal/ca/news/actualitat/2020/448-gestio-publica-aigua.html