Miriam Planas i Gonzalo Marín son membres de la Red Agua Pública (RAP), i Luis Babiano es gerent de l’Associació Espanyola d’Operadors Públics d’Abastament i Sanejament (AEOPAS)
El passat 21 d’octubre, Leo Heller, anterior relator especial sobre els drets humans a l’aigua potable i al sanejament va presentar a l’Assemblea General de Nacions Unides el seu informe Els drets humans i la privatització dels serveis d’aigua i sanejament, en el que trenca amb la pretesa equidistància imperant fins ara en el marc dels drets humans entre la gestió púbica i la privatització, que defensa que el que importa són els resultats de la prestació dels serveis, independentment del model de gestió.
A l’informe, Heller posa en evidència que la gestió privada presenta riscos rellevants per al gaudi dels drets humans a l’aigua potable i al sanejament que són la conseqüència de la combinació de tres factors: la maximització dels beneficis, el monopoli natural dels serveis i els desequilibris de poder. La consecució del màxim benefici en la prestació dels serveis ho relaciona amb la disminució dels costos -els laborals o les inversions, entre d’altres-, l’augment dels ingressos -per exemple, per mitjà de l’augment de les tarifes-, o, el que és normal, ambdós a la vegada. Per la seva part, el fet que els serveis d’abastament i sanejament, tal i com estan configurats, constitueixen un monopoli natural en el que no és possible la competència -algunes autores ho qualifiquen com una fallida del mercat-, i que, en el cas de privatitzar-los, es configura una situació de captura dels serveis per un únic operador en condicions, en general, d’una clara assimetria de poder, en enfrontar administracions locals amb potents empreses, en molts casos multinacionals.
Els riscos de la privatització derivats de la combinació dels tres factors es concreten, segons l’informe, en la no utilització del màxim dels recursos disponibles, posant en qüestió l’assequibilitat, l’estat de funcionament dels serveis i la seva pròpia sostenibilitat, l’accés a la informació, la participació, la transparència i la rendició de comptes. En definitiva, es posa en perill els principis de no discriminació i universalitat sintetitzats en la determinació de no deixar ningú enrera.
L’assimetria de poder es manifiesta també en la influència que el lobby d’empreses privades té als fòrums de decisió, el que li permet accedir directament a les autoritats decisòries a tots els nivells, exercint així pressió sobre elles en defensa dels seus interessos empresarials i dels seus plantejaments ideològics, estretament alineats amb les polítiques neoliberals. D’aquesta forma, la privatització va ser impulsada des de finals del segle passat i primers d’aquest pel Banc Mundial (BM) y el Fons Monetari Internacional (FMI) a través de condicionalitats incorporades als crèdits que concedien als països empobrits; va ser tal la pressió que el 2002 i 2003, el 100% dels crèdits concedits pel BM portaven incorporats condicionalitats de privatització. Más recentment, i en plena crisi financera de 2008, el FMI i la Unió Europea van condicionar el finançament del rescat financer de Portugal i Grècia a l’execució dels programes de privatització respectius.
Les pressions dels lobbies de l’aigua privada no només s’han dirigit a afavorir les privatitzacions, sinó també a impedir les remunicipalitzacions, fins i tot en els casos en els que les concessions havien finalitzat; entre els 311 casos de remunicipalització que s’han identificat a nivell mundial entre 2000 i 2019, són significatius els de Paris, Valladolid i Terrassa, en els que es van exercier pressions de tot tipus, fis i tot legals, per a obstaculitzar-los.
L’assimetria de poder s’ha posat en evidència recentment amb l’agressiva i ignominiosa campanya realitzada per AquaFed -el lobby internacional privat de l’aigua-, que ha intentat desacreditar personalment a Leo Heller i al propi informe, a través de dues cartes dirigides a la presidenta del Consell de Drets Humans i a l’Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans, sense que hagin tingut resultats apreciables. Aquesta campanya ha tingut la puntual contestació de sis relators especials i experts independents actuals i anteriors de Nacions Unides en un article d’opinió en el que manifesten la seva posició crítica davant la mercantilització dels serveis públics relacionats amb els derts humans, com són els de salut, educació, vivenda, aigua i sanejament, entre d’altres, en tant que exclou als sectors socials més empobrits i pot donar lloc a violacions dels drets humans. Aquests posicionaments reflexen que l’informe de Leo Heller ha posat sobre la taula el tema de la privatització en el context dels drets humans i que s’ha obert un debat que ha arribat per quedar-se.
Per la seva part, els moviments socials, que han protagonitzat durant dècades l’oposició a la privatització de l’aigua i impulsat els processos de remunicipalització, reconeixen en l’informe de Heller una bona part de les seves anàlisis i diagnòstics; en aquest sentit, més de 100 organitzacions socials internacionals han recoltzat Leo Heller i posat en valor la serietat i validesa del seu informe en un manifest específic que respon frontalment les desqualificacions d’AquaFed i denuncia els seus intents d’injerència als processos de presa de decisiones a les Nacions Unides.
Davant de la privatització defensen la gestió pública respectuosa amb els drets humans a l’aigua potable i al sanejament, que configuren els nous models de gestió democràtics basats en els seus principis definitoris d’accés a la informació, la participació activa, lliure i significativa de la ciutadania, la transparència i rendició de comptes i la sostenibilitat social, econòmica i mediambiental.