Sis experts independents de l’ONU, actuals i ex-Relators Especials de drets humans, adverteixen que prendre-se’ls seriosament requereix abandonar la idea de que els estats passin a un segon pla respecte dels ens privat
La pandemia de COVID-19 ha exposat les nefastes conseqüències de dècades de privatització i mercantilització. D’un dia per altre, vam veure hospitals desbordats, personal sanitari sense equip de protecció, geriàtrics convertits en morgues, esperes de setmanes per a accedir a les proves i escoles que s’esforcen per a connectar amb infants confinats a casa seva. Durant tot aquest temps, s’instava la gent a quedar-se a casa, quan en realitat molts no tenien una vivenda adequada ni accés a l’aigua i sanejament, ni protecció social.
Necessitem un canvi radical de direcció. Dècades de transferir la provisió de bens i serveis socials a ens privats ha resultat, sovint, en ineficiència, corrupció, disminució de la qualitat, augment dels costos i el conseqüent endeutament de les llars. Els pobres han estat marginats i s’ha menystingut el valor social de necessitats bàsiques com la vivenda i l’aigua.
Va haver una espurna d’esperança quan de repent en mig de la crisi, la gent va començar a reconèixer la centralitat dels serveis públics per al funcionament de la societat. El que aquesta pandèmia va revelar és que hi ha bens i serveis que han de ser col·locat fora de les lleis del mercat, va resumir el president francés Macron. Però més enllà de les declaracions polítiques, hi ha indicis preocupants de que això no ha estat més que retòrica.
Mirin el que succeix amb l’aigua, un be encara més vital ara quan rentar-se les mans és la millor manera de protegir-se del virus. Al voltant de 4.000 milions de persones al mon experimenten una greu escassetat d’aigua durant almenys un mes de l’any. És el cas, per exemple, de la província xilena de Petorca degut a l’ús excessiu d’aigua per part de les empreses d’avocats que operen a la zona. Quan el Ministeri de Salut va decidir augmentar l’assignació diaria d’aigua a 100 litres per persona, només vuit dies després va revocar la decisió, posant els interessos de les empreses privades per sobre dels drets de la seva població.
Amb la mercantilització de bens i serveis públics, els governs no estan complint les seves obligacions en matèria de drets humans. Els titolars de drets es transformen en clients d’empreses privades que només busquen la maximització dels beneficis i que rendeixen comptes només als seus accionistes. Això afecta les nostres democràcies, incrementa les desigualtats i genera una segregació social insostenible.
Soms sis experts independents de les Nacions Unides, actuals i antics Relators Especials de drets humans. En aquesta capacitat volem compartir aquest missatge: prendre’s seriosament els drets humans requereix abandonar la idea de que els estats passin a un segon pla en relació als ens privats. Calen alternatives. Ha arribat el moment de dir-ho alt i clar: la mercantilització de la salut, l’educació, la vivenda, l’aigua, el sanejament i altres bens i serveis relacionats amb els drets humans exclou als més pobres i pot donar lloc a violacions dels drets humans.
Les obligacions de drets humans no cessen per als estats quan deleguen bens i serveis bàsics en empreses privades i en el mercat, menys quan ho fan en condicions que erosionen la satisfacció de drets i els mitjans de vida de moltes persones. Tanmateix, cal que les organitzacions multilaterals, com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, deixin d’imposar als països la privatització dels serveis públics.
Fem una crida també a tots els que estan compromesos amb els drets humans per a que comencin a abordar les conseqüències de la privatització. Així com algunes organitzacions de drets humans han començat a alertar sobre la necessitat de sistemes fiscals justos, és hora de buscar que els responsables de les conseqüències nefastes de la privatització rendeixin comptes. Els drets humans poden ajudar a articular el tipus de bens i serveis públics que volem: participatius, transparents, sostenibles, responsables, no discriminatoris i que serveixin al be comú.
Estem en una emergència. Probablement aquesta pandèmia serà la primera d’una sèrie de grans crisi que ens esperen, encapçalada per l’emergència climàtica. Ens acostem a la commemoració del Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa, immersos en una recessió econòmica sense precedents des de la Gran Depresió. S’espera que la crisis de COVID-19 empenyi a altres 176 milions de persones cap a la pobresa. Cadascuna d’elles pot veure violats els seus drets humans a menys que es produeixi un canvi dràstic de model i s’inverteixi en serveis públics de qualitat. No hi ha normalitat a la que tornar.
