Repassem per què l’estat espanyol és un dels països europeus amb major privatització del subministrament d’aigua, què suposa a nivell socioambiental en l’actual context d’escassetat hídrica i quines possibilitats hi ha de desprivatitzar el serveis a l’estat espanyol
Notícia publicada originalment a Climàtica el 27 de gener de 2025
T’aixeques després d’aturar tres cops el despertador. Vas al bany i obres l’aixeta per a fer-te una dutxa. Si vius a l’estat espanyol, hi ha més d’un 50% de probabilitat de que l’aigua que surt de la teva aixeta sigui gestionada per una empresa privada amb ànim de lucre o per una empresa de gestió mixta –i si vius a Catalunya, Múrcia o Galícia, dita probabilitat pot ser uns 20 o 30 punts més alta–. En canvi, en més del 50% dels països de la Unió Europea predomina la gestió pública, ja sigui directa a través de l’estat o dels municipis, o delegada, on la majoria dels serveis són gestionat per empreses municipals o associacions públiques.
Quina és la forma més eficient, sostenible, democràtica i justa de gestionar aquest subministrament és un debat d’una rellevància augmentada per les condicions de sequera i escassetat hídrica en augment degut a la crisi climàtica. Especialment per a garantir inversions suficients que evitin el malbaratament de l’aigua, redueixin la petjada de carboni de l’energia requerida per a la seva gestió i garanteixin una tarifació social que protegeixi el seu accés seguint els criteris de justícia socioambiental que la major part d’organitzacions internacionals i expertes reclamen.
Repassem com hem arribat fins aquí i on ens situem respecte de la resta d’Europa, fixant-nos en quines són les principals operadores privades espanyoles i recollint què diuen diferents fonts expertes sobre què suposa aquesta diferència a nivell ambiental. En un següent lliurament, explorarem per què hi ha moviments ciutadans que porten dècades intentant revertir aquesta privatització i què han aconseguit a diferents països, per a acabar centrant-nos en els reptes actuals a la remunicipalització del subministrament a l’estat espanyol.
El mapa europeu actual: predomini de la gestió pública en el nord i major presència privada al sud
L’organització dels serveis de l’aigua és el resultat de múltiples factors històrics, econòmics i culturals, entre els quals estan la tensió entre organitzacions ciutadanes i la pressió de grups d’interès empresarials. En el segle XIX, les empreses privades de subministrament d’aigua eren habituals a Europa, Estats Units i Amèrica Llatina, però la seva importància va decaure gradualment cap al segle XX degut a la seva incapacitat per a expandir l’accés a l’aigua, donant pas a sistemes públics més sòlids.
Malgrat tot, en els anys 90, una nova onada de privatitzacions va sorgir influenciada per les polítiques de lliure mercat després de la caiguda del comunisme, les privatitzacions de Thatcher a Anglaterra i Gal·les, i el recolzament del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, que van condicionar els seus préstecs a aquestes reformes, tal i com explica Gonzalo Marín, enginyer de camins especialitzat en infraestructures hídriques i polítiques públiques i un dels portaveus de la Xarxa Aigua Pública. Ja en els 2000, les Nacions Unides (NU) es van posicionar més clarament en la defensa de l’aigua com un dret humà fonamental, especialment amb l’informe del relator de NU Leo Heller de 2015, en el que plantejava que la gestió privada implica riscos per al gaudi del dret humà a l’aigua.
Aquestes dinàmiques històriques han conformat un mapa europeu que actualment se podria dividir en quatre grans blocs, segons dades de la Federació Europea d’Associacions Nacionals de Serveis d’Aigua EurEau.
En una desena de països, la gestió pública directa és total o predominant, entre els que estan Luxemburg, Croàcia, Xipre, Suècia, Àustria, Malta, Irlanda, Grècia o les extracomunitàries Noruega i Suïssa. El segon gran bloc el conformen els països on predomina la gestió pública delegada: als Països Baixos, Bèlgica, Polònia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Finlàndia, Bulgària i Sèrbia, la totalitat o la gran majoria dels serveis són gestionats per empreses municipals o associacions públiques.
D’altra part, Alemanya, Portugal, Hongria i Romania combinen gestió pública directa, delegada i privada en proporcions variables, i podrien considerar-se com a models mixtes, mentre que en un reduït nombre de països existeix una gestió privada delegada destacada: és el caso de França, República Txeca, Itàlia i l’estat espanyol, on operadors privats gestionen una proporció considerable del subministrament a través de concessions o contractes delegats a companyies privades o associacions público-privats. Especialment en els casos francès i txec, on més del 60% de la població és atesa per concessionaris privats.
Finalment, existixen casos particulars com el de Dinamarca, on un centenar de companyies públiques coexisteixen amb 2.100 proveïdors propietat dels consumidors, mentre que a Anglaterra i Gal·les, el servei està sota gestió privada directa, després de que privatitzessin el seu sistema sota el govern de Thatcher, mentre que a Irlanda del Nord i Escòcia, es regeixen segons una gestió pública delegada.
El cas espanyol: la bombolla hídrica dels 2000
A l’estat espanyol, la Llei de Bases del Règim Local estableix que els ajuntaments són els titulars dels serveis d’abastament i sanejament, però permet distintes formes de gestió, com explica Marín: pot donar-se directament pels ajuntaments a través de serveis municipals, a través d’empreses públiques, mitjançant concessions al sector privat o mitjançant empreses mixtes, que representen un modelo de partenariat públic-privat per a privatitzar la gestió.
Les últimes dècades, el percentatge de població abastida per sistemes privats i público-privats ha augmentat de forma sostinguda, passant de prop del 40% a l’inici del segle XXI a estabilitzar-se al voltant del 55% actual –sumant el 33% gestionat per empreses privades i el 22% per empreses mixtes– d’acord a les últimes dades disponibles, publicades por l’Associació Espanyola d’Operadors Públics d’Abastament i Sanejament en el XVII Estudi nacional de Subministrament d’Aigua Potable i Sanejament (2022).
Segons Marín, aquest canvi va ser degut, en part, a les polítiques d’austeritat i a la feblesa dels ajuntaments en quant a aconseguir finançament. Molts municipis van recórrer a la privatització dels serveis d’aigua i sanejament mitjançant el cànon concessional, un pagament inicial que les empreses privades realitzen en obtenir una concessió. Marín es refereix a aquest fenomen com la bombolla hídrica, vinculada a una estratègia de buscar recursos econòmics a curt termini mitjançant la cessió de la gestió de l’aigua al sector privat.
La prevalença de les multinacionals Agbar i Aqualia
Moltes d’aquestes concessions privades van anar a parar a filials d’Agbar i Aqualia, fent que, segons les estimacions citades al documental Trilers de l’aigua, les dues juntes gestionarien més del 70% de las concessions privades de subministrament d’aigües espanyoles.
Agbar ha gestionat el subministrament de la capital catalana des de 1867, però amb el temps ha anat expandint-se a la resta de l’estat. Actualment opera sota diferents filials, abastint a 13 milions de persones a prop de 1.100 municipis de l’estat espanyol, segons dades de la seva memòria d’activitat 2023. La seva propietat ha anat canviant de mans, i després de pertànyer a la multinacional francesa Suez, el 2022 va passar a mans de Veolia, una altra transnacional gal·la que actualment és líder mundial en gestió de l’aigua, amb operacions a tot el mon. L’altra gegant de la gestió de l’aigua privada a l’estat espanyol, Aqualia, està participada per l’espanyola FCC, un dels majors grups europeus d’infraestructura i serveis públics, i el fons d’inversió australià IFM investors.
Ambdues acumulen denúncies d’irregularitats, manca de transparència i poc manteniment d’infraestructures que provoquen fuites i malbaratament d’aigua. El cas de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va ser un dels més notoris, on Agbar va operar de manera irregular en una vintena de municipis, situació que l’AMB va intentar resoldre el 2012 creant una empresa mixta, majoritàriament controlada per Agbar, per a gestionar el servei durant 35 anys, però sense convocar un concurs públic ni oferir una justificació tècnica, segons va denunciar activament la plataforma Aigua És Vida. Més recentment, a finals de 2023, els tribunals van tombar una adjudicació milionària a Aqualia a St. Josep (Múrcia) per possibles indicis d’il·legalitats en l’adjudicació del contracte.
¿Quina gestió és millor per al medi ambient?
Experts com Joaquim Tornos, reconegut catedràtic de dret administratiu i coordinador del llibre El serevei de subministrament d’aigua a Espanya, França i Itàlia (2018), consideren que la principal errada de gestió en aquestes dècades va ser la manca de supervisió per part de les administracions responsables, que atorgaven concessions i permetien que les empreses privades assumissin el control del servei gairebé del tot, establint contractes a molt llarg termini sense un seguiment adequat de les inversions ni una regulació estricta de les tarifes. En alguns casos, com en el de Girona, Sarrià de Ter i Salt, dites col·laboracions público-privades van incórrer en incompliment de les obligacions contractuals essencials en matèria d’inversions i reposició xifrades en 13,2 milions d’euros.
En aquest sentit, Julio Barea, responsable de la campanya d’aigües de Greenpeace Espanya, assenyala que la privatització dificulta la inversió en infraestructures com canonades, ja que es prima el benefici econòmic, i reduir les pèrdues d’aigua, un recurs barat per a elles, no compensa econòmicament, mentre que les empreses públiques poden destinar recursos més directament a minimitzar aquestes pèrdues. Però tant Marín com Germà Bel, economista especialitzat en reforma del sector públic, serveis públics locals i política mediambiental, destaquen que la gestió pública no és per se garantia d’una gestió més sostenible, transparent i justa, sinó que estan més vinculades a qüestions de governança i participació comunitària.
Com a exemple, Marín esmenta el cas madrileny del Canal d’Isabel II, una entitat pública amb múltiples casos de corrupció vinculats a la seva expansió a Amèrica Llatina, i que ha avançat en qüestions com el sanejament i la depuració, és una lluita que treballi qüestions com la protecció dels cabals ecològics, concloent que si la gestió pública està mercantilitzada, tampoc aniran a tenir els escrúpols.
En el següent lliurament, abordarem la resposta a importants moviments reclamant la remunicipalització dels subministraments a l’estat espanyol i a la resta del continent, repassant alguns dels seus èxits i derrotes amb dades europees de la plataforma Public Futures. Tancarem explorant els reptes d’aquestes iniciatives de desprivatització en l’actualitat, amb l’exemple de casos com el de Terrassa, d’actualitat després que s’hagi conegut que Agbar està darrera d’un informe que criticava durament la gestió pública de l’aigua a Terrassa.
Veure font: https://climatica.coop/privatizacion-agua-espana-parte-1/
