Organitzacions socials reclaman que es tornin a vetar els talls als subministraments per part de les empreses que gestionen l’aigua de l’aixeta. Des de l’Associació Espanyola d’Operadors Públics d’Abastament i Sanejament (AEOPAS) reclamen que s’estableixi un accés mínim de 100 litres per persona al dia, tal i com marca l’Organització de Nacions Unides (ONU).
Cal rentar-se les mans, la higiene és fonamental per a evitar contagis. Fa més de set mesos des de que les autoritats van començar a emetre aquest consell a la societat. Hi h qui, per por o per consciència, ha adoptat el costum de posar les mans sota l’aigua per a prevenir la presència del coronavirus. Malgrat tot, la conjuntura econòmica derivada de la pandèmia a propiciat que els índex de pobresa s’enfilin, posant a molts en la situació d’haver de decidir quines factures deixar de pagar per poder viure amb el mínim. Davant d’aquesta situació, el govern espanyol va decretar, poc després d’estendre’s l’epidèmia, un escut social amb el que es prohibien els talls del subministrament d’aigua. La mesura, impulsada des de la sotspresidència per a transició ecològica, es va prorrogar fins al 30 de setembre.
Un mes després que aquell escut finalitzés, els col·lectius socials reclamen al govern espanyol que es torni a articular un mecanisme que aturi els talls de subministrament d’aigua. Es tracta d’un dret humà fonamental, comenta Santiago Martín Barajas, activista d’Ecologistes en Acció. En aquests moments, no tenir accés a aigua per beure o per rentar-se pot afavorir la propagació del virus. Pensa que una família que no pot pagar la factura, s’anirà a casa d’algún familiar per poder accedir a aquest be bàsic. És a dir, es mouràn de les seves llars a d’altres en un moment en el que es recomana que no ens mogeum, denuncia.
Júlia Martínez, directora tècnica de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua, considera que no es acceptable que s’hagi aixecat la prohibició de talls del subministrament d’aigua en moments tan durs. És un error molt greu, lamenta.
Segons l’Associació Espanyola d’Abastaments d’Aigua i Sanejament, el nombre de talls d’aigua que hi havia abans de la crisi representaven el 0,01% dels prop de 20 milions de contractes que hi ha a l’estat. Una xifra que, sense disposa encara de dades oficials, podria haver pujat si no fos per l’escut social que ha funcionado durant la major part de la pandèmia. Luis Babiano, gerent d’AEOPAS, assenyala que hi ha hagut un importantíssim nombre d’impagaments, ja que l’espai de la vulnerabilitat ha augmentant significativament. No en va, l’expert reconeix que a nivell econòmic aquells impagaments que encara no s’han quantificat no suposen una gran pèrdua per a les empreses que gestionen l’aigua de l’aixeta, siguin públiques o privades.
Però, si l’escut social amb prou feina té repercusions econòmiques, què ha portat al govern espanyol a no prorrogar la prohibició dels talls de suministraments? Per a Martín, darrera d’aquesta decisió hi ha una raó purament ideològica que es deu a les pressions de la patronal de l’aigua de l’aixeta que consideren que es llença un missatge negatiu i es fa una crida a la societat a deixar de pagar les factures. No té cap fonament econòmic ni de rendibilitat, exposa l’ecologista, un dels majors experts en recursos hídrics de l’estat.
La pròpia patronal de l’aigua de l’aixeta, Associació Espanyola d’Empreses Gestores dels Serveis d’Aigua Urbana (AGA), ja apuntava en aquells termes el mes de març, quan, en una carta adreçada a la sots-presidenta Teresa Ribera, qualificava la prohibició als talls de subministraments com una invitació indiscriminada a l’impagament del servei, al marge de la condició econòmica real de l’usuario, que suposa un riesc d’insolvència per als operadors del cicle urbà de l’aigua.
Després dels sis meses en els que ma estar funcionant el Reial Decret, l’organització mo ha aclarit si manté el seu posicionament i si considera que ha d’haver alguna mesura social per impedir que les persones vulnerables es quedin sense accés a l’aigua. Per la seva part, des del govern espanyol argumenten que les comunitats i ajuntaments ja tenen competències per regular aquest tipus d’ajuts.
Un mínim vital
Martínez recorda que, més enllà de les conseqüències de la pandèmia, l’accés a l’aigua és un dret humà reconegut por l’ONU fa deu anys, pel que resulta imprescindible que els talls de subministraments a persones en risc d’exclusió quedin prohibits per sempre. Sota cap concepte es poden permetre els talls, independentment de que el servei sigui públic, mixte o privat.
A l’estat espanyol, segons l’Institut Nacional d’Estadística, els ciutadans consumeixen una mitja de 136 l. d’aigua per persona i dia. Una xifra lleugerament superior al mínim vital establert per l’ONU, 100 l. per persona i dia. Babiano considera que aquest podria ser un bon moment per atendre les recomenacions de l’organisme internacional i establir una cobertura bàsica que permeti que totes les persones puguin tenir accés a l’aigua potable. Un exemple de protecció social es Andalusia. Allí, l’anterior executiu va aprovar una disposició en que es reconeixia l’accés a l’aigua com un dret humà i es garantia un mínim vital assegurat per als ciutadans.
Babiano reconeix que, degut a les necessitats de la pandèmia, s’ha passat del tot a res amb una legislació que ha fet inquietar la patronal, ja que ha pogut haver casos de persones que, sense necessitar l’ajut, s’han aprofitat de l’escut social. En qualsevol cas, l’expert reconeix que la pandèmia seguirà allí i per això cal començar a legislar per establir aquell mínimo vital a nivell estatal, de tal forma que se separi el gra de la palla aconseguint que ningú s’aprofiti d’aquest ajut social.
