El relator especial de l’ONU insta a prohibir els talls d’aigua a les persones vulnerables

Pedro Arrojo emet un comunicat en el que reclama a l’estat espanyol i a la resta de governs del mon a garantir el dret a l’aigua i a un sanejamento digne. L’expert de l’ONU insisteix en que sigui una mesura que s’estengui més enllà de la pandèmia, ja que es tracta d’un dret humà inviolable

El relator especial de les Nacions Unides per al Dret Humà a l’Aigua i el Sanejament, Pedro Arrojo, ha fet una crida per a que l’estat espanyol i la resta de governs del mon prohibeixin els talls d’aigua a les persones vulnerables. Vivim temps durs per la pandèmia de la covid-19 i les seves greus conseqüències sobre la salut pública. Una de les poques formes de prevenir el contagi consisteix en practicar una adequada higiene usant simplement aigua i sabó. Però per això cal disposar dels adequats serveis d’aigua i sanejament en el marc d’una vivenda digna, exposa el text de la declaració.

La crida realitzada per Arrojo –que compta amb el rescolzament de més de 20 relators de l’ONU especialitzats en altres àrees– arriba en un context de pandèmia clau i amb una mirada subtil cap a l’executiu espanyol, que permet els talls de subministrament d’aigua des de setembre, moment en el que l’anomenat escut social per a la covid-19 va finalizar i va deixar sense possibilitat d’accés a l’aigua potable i al sanejament a centenars de famílies, empobrides per les conseqüències econòmiques de la pandèmia. 

Arrojo manifesta que es tracta d’una crida global, però reconeix que l’estat espanyol, país al que considera líder juntamnet amb Alemanya en l’accés a l’aigua, ha de tornar a aixecar l’escut social per vetllar per a que totes les persones puguin tenir garantides unes condicions d’higiene dignes per la covid-19. El govern hauria, per les seves obligacions internacionals i per aquell prestigi que té com país al que representa, plantejar-se aquella idea de fer de la necessitat una virtut permanent, exposa, en relació a regular la fi dels talls per impagaments entre la població més empobrida.

Ara s’ha de fer per urgència i amb rapidesa però s’ha de regular l’afer de manera definitiva, de forma que no es pugui tallar mai l’aigua a famílies en situació de vulnerabilitat, afegeix, per reclamar que es fixin les bases d’una nova normativa estatal que, més enllà de la pandèmia, garanteixi aquest dret humà.

Preguntat per les pressions de les empreses privades que controlen els subministraments d’aigua potable –que ja van enviar una carta a la ministra Teresa Ribera reclamant poder aplicar talls per impagament durant la primera onada de la pandèmia–, Arrojo argumenta que obtenir beneficis econòmics no pot servir de pretext per incomplir un dret humà. No en va, l’expert comenta que no entendria que cap govern es deixés pressionar i cedís en termes de drets humans.

Després de recalcar que la crida va dirigida a tot el mon, no només a Espanya, el relator adverteix que la prohibició dels talls que es reclama des de l’ONU no ha de ser interpretada com un fals dret a no pagar per l’aigua, ni tampoc ha de donar peu a picaresca. Qui pot pagar ha de pagar, afirma. A països com Espanya hi ha una estructura capaç d’identificar les situacions particulars de la ciutadania per saber qui està o no en situació de vulnerabilitat.

Temporers i refugiats sense aigua en mig de la pandèmia

En relació a la pandèmia que viu l’estat espanyol, Arrojo posa com a exemple les pèssimes condicions de vida dels temporers, que han patit contagis massius durant l’estiu al Baix Aragó, precisament per la falta d’accés a l’aigua i a un habitatge digne. També assenyala als refugiats que segueixen acampats a Mòria (Grècia), dels que amb prou feines ens arriben notícies sobre els casos de coronavirus, i que pràcticament no tenen la possibilitat de rentar-se diàriament amb aigua. No podemos estar orgullosos de que això succeeixi en àmbits europeus, denuncia, hauríem d’aprendre una llicó de tot aquest dolor.

El relator insisteix en la idea que el dret humà a l’aigua i al sanejament digne ha de transcendir la pandèmia, de forma que quan la vacuna arribi, tampoc es produeixin talls de subministrament a les persones sense recursos. En aquell sentit, assenyala al futur que ve marcat pel canvi climàtic, una fenòmen que accelerarà la gravetat d’aquest problema, sobretot en zones que ja estan al límit de l’habitabilitat com el Sahel. Malgrat tot, que l’accessibilitat a l’aigua es redueixi els propers anys no ha de ser raó per a que es vulneri un dret bàsic, ja que el consum humà només representa, en xifres globals, el 2% del total dels aquífers i rius amb aigua potable. S’ha de donar prioritat per a que ningú es quedi ell.

Veure font: https://www.publico.es/sociedad/derechos-humanos-relator-especial-onu-insta-prohibir-cortes-agua-personas-vulnerables.html

Les entitats que defensen la gestió pública de l’aigua reclamen a l’Ajuntament d’Igualada una nova Comissió d’Estudi transparent i democràtica

La plataforma Aigua és vida Anoia, així com Comissions Obreres (CCOO) i la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca (PAH), reclamen a l’Ajuntament d’Igualada la creació d’una nova Comissió d’Estudi. Segons han explicat, el 13 de setembre va finalitzar la Comissió d’Estudi del servei d’aigua que es va engegar el passat mes de gener, però el temps d’aquesta comissió no ha estat suficient perquè han quedat moltes coses pendents, entre elles finalitzar la memòria de l’estudi. En aquest sentit, argumenten que fins el moment i segons han explicat alguns representants de veïns i grups municipals, la Comissió d’Estudi només ha estat expositiva, sense arribar a cap consens ni cap acord que signifiqui la redacció de cap memòria, objectiu últim d’aquesta comissió. Per aquest motiu al·leguen que segons l’art. 145.3 del Reglament d’Obres, Activitats i Serveis, si la memòria que la Comissió d’Estudi ha de redactar no s’ha realitzat, aleshores cal crear-ne una nova comissió o del contrari tot allò fet fins el moment quedarà invalidat. Davant d’aquesta situació, les entitats i plataformes a favor de la gestió pública consideren que és urgent constituir una nova comissió d’estudi per tal de no perdre tot el que s’ha fet en l’anterior, perquè del contrari s’haurà fet perdre el temps tant dels tècnics, com dels representants dels veïns, com dels partits polítics.

En aquest sentit, Aigua és vida, CCOO i la PAH demanen, tant al govern com als grups municipals de l’oposició de l’Ajuntament d’Igualada, que la constitució d’aquesta nova comissió sigui el més transparent i democràtica possible, amb l’objectiu de millorar el que a l’anterior comissió s’ha fet malament. Les plataformes i entitats pro aigua pública denuncien que l’Ajuntament d’Igualada no ha respectat els criteris mínims de transparència, en primer lloc per haver contractat assessors externs directament vinculats amb Agbar, l’empresa propietària de més del 60% d’Aigua de Rigat, i en segon lloc, perquè en aquesta darrera comissió no s’han entregat diverses actes, ni s’han realitzat convocatòries a temps ni s’ha compartit tota la informació necessària als membres de la comissió, com han fet saber públicament alguns representants dels veïns que han participat en la comissió d’estudi. D’aquesta manera, exigeixen que la nova comissió també respecti els criteris mínims de transparència, permetent que tots els assistents, ja siguin polítics, representants dels veïns o entitats, puguin estar acompanyats d’algú que els assessori, de la mateixa manera que exigeixen que els assessors externs contractats per l’Ajuntament no siguin escollits a dit sinó per la mateixa Comissió d’Estudi.

Per altra banda, tant Aigua és vida com CCOO i la PAH recorden que la mateixa llei que obliga a la creació de la Comissió d’Estudi, també assenyala en el seu art. 183 que en la comissió poden participar les associacions afectades, siguin aquestes veïnals o no. En aquest sentit, les entitats i plataformes a favor de l’aigua pública assenyalen que elles són les plataformes i entitats igualadines més afectades, motiu pel qual tornem a demanar de participar de la nova Comissió d’Estudi del servei d’aigua. És per aquest motiu que demanen al govern de l’ajuntament la seva participació en la comissió, així com exigeixen als grups d’ERC Igualada, Igualada Som-hi i Poble Actiu que defensin la seva participació en la Comissió d’Estudi tal i com van signar en el Pacte Social i Institucional per l’aigua a Igualada el passat maig de 2019 abans de les eleccions municipals. Les plataformes pro aigua pública recorden a tots els grups municipals, però especialment a aquells que no els han permès participar de la comissió d’estudi, que la contractació d’assessors externs vinculats a Agbar ha vulnerat tota neutralitat d’aquest procés, motiu pel qual cal arreglar els errors comesos i recorden que de no fer-ho, contribuiran en fer minvar la confiança i el respecte de la ciutadania vers l’Ajuntament i el sistema democràtic que representa.

Veure font: http://infoanoia.cat/entitats-que-defensen-gestio-publica-laigua-reclamen-lajuntament-digualada-nova-comissio-destudi-transparent-democratica/

La privatització i els drets humans a l’aigua potable i al sanejament

Miriam Planas i Gonzalo Marín son membres de la Red Agua Pública (RAP), i Luis Babiano es gerent de l’Associació Espanyola d’Operadors Públics d’Abastament i Sanejament (AEOPAS)

El passat 21 d’octubre, Leo Heller, anterior relator especial sobre els drets humans a l’aigua potable i al sanejament va presentar a l’Assemblea General de Nacions Unides el seu informe Els drets humans i la privatització dels serveis d’aigua i sanejament, en el que trenca amb la pretesa equidistància imperant fins ara en el marc dels drets humans entre la gestió púbica i la privatització, que defensa que el que importa són els resultats de la prestació dels serveis, independentment del model de gestió.

A l’informe, Heller posa en evidència que la gestió privada presenta riscos rellevants per al gaudi dels drets humans a l’aigua potable i al sanejament que són la conseqüència de la combinació de tres factors: la maximització dels beneficis, el monopoli natural dels serveis i els desequilibris de poder. La consecució del màxim benefici en la prestació dels serveis ho relaciona amb la disminució dels costos -els laborals o les inversions, entre d’altres-, l’augment dels ingressos -per exemple, per mitjà de l’augment de les tarifes-, o, el que és normal, ambdós a la vegada. Per la seva part, el fet que els serveis d’abastament i sanejament, tal i com estan configurats, constitueixen un monopoli natural en el que no és possible la competència -algunes autores ho qualifiquen com una fallida del mercat-, i que, en el cas de privatitzar-los, es configura una situació de captura dels serveis per un únic operador en condicions, en general, d’una clara assimetria de poder, en enfrontar administracions locals amb potents empreses, en molts casos multinacionals.

Els riscos de la privatització derivats de la combinació dels tres factors es concreten, segons l’informe, en la no utilització del màxim dels recursos disponibles, posant en qüestió l’assequibilitat, l’estat de funcionament dels serveis i la seva pròpia sostenibilitat, l’accés a la informació, la participació, la transparència i la rendició de comptes. En definitiva, es posa en perill els principis de no discriminació i universalitat sintetitzats en la determinació de no deixar ningú enrera.

L’assimetria de poder es manifiesta també en la influència que el lobby d’empreses privades té als fòrums de decisió, el que li permet accedir directament a les autoritats decisòries a tots els nivells, exercint així pressió sobre elles en defensa dels seus interessos empresarials i dels seus plantejaments ideològics, estretament alineats amb les polítiques neoliberals. D’aquesta forma, la privatització va ser impulsada des de finals del segle passat i primers d’aquest pel Banc Mundial (BM) y el Fons Monetari Internacional (FMI) a través de condicionalitats incorporades als crèdits que concedien als països empobrits; va ser tal la pressió que el 2002 i 2003, el 100% dels crèdits concedits pel BM portaven incorporats condicionalitats de privatització. Más recentment, i en plena crisi financera de 2008, el FMI i la Unió Europea van condicionar el finançament del rescat financer de Portugal i Grècia a l’execució dels programes de privatització respectius.

Les pressions dels lobbies de l’aigua privada no només s’han dirigit a afavorir les privatitzacions, sinó també a impedir les remunicipalitzacions, fins i tot en els casos en els que les concessions havien finalitzat; entre els 311 casos de remunicipalització que s’han identificat a nivell mundial entre 2000 i 2019, són significatius els de Paris, Valladolid i Terrassa, en els que es van exercier pressions de tot tipus, fis i tot legals, per a obstaculitzar-los.

L’assimetria de poder s’ha posat en evidència recentment amb l’agressiva i ignominiosa campanya realitzada per AquaFed -el lobby internacional privat de l’aigua-, que ha intentat desacreditar personalment a Leo Heller i al propi informe, a través de dues cartes dirigides a la presidenta del Consell de Drets Humans i a l’Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans, sense que hagin tingut resultats apreciables. Aquesta campanya ha tingut la puntual contestació de sis relators especials i experts independents actuals i anteriors de Nacions Unides en un article d’opinió en el que manifesten la seva posició crítica davant la mercantilització dels serveis públics relacionats amb els derts humans, com són els de salut, educació, vivenda, aigua i sanejament, entre d’altres, en tant que exclou als sectors socials més empobrits i pot donar lloc a violacions dels drets humans. Aquests posicionaments reflexen que l’informe de Leo Heller ha posat sobre la taula el tema de la privatització en el context dels drets humans i que s’ha obert un debat que ha arribat per quedar-se.

Per la seva part, els moviments socials, que han protagonitzat durant dècades l’oposició a la privatització de l’aigua i impulsat els processos de remunicipalització, reconeixen en l’informe de Heller una bona part de les seves anàlisis i diagnòstics; en aquest sentit, més de 100 organitzacions socials internacionals han recoltzat Leo Heller i posat en valor la serietat i validesa del seu informe en un manifest específic que respon frontalment les desqualificacions d’AquaFed i denuncia els seus intents d’injerència als processos de presa de decisiones a les Nacions Unides.

Davant de la privatització defensen la gestió pública respectuosa amb els drets humans a l’aigua potable i al sanejament, que configuren els nous models de gestió democràtics basats en els seus principis definitoris d’accés a la informació, la participació activa, lliure i significativa de la ciutadania, la transparència i rendició de comptes i la sostenibilitat social, econòmica i mediambiental.

Veure font: https://blogs.publico.es/dominiopublico/35036/la-privatizacion-y-los-derechos-humanos-al-agua-potable-y-al-saneamiento/

París, font d’inspiració de la municipalització de l’aigua

Els portaveus d’Aigua és Vida expliquen les remunicipalitzacions a Catalunya i l’Estat espanyol en un capítol del llibre ‘Una victoria contra las multinacionales’, publicat per Icaria Edicions

En aquest capítol ens proposem mostrar perquè l’experiència de París és important per al procés de remunicipalització barceloní, català i estatal. Des de Barcelona seguim l’experiència de la capital francesa des del primer dia, i hem convidat als seus representants en innombrables ocasions per a relatar-nos el seu desenvolupament. Ens emmirallem en París i anhelem poder seguir les seves passes, però també tenim a prop models dels quals aprenem. Valladolid, fins a hores d’ara, ha estat la remunicipalització més important de l’Estat espanyol, i Terrassa, la de Catalunya. Així com 28 municipis més a Catalunya i 32 a l’Estat espanyol.

En llegir aquest llibre, hem vist reflectides situacions que es repeteixen en les remunicipalitzacions que es duen a terme aquí amb gran valentia. Com es desprèn també de l’experiència de París. Recuperar el control de la gestió de l’aigua una vegada delegada a una empresa multinacional és un procés molt costós, degut més a les resistències de les multinacionals que a les dificultats tècniques.

Dos grans remunicipalitzacions a l’Estat espanyol

Valladolid la concessió va finalitzar el 2017, després de 20 anys de gestió privada que acumulava un dèficit d’inversió de més de 96 milions d’Euros. Es va aprovar el 30 de desembre de 2016 i es va posar en marxa amb molta oposició per part de l’empresa, que mai va facilitar passar algunes dades fonamentals per al servei. Aguàs de Valladolid (Agbar) i la Confederación Vallisoletana de Empresarios i, fins i tot, el Ministerio de Hacienda (entre d’altres) varen posar més de 10 recursos contra la remunicipalització. Tantmateix, en aquest cas, han estat deu sentències judicials que han avalat la gestió directa de l’aigua a la ciutat de Valladolid. A més, la bona marxa econòmica de l’Entitat Pública està acompanyada per un bon ritme d’inversió en el manteniment de la xarxa i infraestructures.

En el cas de Terrassa, Mina d’Aigües de Terrassa S.A. (MPATSA-Agbar) era l’empresa privada que gestionava el servei amb una concessió de 75 anys que va finalitzar a finals de 2016. Des de març de 2014 un grup de persones de moviments veïnals, socials i altres a títol individual creen la Taula de l’Aigua de Terrassa, amb l’objectiu d’aconseguir una gestió pública i directa de l’aigua, amb participació ciutadana i control social per la ciutat. La Taula posa en marxa un procés d’informació, documentació i autoformació en connexió amb Aigua és Vida i organitzen innumerables actes informatius i campanyes de recollida de signatures.

Mina és una empresa subsidiària del Grup Agbar que controla la gerència i que té un 35,5% de les accions de la companyia que gestiona les aigües de Terrassa. Es tracta de l’empresa més antiga de l’Estat espanyol, creada l’any 1842. La relació entre l’Ajuntament i la concessionària sempre s’havia caracteritzat per relacions de confiança, com ho demostra el fet que el primer conflicte entre la concessionària i l’Ajuntament del qual es té constància no hagi estat fins a l’any 2013, quan Mina va presentar una proposta d’augment de tarifa del 6%, davant la qual l’Ajuntament va exigir una justificació. Finalment l’Ajuntament i la Comissió de Preus de Catalunya varen rebutjar aquest augment i el consistori va proposar una pujada de l’1,25%.

A l’acostar-se el final de concessió, va augmentar l’oposició de MPATSA-AGBAR a facilitar les dades necessàries a l’Ajuntament per a poder estudiar la millor opció de gestió quan finalitzés el contracte. Aquesta pressió, unida a l’intens treball que es va realitzar des dels grups socials i els grups polítics a l’oposició, va comportar que el PSC de Terrassa i el Govern -que inicialment estaven a favor de crear una empresa mixta- canviessin de posició i optessin per una gestió pública. Els lobbys econòmics de la ciutat, i les pròpies estructures nacionals del PSC, varen emetre una contundent i persistent pressió aquest posicionament, que va comportar la dimissió de l’alcalde Jordi Ballart. El procés de recuperació del servei estava en marxa, i hi havia poc marge per a poder-lo aturar. Així i tot, l’ofensiva jurídica del grup AGBAR en col·laboració amb els lobbys de la ciutat, les pressions polítiques, les campanyes de desinformació i propaganda a la població, la por infosa als treballadors del servei, juntament amb un bloqueig de tota la informació necessària per a fer el traspàs, encara manté el procés amenaçat i en perill.

Malgrat aquest complex context d’amenaces al procés de remunicipalització, el 10 de desembre de 2018 es va fer efectiva la recuperació del servei. Menys de 15 dies abans, hi va haver un acord del Govern de Terrassa amb MPATSA-AGBAR. Amb aquest acord es garantia que Taigua, la nova empresa pública, pogués començar a operar amb normalitat a gener de 2019. En concret, es llogava a MPATSA-AGBAR els locals de l’empresa, el software de gestió del servei i la compra d’aigua d’uns pous concessionats a MPATSA-AGBAR. A partir d’aquest dia l’empresa privada no interposaria més demandes judicials, encara que manté les ja interposades.

En aquest primer any de funcionament de Taigua, gràcies al treball intens de la Taula de l’Aigua i el Consell d’Entitats de Terrassa s’ha creat i posat en marxa l’Observatori de l’Aigua de Terrassa (OAT). Un òrgan que articularà la participació de la ciutadania en la definició de les polítiques públiques de l’aigua. Entre les funcions de l’OAT, cal destacar la presentació de propostes per al funcionament de l’entitat pública que gestiona el servei, l’elaboració d’estudis i informes, la informació i formació de la ciutadania i el control públic a partir de la rendició de comptes del gestor. L’observatori té caràcter consultiu, assessor, deliberatiu i propositiu i capacitat d’establir acords que haurien de ser considerats pel Govern municipal.

Les remunicipalitzacions són imparables

Des de l’any 2010 a Catalunya han remunicipalitzat 28 municipis (quadre 1). I en el propers anys tenim constància que 7 més estudien la recuperació del servei. L’opció de la gestió directa està avalada pel Tribunal de Comptes espanyol, que al seu informe de fiscalització del sector públic local de 2011 per a municipis de menys de 20.000 habitants –el 95% del total- ha donat arguments per la defensa del públic: conclou que la gestió pública directa dels serveis bàsics, com l’aigua, la recollida d’escombraries i la neteja viària, costa molt menys que la seva externalització.

Quadre 1: Remunicipalitzacions a Catalunya

Estem davant una nova tendència de recuperació del govern de l’aigua, que com explica l’Anne al seu llibre, només podrà fer-se si es recupera el control del servei per l’administració pública, i això passa per una gestió realitzada des de l’administració. Tal com es relata al llibre i en aquests paràgrafs anteriors, els processos de recuperació del servei en ciutats grans com París, Valladolid o Terrassa són costosos per la resistència de les multinacionals. És per aquest motiu que en municipis mitjans o petits aquests processos de recuperació dels serveis poden arribar a semblar impossibles. Però l’informe del Tribunal de comptes mostra que per ells també és factible.

A l’Estat espanyol l’Associación Española de Operadores Públicos (AEOPAS) fa anys que treballa i dóna suport a tots aquests processos de recuperació del servei d’aigua. També a Catalunya a 2.017 es va crear l’Associació Catalana de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP) i que en poc més d’un any ha passat de tenir 7 municipis impulsors de l’associació a tenir-ne 30. L’associació neix amb la finalitat de difondre i promoure la gestió íntegrament pública de l’aigua. Així com donar suport als municipis que es volen encaminar i incidir en les polítiques públiques relatives a la gestió pública de l’aigua.

Tanmateix, aquests actors no són suficients. Necessitem més polítiques públiques a tots els nivells per tal d’afavorir que els municipis puguin gestionar els seus serveis d’aigua. Tenim grans reptes de recuperació i reapropiació de la gestió pública per davant. Aquest llibre vol servir d’inspiració per a tots ells, i encara que existeixen molts casos en tot l’Estat, n’anomenem alguns. Santiago de Compostel·la, al qual se li finalitza la concessió d’aigua l’any 2020. Girona on un jutge ha apartat el soci privat de l’administració de l’empresa mixta mentre se l’investiga per corrupció. Igualada, on encara avui no existeix un contracte que reguli la relació entre l’Ajuntament i l’empresa mixta que gestiona l’aigua. O Sant Cugat, Berga i Ripollet, on els respectius ajuntaments treballen per la remunicipalització.

Per últim, i potser el més important, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), 23 municipis -entre ells Barcelona- són a les portes que el Tribunal Suprem (TS) decideixi sobre l’empresa mixta que gestiona l’aigua a finals de l’any 2019. De confirmar-se la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), s’anul·laria la creació de l’empresa mixta que actualment gestiona l’aigua de 3 milions i mig de persones. Per tant, estaríem a les portes de recuperar un dels contractes més importants del Grup Agbar a l’Estat espanyol. Un model de gestió que ha representat pujades de tarifes, costos il·legítims, talls de subministrament i obscenes campanyes publicitàries i judicials, per a mantenir a qualsevol preu el negoci d’un grup empresarial multinacional.

La gestió de l’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona: el gran repte d’acabar amb una estafa

L’any 2010 una sentència del Tribunal del Contenciós Administratiu de Barcelona va destapar que Agbar gestionava l’aigua de la ciutat de Barcelona sense contracte. El jutge Eduardo Paricio, després de realitzar una investigació, concloïa: “no existeix contracte de concessió entre l’Ajuntament de Barcelona i Agbar”, per la qual cosa “el preu que cobra la companyia als ciutadans de Barcelona és il·legal”.

La sentència reforçava l’argumentació i objectius d’Enginyeria sense Fronteres i d’Ecologistes en Acció, provocant la creació de la plataforma Aigua és Vida. Un espai socioambiental per la gestió pública de l’aigua, l’acompliment del dret humà a l’aigua i al sanejament i l’aplicació del bon estat ecològic dels ecosistemes aquàtics. Aquell fet jurídic va desencadenar el llançament d’una campanya que informaria de les vergonyoses irregularitats que Agbar realitzava i de l’alarmant pèrdua de governança i regulació de les institucions públiques sobre el servei. No només succeïa a la ciutat de Barcelona, fins a 18 municipis de l’AMB no tenien contracte. Denunciar els milers de talls de subministrament a les famílies en estat de vulnerabilitat i la difusió dels resultats d’un estudi, que detectava que un 56% dels costos imputats al rebut no estaven directament associats a l’aigua, va comportar que l’AMB estès obligada a regularitzar la situació.

Tanmateix, l’opció presa i la intenció que Agbar mantingués el negoci no va fer altra cosa que incrementar les irregularitats. L’any 2013 l’AMB va atorgar a Agbar un 85% de la nova empresa mixta (Aigües de Barcelona) que va decidir crear per a gestionar l’aigua a 23 municipis. Tres anys després el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va acordar anul·lar-la principalment per haver-se adjudicat la part privada a dit (sense publicitat ni concurs públic) i assenyalava també una errònia valoració dels actius.

Avui dia, Aigües de Barcelona gestiona l’aigua en precari de 23 municipis de l’AMB a l’espera d’una sentència definitiva del Tribunal Suprem. D’altra banda, s’ha donat a conèixer l’existència d’informes dels serveis jurídics de l’Ajuntament de Barcelona datats el 2012 que desaconsellen la creació de l’empresa mixta. Tot i això, l’alcalde de Barcelona i president de l’AMB, Xavier Trias, la va dur a terme. Així mateix, estudis econòmics posteriors realitzats per les indicacions de la sentència del TSJC, han detectat que la part pública de l’empresa mixta va ser infravalorada deu vegades en el seu valor real i quatre vegades sobrevalorada la part privada d’Agbar. Valoració clarament en contra de l’interès de la institució i dels gairebé 4 milions de persones que viuen a l’AMB. Tot plegat, sota la vicepresidència executiva d’Antoni Balmón.

Sens dubte, aquesta sentència del TSJC d’anul·lació de l’empresa mixta controlada per la multinacional Agbar-Suez ha obert moltes portes i esperances a la remunicipalització de l’aigua a l’AMB. Molt motivades, a Aigua és Vida ens vàrem decidir a enfortir el nostre moviment teixint una gran aliança amb un ampli espectre de moviments socials de Barcelona. Els mitjans de comunicació anunciaven enquestes on el suport a la gestió pública de l’aigua arribava al 80% de les persones que vivien a Barcelona. Vàrem acordar formalitzar el Moviment per l’Aigua Pública i Democràtica i embarcar-nos en el repte de, en només dos mesos, aconseguir més de 15.000 signatures que ens facilitessin poder realitzar una Consulta Ciutadana mitjançant una pregunta que tingués per resposta sí o no: Vol vostè que la gestió de l’aigua a Barcelona sigui pública amb participació ciutadana? L’èxit va ser espectacular, vàrem aconseguir 26.389 signatures. Vàrem destapar “espies” infiltrats mitjançant un reportatge que va guanyar el premi Ciutat de Barcelona de periodisme, vàrem fer front a campanyes publicitàries d’Agbar als mitjans de comunicació més importants, etc. Somniem que una decisió de tal importància pugui ser decidida des de baix mitjançant un procés plenament democràtic.

Tanmateix, Agbar-Suez no està disposada a perdre la gallina d’ous d’or aconseguida mitjançant greus irregularitats pactades als despatxos, tampoc a permetre aprofundir ni un mil·límetre en la democràcia. Cinc entitats, vinculades a Agbar, han interposat fins a cinc recursos contenciosos-administratius contra la resolució del Ple de Barcelona que obria la porta a la consulta.

Els experts en dret ens diuen que abans de finalitzar aquest any el text íntegre de la sentència es farà públic. Això si, en cas que el Tribunal Suprem ratifiqui la sentència del TSJC ja no valdran més excuses ni demores en el temps. Més de 250 entitats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ja han signat el Compromís per l’Aigua Pública i Democràtica que reclama la remunicipalització del servei.

Mantenir durant 10 anys una campanya d’informació ciutadana i construir una majoria al Consell Metropolità que aprovi una gestió de l’Aigua Pública i Democràtica per a l’AMB no serà tasca fàcil. Però és més que possible. Ja pocs arguments queden per a continuar afavorint a Agbar en contra del bé comú.

A hores d’ara, ultimem una nova campanya ciutadana i tramesa d’informació a totes les membres del Consell Metropolità amb l’objectiu de refrescar la memòria de tots els fets irregulars comesos per AGBAR en contra del bé comú. Fins i tot incomplint de forma reiterada l’aplicació del Dret Humà a l’aigua, fets ja denunciats durant aquests intensos anys. També de la viabilitat de remunicipalitzar sense demores l’aigua a l’AMB, la qual cosa ja cau pel seu propi pes. Un servei públic que ha de ser eficaç i eficient. La prestació d’un Dret Humà essencial per a la vida que vetlli per la preservació dels ecosistemes aquàtics que són font de vida, la transparència, el control ciutadà i la igualtat de gènere.

Per Aigua és Vida, l’experiència de París ha estat sempre inspiradora. És un cas que ens ha de seguir donant alè per avançar cap a la remunicipalització, per això celebrem poder haver presentat i difós la traducció d’aquest llibre de (l’admirada) Anne Le Strat, que posa llum davant tantes ombres. Unes vivències que tracen camins a seguir, perquè ja es va fer, perquè ja ho estem fent.

*Aquest text és el capítol escrit pels portaveus d’Aigua es Vida, Quim Pérez i Míriam Planas, en el llibre ‘Una victoria contra las multinacionales‘ (Icaria, 2019) de l’ex-tinenta d’alcaldia de Paris, Anne Le Strat.

Veure font: https://www.elcritic.cat/opinio/paris-font-dinspiracio-de-la-municipalitzacio-de-aigua-41962