De les capitals de província catalanes, Girona, l’única amb gestió pública, lidera les tarifes més assequibles, mentre que Barcelona ostenta les més altes de l’estat
La remunicipalització de l’aigua, una necessitat urgent en temps de sequera i canvi climàtic
L’Associació de Municipis per l’Aigua Pública (AMAP) defensa la gestió pública del servei de l’aigua també com la millor opció per aconseguir tarifes més assequibles per als usuaris. Aquesta afirmació ve recolzada per les dades proporcionades en un recent estudi de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) que destaca el cas de Girona, l’única capital de província catalana amb gestió pública de l’aigua, com a exemple de tarifes més baixes.
Segons l’estudi, les altres tres capitals de província, incloent-hi Barcelona, que es troben sota gestió privada, presenten tarifes més elevades. Barcelona, en concret, lidera la llista amb les tarifes més altes de tot l’estat. A més, Girona, a banda de ser la capital que ofereix l’aigua més econòmica, és la que té una quota fixa més baixa. En contraposició, Tarragona destaca per tenir la quota fixa més alta de l’estat. Aquesta situació confirma que l’alta despesa que implica la gestió privada de l’aigua es tradueix en tarifes més elevades per als usuaris. De fet, segons l’Observatori de Preus 2022 de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), la gestió privada de l’aigua té un cost un 22% més elevat en comparació amb la gestió pública.
Segons l’AMAP, és especialment en aquests temps de sequera i canvi climàtic quan la recuperació de la gestió directa del servei d’aigua es fa més necessària que mai, per a garantir l’interès públic. L’Associació de Municipis per l’Aigua Pública insta als nous governs locals sorgits de les darreres eleccions municipals a tenir en compte aquestes dades i a prendre les mesures necessàries per promoure i preservar la gestió pública del servei d’aigua.
Més de 140 municipis acaben el seu contracte de concessió d’abastament d’aigua
De tots aquests municipis, 24 ja estan treballant per a poder fer efectiu el canvi a la gestió directa del servei. De fet, la remunicipalització dels abastaments d’aigua és una tendència creixent a Catalunya; des de l’any 2010, 36 municipis catalans han recuperat la gestió pública de l’aigua; això vol dir que 546.000 persones, un 7% de la població de Catalunya, viuen en municipis que han passat a gestionar directament aquest servei bàsic. Actualment, a Catalunya 523 municipis ja fan una gestió directa, tot i que només representen el 21% de la població.
L’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública aporta propostes per fer front a la sequera i prioritzar els usos fonamentals de l’aigua
L’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP) ha participat avui dilluns 26 de juny a la constitució de la Taula Nacional de l’Aigua, convocada pel Govern de la Generalitat. L’AMAP, integrada per 71 municipis i entitats, ha aportat propostes per fer front a la sequera i ha defensat la importància de mantenir l’aigua sota una gestió pública, ja que en l’actualitat només el 22% de la ciutadania de Catalunya rep l’aigua d’operadors públics. A més, ha subratllat la urgència de regular l’excessiva demanda d’aigua i prioritzar-ne els usos, així com donar suport als municipis en la gestió de la sequera.
La Taula Nacional de l’Aigua, presidida pel President Sr. Pere Aragonès, ha estat rebuda positivament per part de l’AMAP. Quim Bartolomé, sots-president de l’AMAP i tinent d’alcaldia al Prat de Llobregat, ha declarat el següent:
“Des de l’AMAP, celebrem la convocatòria d’aquesta Taula de l’Aigua, que neix amb l’objectiu de buscar consensos, establir criteris i definir prioritats en la gestió de l’aigua. I que ho faci obrint-se a entitats i institucions que treballem en la millora de la planificació dels recursos hídrics de Catalunya.”
L’AMAP valora positivament que s’hagi convidat entitats municipalistes, reconeixent la importància dels municipis i les entitats locals en la gestió de l’abastament en baixa, especialment en aquests temps de sequera. Així mateix, espera poder fer aportacions d’interès per a la Taula com a associació de municipis en defensa de la gestió pública de l’aigua.
En aquest sentit, l’AMAP agraeix la creixent implicació de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), a través de la nova unitat de recolzament a la gestió municipal de l’aigua i la propera convocatòria de subvencions per a la millora dels rendiments de les xarxes. Tot i això, l’AMAP insisteix en la necessitat de mantenir l’autonomia i la competència dels municipis i les entitats locals en la gestió de l’aigua.
Com a AMAP, Bartolomé ha aprofitat per recordar que l’aigua és un element imprescindible per a la vida, un bé col·lectiu que cal preservar i un dret humà reconegut per les Nacions Unides. En un context d’escassetat, és fonamental definir amb precisió la prelació dels seus usos, prioritzant els usos domèstics, els usos ambientals i la generació d’aliments de proximitat.
L’aigua és un recurs limitat, i per tant cal abordar no només la creació de noves infraestructures per incrementar la demanda, sinó també reduir la demanda i el consum, i prendre mesures fermes per evitar la contaminació dels recursos hídrics.
En l’actual context de sequera i escassetat, és crucial que la gestió de l’aigua segueixi els principis de l’interès comú i eviti la seva mercantilització. És per això que pren especial rellevància que, a Catalunya, s’impulsi la gestió pública de l’aigua, sempre en consonància amb els interessos públics.
L’AMAP agrupa 71 municipis catalans, així com empreses públiques d’aigua i entitats relacionades amb la gestió de l’aigua, i va néixer el 2018 amb la finalitat de difondre i promoure la gestió íntegrament pública de l’aigua, així com donar suport als municipis que gaudeixen d’aquesta gestió pública i aquells que s’hi vulguin encaminar.
La Cimera Social per la Sequera hem arribat a un consens territorial per exigir transparència i accés a la informació en la gestió de la sequera, i avançar l’aplicació d’algunes mesures urgents. En aquesta trobada hem acordat propostes a curt, mitjà i llarg termini per a la gestió de la sequera i construir un front comú per posar-les en marxa. Demanarem una reunió amb el president de la Generalitat per compartir les propostes i exigir que es posin en marxa de manera immediata.
Aquest matí moviments socials i ambientals, operadors públics, comunitats de regants i instituts de recerca de tot el territori català ens hem trobat a la Cimera Social per la Sequera a Girona per acordar propostes estructurals i urgents per la gestió de la sequera. La convocatòria respon al fracàs de la Cimera del Govern que es va centrar únicament en les sancions.
Hem debatut i posat en comú propostes per abordar la sequera de forma estructural a curt, mitjà i llarg termini i enfortir i millorar el Pla de Sequera de la Generalitat, entre les quals han destacat la petició d’una major transparència en la gestió de la sequera i l’accés a les dades per part de la ciutadania.També exigim espai per als moviments socials i ambientals i la comunitat científica en l’elaboració de polítiques públiques per abordar la sequera.
Així mateix, creiem que cal que els municipis de més de 5.000 habitants comptin amb un Pla d’Emergència Municipal per Sequera obligatori. Caldria ajudar als municipis petits amb línies de subvenció, però en cap cas donar-les als municipis amb gestió indirecta, on s’han generat beneficis privats durant dècades i hi ha capacitat per invertir al servei.
Un dels temes principals de la Cimera Social per la Sequera ha estat com contenir la demanda creixent d’aigua, on tots els participants hem coincidit que la sequera no només és causada per la manca de pluges sinó principalment per una mala gestió històrica de l’aigua, que ha ofertat aigua a tots els sectors i ha contribuït a l’increment del consum global sense tenir present quanta aigua tenim.
Instem a una limitació del creixement urbanístic i turístic. D’igual forma que ahir es va aprovar una moratòria de sancions fins passat l’estiu, una moratòria urbanística i turística també hauria de ser possible.
La producció agrícola local i ramaderia extensiva són essencials per a garantir la sobirania alimentària del país i escoltar les necessitats del sector, alhora que cal qüestionar-se l’actual situació de creixement basat en regadius, macrogranges i exportació. Calen ajuts i esforços per reconvertir el sector i preservar les reserves d’aigua i els ecosistemes aquàtics, que són font de vida.
La política hídrica actual d’oferta i de gestió privada ens està abocant a una fallida del sistema i a la falta de garantia del Dret Humà a l’Aigua i el Sanejament. No podem permetre tenir talls domèstics d’aigua ni a les fonts públiques, ni un encariment de l’accés bàsic a l’aigua davant la previsió de possibles augments de la tarifa.
Demanarem una reunió amb el president de la Generalitat per compartir les propostes que hem consensuat a la Cimera Social per la Sequera i exigir que es posin en marxa de manera immediata.
Davant el fracàs de la cimera contra la sequera del passat març convocada pel Govern de Catalunya, els moviments socials i ambientals hem decidit convocar la Cimera Social el pròxim 6 de maig
Davant el fracàs de la cimera contra la sequera del passat març convocada pel Govern de Catalunya, els moviments socials i ambientals hem decidit convocar la Cimera Social el pròxim 6 de maig
La convocatòria de la Cimera Social per la Sequera sorgeix de la falta de consideració del Govern de Catalunya cap a les organitzacions socials i tots els actors per a un debat real i amb les condicions adequades durant la cimera de març
El resultat de la Cimera Social serà un document de propostes per enfrontar la situació de sequera, que esdevindrà estructural en el futur pròxim pel context climàtic
La classe política no ha demostrat estar a l’altura de la greu situació de sequera meteorològica i escassetat hídrica que pateix el país. És imprescindible que el debat sobre la sequera no es limiti a les sancions i, menys encara, que s’utilitzi la sequera per interessos partidistes a tan sols un mes de les eleccions municipals.
El debat ha d’abordar les causes profundes de la sequera i les palanques reals que ens permetin garantir aigua per als rius i les persones: el model de consum i ús d’aigua que volem per a Catalunya, la gestió i contenció de la demanda, la diversificació de les fonts d’abastament i la governança de la gestió de l’aigua. Des d’Aigua és Vida hem demanat amb urgència una major transparència en l’aplicació del decret de sequera, accés a la informació i espais de coproducció amb els moviments socials i ambientals en defensa de l’aigua.
Tot i que des dels moviments socials i ambientals ja hem presentat propostes per millorar la gestió de l’aigua, considerem important convocar-nos, trobar-nos i treballar propostes concretes enfocades a la gestió dels diferents escenaris de sequera, que cada cop seran més freqüents i llargs. Per aquesta raó, mentre el govern no convoqui als moviments socials i ambientals a un autèntic debat, ens convoquem a una Cimera Social, on treballarem per presentar propostes consensuades per afrontar un dels reptes més importants del país i promoure una nova cultura de l’aigua.
La situació actual de sequera no és un fenomen excepcional en el clima mediterrani. Les dinàmiques climàtiques, juntament amb la manca d’una correcta gestió de l’aigua, produeixen aquestes situacions de manera recurrent. Tanmateix, l’emergència climàtica fa que aquests episodis es tornin més freqüents i intensos a mesura que passen els anys.
Convocants de la Cimera Social per la Sequera: Aigua és Vida, Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP), Ecologistes en Acció, Enginyeria Sense Fronteres, Plataforma en Defensa de l’Ebre, Grup de Defensa del Ter, Moviment per l’Aigua Pública i Democràtica a l’AMB, Aigua és Vida Girona, Taula del Llobregat, Taula de l’Aigua Terrassa.
A 141 municipis de Catalunya, els equips de govern que surtin de les pròximes eleccions locals hauran de decidir sobre la possibilitat de passar a una gestió pública del servei d’abastament d’aigua.
D’aquest, 81 estan sense contracte o amb la concessió caducada, i en 60 el contracte finalitzarà al llarg del proper mandat municipal.
La gestió directa ofereix un millor control als municipis per fer front de forma més eficaç a la situació de sequera.
De cara a les pròximes eleccions municipals, aquest proper mes de maig, almenys 141 municipis, que suposen el 15% de la població de Catalunya, hauran de debatre sobre com haurà de ser la gestió de l’abastament d’aigua a les seves poblacions. Això és degut al fet que, a banda dels 81 municipis que estan sense contracte o amb concessions vençudes, a 60 més els contractes de concessió amb operadors privats finalitzaran al llarg del proper mandat municipal.
De tots aquests municipis, al voltant de 25, però, ja estan treballant per a poder fer efectiu el canvi a la gestió directa del servei. De fet, la remunicipalització dels abastaments d’aigua és una tendència creixent a Catalunya; des de l’any 2010, 36 municipis catalans han recuperat la gestió pública de l’aigua; això vol dir que 546.000 persones, un 7% de la població de Catalunya, viuen en municipis que han passat a gestionar directament aquest servei bàsic. Actualment, a Catalunya 523 municipis ja fan una gestió directa, tot i que només representen el 21% de la població.
La gestió pública en un context de sequera i crisi hídrica global
Als municipis, una gestió directa del servei d’abastament els ofereix un major control sobre aquest, i per tant millors condicions per fer front de forma eficaç a la situació de sequera que estem patint; per exemple, amb l’aplicació del beneficis del servei a la millora de la xarxa o amb un major control dels consums. I evitant així la paradoxa que suposa una gestió privada, que es fonamenta en incrementar els dividends maximitzant la facturació d’aigua i amb pocs estímuls per reduir les pèrdues a la xarxa.
Justament, aquest és un dels elements centrals que s’abordaran a la Conferència de l’Aigua de Nacions Unides, que té lloc aquesta setmana a Nova York: la necessitat que l’aigua, com a dret humà fonamental i bé comú, no sigui considerat com un bé de mercat. En el context actual de sequera i de crisi global de l’aigua, Nacions Unides està posant el focus en què la gestió de l’aigua no pugui estar sotmesa a interessos especulatius i financers. Al món, al contrari del que succeeix a Catalunya, el 90% de la població rep l’aigua d’operadors públics.
L’Assemblea va sumar 8 nous municipis i entitats, que sumen ja 68 repartits per tota Catalunya
El pla de treball per 2023 contempla seguir acompanyant remunicipalitzacions i posar la gestió de l’aigua a l’agenda de la campanya de les eleccions municipals
La setmana passada, el dimarts 31 de gener, es va realitzar l’Assemblea anual de membres de l’AMAP. La trobada, que ja és la 7a des de la fundació de l’AMAP el 2018, es va celebrar a la seu del Departament de l’Àrea d’Ecologia Urbana de l’Ajuntament de Barcelona, i va aglutinar prop de 100 persones entre càrrecs de governs locals, empreses municipals i entitats ambientalistes representants dels diferents membres de l’AMAP.
Abans de començar els punts ordinaris de l’Assemblea, les participants van poder escoltar una interessant ponència sobre l’actualitat de la sequera a Catalunya, a càrrec de Samuel Reyes, director de l’Agència Catalana de l’Aigua. Les entitats i càrrecs municipals assistents van copsar de primera mà la situació crítica dels pantans i reserves hídriques, i les mesures que els organismes públics autonòmics estan portant a terme i quines implicacions tindrà en la gestió del servei a escala local.
Ja entrant a l’ordre del dia, hi havia els punts ordinaris de gestió econòmica, com la liquidació de l’exercici del 2022 i l’aprovació del pressupost per al 2023. Amb una previsió d’ingressos de prop de 110 mil euros, el pressupost d’aquest any va lligat a un nou pla anual que es pot resumir en 5 línies de treball: comunicació, gestió interna, suport tècnic, treball en xarxa i incidència.
Enguany es contempla un impuls comunicatiu amb un petit increment de recursos per a estratègia, i ampliar continguts al web i xarxes socials. Pel que fa a gestió interna i suport tècnic, s’ha previst una inevitable reconfiguració de la xarxa interna després d’eleccions municipals del maig, a més d’un acompanyament específic per als 25 municipis (16 membres de l’AMAP) que ja estan immersos en processos de remunicipalització del servei de l’aigua. Es continuaran dinamitzant els espais d’intercanvi tècnic entre operadors públics, incorporant la gestió del clavegueram a l’agenda de l’AMAP, i elaborant informes i guies ràpides per a municipis. També s’intensificarà la feina d’incidència política situant-la gestió de l’aigua en el debat electoral a municipis clau, i impulsant proposicions de llei, en àmbits català i estatal, a partir de l’informe Modificacions legislatives a proposar per afacilitar la internalització dels serveis d’abastament d’aigua.
Durant l’assemblea també es va donar compte de les principals fites i activitats dutes a terme durant el 2022, destacant que ha estat un any on s’han culminat fins a 14 recuperacions de la gestió directa de l’aigua a diferents municipis. També es va recordar la presentació de dues guies tècniques: una sobre l’aplicació de la tarifació social al rebut de l’aigua (conjuntament amb Enginyeria Sense Fronteres) i la Guia sobre l’Extinció dels contractes de concessió d’aigua.
8 nous membres de l’AMAP
L’Assemblea també va servir per ratificar i donar la benvinguda als 8 nous membres de l’AMAP que s’han sumat durant el 2022. Sis municipis, una nova empresa pública i una associació supramunicipal engreixen la llista dels 68 membres de l’AMAP, que ja representa un 47% de la població de Catalunya.
Dels nous municipis, només Mieres (La Garrotxa), Collbató (Baix Llobregat) i Torroella de Montgrí (Baix Empordà), gestionen directament l’aigua. El municipi garrotxí des de 2019, arran d’una consulta popular, Collbató des de 2016 a través del CONGIAC, el Consorci per a la Gestió Integral d’Aigües de Catalunya, i el municipi empordanès des de l’1 de gener d’enguany, conjuntament amb Vilassar de Dalt (Maresme), que gestiona el servei des de la nova empresa municipal ViDA que també s’ha afegit a l’AMAP (l’Ajuntament del Maresme ja en forma part des de 2020). Dels altres nous municipis membres, Castelló d’Empúries (Alt Empordà) està en procés de remunicipalitzar aquest mateix 2023; Manlleu (Osona), malgrat el contracte de l’Ajuntament amb Agbar-Sorea sigui fins a 2034 una plataforma ciutadana reclama poder fer-ho el 2024; i, per últim, l’Ajuntament de Sitges (Garraf), s’adhereix a l’AMAP cercant suport al control de l’actual contracte vigent amb Agbar vigent fins a 2036.
La darrera nova incorporació a l’AMAP és de l’Associació de Micropobles de Catalunya (MdC). Aquesta organització supramunicipal està formada per ajuntaments de municipis de menys de 1.000 habitants distribuïts entre les quatre diputacions catalanes. Actualment, el 70% dels micropobles de Catalunya ja fan gestió directa de l’aigua, i amb la incorporació a l’AMAP la MdC vol seguir enfortint la gestió pública i transparent de l’aigua, especialment als municipis més petits de Catalunya.
Sant Quirze del Vallès, Piera, Torroella de Montgrí i Vilassar de Dalt inauguren l’any amb la gestió directa de l’aigua potable
36 municipis de Catalunya ja han recuperat la gestió pública de l’aigua
Només la primera setmana de 2023, han estat quatre els municipis catalans que han posat en marxa una gestió pública i directa de l’aigua potable, en general a través d’empreses públiques municipals. Es materialitzen amb èxit, així, els seus compromisos de revertir la privatització i recuperar el control del servei per l’administració local.
Aquests casos d’èxit esperonen els altres 25 municipis que tenen programat posar en marxa un nou servei públic d’aigua els pròxims anys. Les xifres són record si mirem enrere: des de 2010 amb el cas del Figaró-Montmany (Vallès Oriental) ja són 36 els municipis de tota Catalunya que han recuperat la gestió directa de l’aigua. Això vol dir que 546.000 persones, un 7% de la població de Catalunya, viuen en municipis que han passat a gestionar directament aquest servei bàsic.
Sant Quirze del Vallès (Vallès Occidental) és el municipi més gran en municipalitzar l’aigua en 2023. Amb un pressupost de 1.700.000 €, la nova empresa pública SQVaigua va entrar en funcionament el 3 de gener, i preveu invertir 150.000 € aquest 2023 per millores de la xarxa, mantenint les tarifes de l’any passat.
En segon lloc, l’Ajuntament de Piera (Anoia) ha ha fet efectiva aquest gener la municipalització del servei d’abastament d’aigua. De la mateixa manera que Sant Quirze del Vallès, l’objectiu del consistori és aconseguir que els diners que destinen els més de 4.000 abonats del nou servei públic s’inverteixin en la millora i el manteniment de la xarxa d’abastament.
També amb l’arribada del 2023, Torroella de Montgrí i l’Estartit (Baix Empordà) ha presentat un nou servei d’aigua potable amb un model de gestió totalment públic. Ho va acordar el plenari municipal l’estiu passat, per majoria absoluta, per tal de millorar-ne la prestació, gestionar-ne els recursos econòmics, així com adoptar pràctiques de caràcter sostenible.
Pels mateixos motius (eficiència, transparència i respecte al medi ambient) l’Ajuntament de Vilassar de Dalt (Maresme) ha materialitzat la remunicipalització del servei d’abastament d’aigua i clavegueram aquest 1 de gener, posant en vigor l’acord plenari del març de 2022 amb els vots a favor de tots els grups municipals, quan es va iniciar el procés per poder fer efectiu el traspàs d’una gestió que, durant 50 anys, estava a càrrec d’AGBAR, com també succeïa als altres tres municipis.
Tots aquests municipis, membres de l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP), han rebut el suport i assessorament d’aquesta associació, que agrupa 56 municipis de tota Catalunya, quatre empreses públiques d’aigua i quatre entitats ambientalistes, que lluiten per recuperar la gestió directa d’aquest servei bàsic.
La municipalització de l’aigua: un èxit imparable
El recentment tancat any 2022 va estar l’any amb més municipalitzacions. Els darrers van ser els municipis de Girona, Salt i Sarrià de Ter, que representen el segon procés de municipalització del servei d’abastament d’aigua potable més gran que s’ha fet mai a Catalunya, darrere de Terrassa (Vallès Occidental) al 2018. La municipalització dels tres municipis gironins tanca una llarga llista de fins a 10 municipis que durant 2022 han fet el salt a la gestió directa.
L’èxit de la via de la remunicipalització s’ha de posar en el context de la guerra judicial agressiva empresa per les gestores privades que intenten evitar la recuperació de la gestió directa de l’aigua, com ja han denunciat anteriorment més de 40 governs locals de tota Catalunya o 17 municipis del Bages.Tots aquests ajuntaments s’hi sumen a una tendència mundial que vol desvincular de les empreses privades la gestió d’un bé tan bàsic i essencial com és l’aigua. Especialment, en situacions de crisi hídrica i ambiental com l’actual, els pobles i ciutats que han apostat per aquesta opció defensen que cal gestionar els béns essencials amb criteris de sostenibilitat i transparència eficiència i els beneficis econòmics s’han de reinvertir per millorar l’eficiència de la xarxa. Sense oblidar, a més, els criteris econòmics: el servei d’aigua gestionat per empreses privades té un cost un 23% superior que aquells que es gestionen de manera directa per l’administració local, segons l’Observatori de Preus de l’Agència Catalana de l’Aigua.
Girona, Salt i Sarrià de Ter acaben de culminar el segon procés més gran des del de Terrassa el 2017
Article publicat originàriament al Diari Ara el 01/12/2022
En ple debat sobre el preu de la factura de la llum i els beneficis de les energètiques , n’hi ha un altre que ja fa una dècada que avança i del qual fa temps que es recullen fruits: el de la remunicipalització de l’aigua. Aquest 2022 ha estat inèdit: un total de deu municipis al conjunt de Catalunya han recuperat el 100% de la gestió pública d’un dret bàsic que progressivament es va anar privatitzant a partir del segle XIX, però en molts casos durant la Transició i fins als anys 90. Tres d’ells sumen el que és considerada la segona remunicipalització en baixa més gran a escala catalana després de la de Terrassa el 2017 . És a dir, el subministrament de l’aigua des d’on s’emmagatzema fins a l’aixeta de casa. Es tracta de Girona, Salt i Sarrià de Ter, que sumen fins a 139.393 habitants, segons dades de l’Idescat del 2021.
Aquests tres ajuntaments van firmar a mitjans de novembre la constitució de la societat supramunicipal Cicle de l’Aigua del Ter SA (CATSA), que vol enterrar un llegat de presumptes irregularitats que des del 2015 són als jutjats per la via penal –el 2017 els tres ajuntaments van assumir la gestió cautelar de l’empresa que en tenia la concessió, Agissa–. A més, el consistori ha reclamat per la via administrativa fins a 13,2 milions d’euros per “incompliments” a Girona SA, el soci privat de l’empresa mixta que durant 28 anys ha gestionat el servei.
La nova empresa neix amb la vocació d’acollir altres possibles remunicipalitzacions d’ajuntaments propers com Quart, Vilablareix, Aiguaviva, Sant Julià de Ramis i Bescanó, amb factures més altes per l’aigua. I és que, segons l’Observatori de Preus de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), l’aigua gestionada per operadors privats és un 23% més cara que la d’operadors públics, segons detalla a l’ARA Lluís Basteiro, coordinador de l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP). Constituïda el 2018, acull 57 municipis que representen el 46% de la població de Catalunya.
Ara com ara, el 79% dels ciutadans de Catalunya beuen aigua de gestió privada, mentre que només un 21% la reben d’operadors públics. Segons Basteiro, es tracta d’una “anomalia a escala mundial” que es va accentuar sobretot durant els anys de les grans privatitzacions dels anys 80 i 90, tot i que hi ha casos més històrics com les concessions franquistes de Barcelona, Vic i Granollers.
El cas inèdit d’Osona
La primera remunicipalització a Catalunya va ser el 2010 al Vallès Oriental, amb la decisió de l’Ajuntament de Figaró-Montmany. Des de llavors hi ha hagut un total de 32 processos exitosos que afecten gairebé mig milió d’habitants. Aquest 2022, cal destacar també el cas d’Osona, amb la primera experiència de creació d’una empresa pública d’un consell comarcal. És el cas d’Onaigua, que aixopluga Torelló, Balenyà, Sant Julià de Vilatorta, Sant Vicenç de Torelló i Tavèrnoles. En el cas de Calafell (Baix Penedès) ha sigut fàcil, mentre que Santa Maria d’Oló (Bages) finalment ho ha aconseguit a la segona després d’un informe desfavorable de l’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO). Ara és Aigües de Manresa, empresa 100% de gestió pública , qui els porta el subministrament. En aquest cas, Aigües de Manresa va haver de superar un conflicte amb Agbar per donar aixopluc a diferents municipis, com Oló.
La majoria dels consistoris que decideixen posar fi a una concessió privada de la gestió de l’aigua es troben amb un patró judicial similar . Els litigis són el pa de cada dia i alguns municipis petits tenen por de fer el pas, segons analitza Basteiro. El litigi més conegut és el de l’Àrea Metropolitana amb Agbar. Tot i que el 2016 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va donar la raó als 23 municipis de la zona de Barcelona, finalment el Tribunal Suprem va avalar el 2019 la posició d’Agbar.
El cas de Girona, però, ha estat força diferent. Tot va partir d’una denúncia de la CUP el 2015 a la Fiscalia que va aixecar la llebre sobre presumptes irregularitats en el soci privat que formava part d’Agissa, l’empresa mixta de gestió d’aigües. En ple Procés, el setembre del 2017, la Guàrdia Civil entrava a la seu de l’empresa i el jutge, de manera inèdita, va donar cautelarment la gestió de l’aigua els ajuntaments de Girona, Salt i Sarrià de Ter. Per això Martí Terés, regidor de Sostenibilitat de l’Ajuntament de Girona, explica que “en la prestació del servei els clients notaran poques diferències” després de la remunicipalització de l’aigua. A efectes pràctics, potser la gran diferència és que ara la factura del servei d’escombraries arriba per separat de la de l’aigua i no conjuntament com fins ara.
Canvis en les tarifes
Però a partir del 2023 les famílies sí que notaran que la factura pot baixar. Hi ha hagut un lleuger canvi en les tarifes, que passen de quatre blocs a tres i, en el cas del primer, creix d’un màxim de 6 m³ a un de 9 m³. “Així garanteixes un millor accés bàsic al servei”, apunta Terés. Però per al principal partit de l’oposició a Girona, Guanyem, la tarifa hauria pogut ser molt diferent. “No es tenen en compte les famílies amb molta diversitat, més enllà de si són nombroses. Caldria ajustar-se al nombre de persones de cada família”, assenyala la regidora Laia Pèlach, que des de la CUP va denunciar ja fa deu anys els presumptes negocis de Girona SA i va portar el cas a la Fiscalia.
Per a Pèlach, la remunicipalització de l’aigua a Girona és una gran notícia, però lamenta que s’hagi optat pel “continuisme” i no s’hagi optat per un model de gestió on hi hagi més participació ciutadana, com va ser el cas de Terrassa. Critica que, tot i haver-se creat una taula de l’aigua, ni se l’hagi convocat després de la firma oficial de la remunicipalització –l’última reunió va ser fa quatre mesos–. Des d’Aigua és Vida, l’entitat que va començar a pedalar per una aigua pública, es lamenta el mateix. Però alhora no es vol perdre de vista que, davant del repte del canvi climàtic, i amb una perspectiva d’anys amb més sequeres, l’aigua passa a ser finalment al 100% de gestió pública. A més, aquest 2023 municipis com Torroella de Montgrí (Baix Empordà), Castelló d’Empúries (Alt Empordà) i la Bisbal d’Empordà (Baix Empordà) també tenen previst culminar el procés.
D’una denúncia a la intervenció judicial: el vodevil del cas de Girona SA i Agissa
2013: Pròrroga de la concessió
Malgrat les sospites d’irregularitats durant una dècada i l’encàrrec d’una auditoria, l’Ajuntament de Girona prorroga fins al 2020 el contracte de gestió de l’aigua a l’empresa mixta Agissa, amb el sí de CiU (Carles Puigdemont acaba de ser nomenat alcalde) i el PP, l’abstenció del PSC i el no de CUP i ICV-EUiA.
2014: Comissió d’investigació
Després de tenir el resultat d’una primera auditoria sobre l’exercici del 2012, el llavors alcalde de Girona, Carles Puigdemont, crea una comissió d’investigació per saber el paper de Girona SA –a mans Caixabank, Agbar i Aqualia, entre d’altres– dins d’Agissa. L’empresa de gestió de l’aigua estava controlada en un 80% en mans privades i el 20% era dels consistoris de Girona, Salt i Sarrià de Ter. La comissió, però, es queda en punt mort. La CUP i ICV-EUiA critiquen opacitat per part del govern a l’Ajuntament de Girona.
2015: Denúncia de la CUP a la fiscalia
Una segona auditoria fa paleses irregularitats i la CUP decideix traslladar-la a la Fiscalia en forma de denúncia. Considera que Girona SA és una societat instrumental encaminada a enriquir els socis privats a costa d’Agissa i que Narcís Piferrer, el conseller delegat, és responsable d’un delicte d’administració deslleial.
2017: El jutjat aparta Girona SA
A les portes de l’1-O, i amb Puigdemont ja a la Generalitat, Anticorrupció envia la Guàrdia Civil a escorcollar la seu d’Agissa. En una decisió sense precedents en el camp de la gestió de l’aigua, el jutjat aparta Girona SA i dona el servei d’aigües als ajuntaments de Girona, Salt i Sarrià de Ter. La instrucció del cas continua oberta.
2020: Fi del contracte amb Agissa
Després de la polèmica pròrroga de la concessió del 2012, l’Ajuntament de Girona decideix per unanimitat rescindir el contracte amb Agissa per “incompliments”. Ja no hi ha marxa enrere a la remunicipalització i també gairebé hi ha unanimitat perquè Girona, Salt i Sarrià de Ter creïn una empresa 100% de gestió pública.
2022: Creació d’una nova empresa
El vodevil arriba al final. Aquest novembre es va aprovar la remunicipalització definitiva de l’aigua. El 2023 entrarà en funcionament l’empresa supramunicipal Cicle de l’Aigua el Ter (CATSA), que gestionarà el servei d’abastament i distribució i té vocació d’emparar d’altres remunicipalitzacions.
L’empresa pública supramunicipal Cicle de l’Aigua del Ter passarà a gestionar el servei d’abastament i distribució
Noticia publicada originàriament a La Vanguardia el 04/11/2022
L’ajuntament de Girona ha aprovat de forma definitiva en un ple extraordinari el canvi de gestió del servei d’abastament i distribució de l’aigua potable, que a partir d’ara passarà a ser municipal.
Tots els grups amb representació al consistori -Junts, Guanyem Girona, PSC, ERC i un regidor no adscrit- van votar a favor d’aquest canvi amb l’única excepció de Ciutadans, que va votar en contra.
Serà l’empresa pública supramunicipal Cicle de l’Aigua del Ter qui es farà càrrec ara del servei no només a la ciutat de Girona, sinó també a Salt i Sarrià de Ter, tot i que la voluntat és que la nova companyia pugui satisfer també a altres municipis en les diferents fases del cicle de l’aigua, segons ha explicat el regidor de sostenibilitat, Martí Teres.
El canvi suposa un punt d’inflexió a un llarg procé que ha acabat en la justícia. A finals de 2017, el Jutjat d’Instrucció 2 de Girona, que investiga pressumptes irregularitats del soci privat de l’empresa mixta Aigües de Girona, Salt i Sarià de Ter (AGISSA) que fins llavors gestionava el servei, va apartar a Girona SA (la part privada de la companyia d’aigües) i la gestió va ser assumida pels tres ajuntaments. AGISSA estava participada en un 80% per l’empresa privada Girona SA i en un 20% per les administracions.
El 2020 els tres ajuntaments van rescindier el contrato a AGISSA per incompliment de les obligacions contractuals essencials en matèria d’inversions i reposició entre els anys 1991 i 2012 imputables a la part privada de la concessionària, a Girona SA.
Aquest era un pas indispensable per a iniciar el procés de municicipalització de l’aigua, que ha finalitzat avui amb l’aprovació definitiva del canvi de gestió.
Uns incompliments del contracte que, segons l’equip de govern municipal, hauran generat uns danys i perjudicis per valor de 13’2 milions d’euros, una quantitat que l’Ajuntament reclama als gestors privats de la societat mixta.
Segons va detallar durant el plenari municipal el regiudor de sostenibilitat, serien 4’6 milions els incompliments en matèria d’inversió; 5’4 milions, en matèria de reposició; 1’6 milions en matèria de personal i de tarifes, 1’5 milions més en matèria d’oficines i del servei i estructura de l’empresa.
Al plenari municipal extraordinari d’avui l’Ajuntament de Girona també ha aprovat iniciar l’expedient per a reclamar aquells 13’2 milions d’euros. Ho va fer amb els vots a favor de nou regidors de Junts per Catalunya, els sis de Guayem Girona, els seis d’ERC i el de Ciutadans. Per la seva part, els sis del PSC i el regidor no adscrit es van abstenir.
Aquest ple gairebé monogràfic sobre la gestió de l’aigua també ha servit per a aprovar definitivament l’ordenança reguladora del servei i les tarifes que amb la nova empresa passarà a pagar la ciutadania.
Les noves tarifes substitueixen les vigents des de 2013 i no repercuteixen l’increment del IPC dels últims deu anys. Terés va destacar la progressivitat en el cost en funció del consum i la penalització d’un excés de consum en l’actual situació de crisi climàtica i sequera.
La principal novetat serà l’increment dels metres cúbics d’aigua inclós en el primer tram, el més econòmic, que passarà de sis metres cúbics a nou, mantenient el preu que havia fins ara.
Les noves tarifes inclouen una mesura de tarificació social per a les persones vulnerables, amb una bonificació del 100% del cost de la quota fixa i del consum d’aigua, fins als tres metres cúbics al mes.
També s’ha introduït un nou àmbit comercial per a adaptar el preu de l’aigua a comerços petits i s’ha creat dues franges tarifàries en el sector industrial. El primer tram del consum comercial s’ha ampliat fins als nou metres cúbics d’aigua, mantenint el preu.
L’apartat de tarifes ha estat aprovat amb els vots a favor de Junts per Catalunya, Guanyem Girona, ERC, el PSC i el regidor no adscrit i el vot contrari de Ciutadans.
L’equip de govern ha defensat el treball realitzat durant el procés de municipalització, i l’oposició ha criticat la lentitud i manca de transparència.
El portaveu de Guanyem Girona, Lluc Salellas, ha recordat durant el ple que va ser una denúncia de la CUP davant la sospita d’il·legalitats en la gestió de l’empresa AGISSA la que va ser la punta de llança per a acabar municipalitzant el servei. Salellas també ha criticat que els danys i perjudicis ara reclamats podien haver-se estalviat amb un major control i seguiment a l’empresa que llavors prestava el servei.
Després de Terrassa, l’AMAP qualifica de gran notícia la creació de Cicle de l’Aigua del Ter
Notícia publicada originàriament a El Punt-Avui el 8 novembre 2022
La creació de l’empresa pública supramunicipal de la comarca del Gironès Cicle de l’Aigua del Ter SA (CATSA) significa el segon procés de municipalització del servei d’aigua potable més gran que s’ha fet a Catalunya darrere de Terrassa (Vallès Occidental), segons indiquen els responsables de l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP).
L’AMAP ha celebrat la municipalització del servei d’aigua potable a Girona, Salt i Sarrià de Ter. Pel coordinador de l’AMAP, Lluís Basteiro, la creació de Catsa és una gran notícia.
L’AMAP ha assessorat els tres consistoris en el procés cap a l’empresa pública. Divendres en el ple el regidor gironí Martí Terés ho va reconèixer: la tutela de l’AMAP ens ha anat bé. Per Basteiro, la constitució de Catsa ha estat un procés llarg. A Catalunya hi ha 545 municipis amb gestió directa de l’aigua, tot i que només un 19% de la població rep l’aigua d’operadors públics, detalla l’AMAP.
Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), Terrassa, cocapital del Vallès Occidental, té 223.011 habitants, amb dades del 2021. Entre Girona (101.932), Salt (32.230) i Sarrià de Ter (5.231) en sumen 139.393. Darrere, hi ha Manresa i el Prat de Llobregat com a models públics de gestió.
L’AMAP presentarà als diferents grups polítics del Parlament i el Congrés un informe tècnic-jurídic per a “protegir l’aigua i la vida”
El document considera fonamental recuperar l’autonomia local sobre la gestió dels serveis públics com l’aigua, i proposa modificar, entre d’altres, el Text Refòs de la Llei Municipal i el Reglament d’Obres Activitats i Serveis
L’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP) ha elaborat un informe tècnic-jurídic que recull les principals modificacions legislatives que s’haurien d’impulsar per a enfortir la gestió directa dels serveis públics d’aigua. El document assenta les bases de les reformes per a garantir l’autonomia local. En el document elaborat per l’associació municipalista es recorda que, d’acord amb la Llei, el subministrament d’aigua és un servei públic de competència exclusiva municipal, i són els seus governs locals els que ha de triar la seva forma de gestió. Malgrat tot, aquesta autonomia s’ha vist soscavada des de 2013 per la Llei d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera, i la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL). A partir de la LRSAL, les lleis que regulen les competències municipals van ser modificades perquè la llibertat d’elecció de la forma de gestió quedés supeditada a aquella modalitat que oferís un servei més barat. A més, es dificulta la prestació directa de determinats serveis per a afavorir expressament la seva externalització, sense preocupar-se por la pèrdua de qualitat ni eficàcia del servei.
Juntament amb les lleis que regulen el règim local, la Llei de Bases del Règim Local i el Text Refós de la Llei Municipal, altres textos com el Reglament d’Obres Activitats i Serveis o la Llei de Contractes del Sector Públic també contenen articles que dificulten que els municipis i ens locals puguin exercir la seva sobirania local. Aquest és un dels motius de la marcada litigiositat als processos de recuperació de la gestió directa dels serveis públics, ja que els operadors privats d’aigua utilitzen aquest marc legal per a combatre i intimidar legalment als ajuntaments i ens locals que intenten exercir les seves competències de manera directa. Només a Catalunya prop de 40 ajuntaments tenen conflictes judicials amb les empreses concessionàries.
Segons el document, “l’adopció de la gestió directa ha de tornar a ser un exercici de llibertat d’elecció municipal basat en els valors del govern local, bona administració, responsabilitat, eficiència, condicions tècniques, condicions de qualitat i condicions econòmiques per a la gestió del servei de subministrament d’aigua potable, que ha d’acreditar-se no només, ni únicament, des del compliment de les normes econòmiques basades en l’estabilitat pressupostària”.
L’AMAP està iniciant una campanya per a elevar el document al Parlament, amb el suport de l’Associació Catalana de Municipis i la Federació de Municipis de Catalunya. A nivel estatal, juntament amb l’Asociación Española de Operadores Públicos de Abastecimiento y Saneamiento (AEPAS), la proposta serà portada també al Congrés.
Resum de la proposta de modificacions legislatives d’àmbit català
A Catalunya, i en general a tot l’estat espanyol, l’aplicació dels principis de sostenibilitat financera i d’estabilitat pressupostària, a partir de la reforma de l’art. 135 de la Constitució Espanyola, ha portat a limitar l’autonomia municipal i a condicionar la forma en que els municipis decideixen gestionar els serveis de la seva competència, com l’abastament d’aigua potable i la gestió d’aigües residuals. Així, aquesta autonomia s’ha vist limitada a partir de la Ley Orgánica de Estabilidad Presupuestaria y Sostenibilidad Financiera (LOEPSF), y la Ley de Racionalizacion y Sostenibilidad de la Administración Local (LRSAL), que a la seva vegada han estat transferides a la Ley Reguladora de Bases del Régimen Local (LRBRL).
Aquestes lleis han imposat un mandat d’austeritat econòmica, en el context de la crisi del 2008, que ha provat no només ser erroni, sinó que va en direcció contrària a la línia de solucions que s’estan adoptant en l’actual conjuntura de crisis provocada per la pandèmia. Entre d’altres, flexibilitzant temporalment el dèficit públic, el deute públic i altres limitacions fiscals als ens locals.
Por tant, resulta fonamental revertir el marc fixat per la LOEPSF i la LRSAL, i reprendre l’autonomia local, especialment en la presa de decisions sobre la gestió dels serveis públics reservats, de competència exclusiva municipal, com l’abastament d’aigua.
L’establiment del servei
Si es parteix de la base que l’abastament d’aigua és una competència reservada als municipis, en tant que servei públic essencial, hom podria deduir que el procés d’establiment o implantació del servei d’aigua per part d’un ens local no hauria de ser complex; ni tan sols que fos necessari fer un tràmit administratiu.
Però ni la jurisprudència ni la doctrina han estat pacífiques; des de casos en els que s’estima que es requereix d’una decisió solemne i pública –publicatio– a través de la que l’entitat local assumeix la titularitat i la prestació del servei, fins a casos en els que es confirma que no es requereix d’aquest expedient. De fet, de forma majoritària el no requisit d’establiment del servei per a aquelles activitats essencials i reservades, ha estat compartida per la doctrina. I malgrat el nombre de municipis que exerceixen la competència pacíficament sense haver-la establert és considerable, segueix sent font de litigiositat.
La forma de gestió
A partir de LRSAL, la LRBRL va ser modificada per a que la llibertat d’elecció de la forma de gestió quedés supeditada a la sostenibilitat i l’eficiència, un eufemisme de la forma més barata. A més, la nova redacció de la LRBRL dificulta la prestació directa de determinats serveis per a afavorir expressament la seva externalització, sense preocupar-se per la pèrdua de qualitat del servei. D’altra banda, dona preferència a unes formes de prestació directa, per exemple des del propi ajuntament, per davant d’altres opcions, com la societat mercantil pública, sense cap justificació.
Tots aquests criteris de sostenibilitat i eficiència introduïts per la LRSAL han de constar a la memòria justificativa per a adoptar la gestió directa del servei. No deixa de ser curiós que no s’especifiqui aquest mateix rigor en el moment de decidir l’externalització del servei, i més quan el Tribunal de Cuentas va demostrar, el 2011, que la gestió indirecta mostrava una tendència generalitzada a suposar majors costos en la prestació de l’abastament d’aigua.
D’altre banda, l’autonomia local també es veu reduïda quan s’obliga, en el cas dels monopolis d’un servei reservat, a l’informe de l’Agència Catalana de la Competència i elevar l’expedient a la Comissió Jurídico-Assessora.
A tot això s’ha d’afegir que tant la LRBRL com la Ley de Contratos del Sector Público (LCSP) dificulten el rescat de concessions de serveis públics, donat que exigeixen demostrar també que la gestió directa resultant serà més eficient i sostenible que la concessional. I el Reglament d’Obres Activitats i Serveis tampoc clarifica el valor indemnizatori segons amortització de bens i beneficis determinats.
En definitiva, l’adopció de la gestió directa ha de tornar a ser un exercici de llibertat d’elecció municipal basat en els valors polítics del govern local, bona administració, responsabilitat, eficiència, condicions tècniques, condicions de qualitat i condicions econòmiques per a la gestió del servei d’abastament d’aigua potable, que ha d’acreditar-se no només, ni únicament, des del compliment de les normes econòmiques basades en l’estabilitat pressupostària.
Recuperar l’autonomia local com a expressió de la participació ciutadana i del principi democràtic
La prestació per part de l’ens local de l’abastament d’aigua, suposa un mínim bàsic d’intervenció comunitària i requereix proximitat i vinculació amb la població. El principi democràtic de la participació de la ciutadania en les decisions té un doble sentit: la major possibilitat de participació directa de la ciutadania en la presa de decisions i la major capacitat dels representants democràtics per a adoptar les decisions de gestió. De fet, l’Estatut de Catalunya ja vincula el principi d’autonomia municipal amb la participació ciutadana. Es per això que resulta fonamental respectar l’autonomia local als serveis d’abastament d’aigua.
Objecte de les Modificacions legislatives proposades
Text Refós de la Llei Municipal i de Règim Local de Catalunya
Igualar els procediments administratius per a l’elecció de la forma de gestió, tant si es passa a gestió directa com indirecta.
Mantenir l’autonomia local i la potestat d’auto-organització municipal, i suprimir l’aprovació de l’Agència Catalana de la Competència i de la Comissió Jurídico-Assessora per a l’efectiva execució del servei en règim de monopoli.
Clarificar que la rendibilitat econòmica i estabilitat pressupostària es refereix al conjunt la hisenda local, no pas al servei en concret. Per tant, se suprimeix la referència a que la gestió directa hagi de ser la forma més sostenible i eficient, i s’afegeix la referència a l’eficàcia i la qualitat.
Suprimir les limitacions a que la gestió directa es pugui fer efectiva per mitjà de societat mercantil pública o entitat pública empresarial local.
Reglament d’Obres, Activitats i Serveis del ens locals
Unificar els procediments d’elecció de la forma de gestió (iniciativa econòmica, servei públic essencial i/o règim de monopoli).
Eliminar la necessitat de l’establiment del servei, ja que es tracta d’una competència reservada als municipis, i centrar-se només en l’establiment del model de gestió.
Per unificar procediments, eliminar el requeriment de que l’acord de l’establiment del model de gestió s’adopti per majoria absoluta del ple municipal.
Mantenir l’autonomia local i la potestat d’auto-organització municipal, i suprimir l’aprovació de l’Agència Catalana de la Competència i de la Comissió Jurídico-Assessora per a l’efectiva execució del servei en règim de monopoli.
Al rescat de concessions, clarificar el valor indemnitzatori segons amortització de bens i beneficis determinats.
Resumen informe Modificaciones legislativas de ambito estatal
En el estado español, la aplicación de los principios de sostenibilidad financiera y de estabilidad presupuestaria, a partir de la reforma del art. 135 de la Constitución Española (CE), ha llevado a limitar la autonomía municipal y a condicionar la forma en que los municipios deciden gestionar los servicios de su competencia.
Cabe recordar que, de acuerdo a la Ley Reguladora de Bases del Régimen Local (LRBRL), el abastecimiento de agua potable y la gestión de aguas residuales, son competencia de las entidades locales, quienes pueden elegir su forma de gestión.
Sin embargo, dicha autonomía se ha visto socavada a partir de la Ley de Estabilidad Presupuestaria y Sostenibilidad Financiera, y la Ley de Racionalización y Sostenibilidad de la Administración Social, que a su vez han sido transferidas a la LRBRL.
Dichas leyes han impuesto un mandato de austeridad económica, en el contexto de la crisis del 2008, que ha probado no solo ser erróneo, sino que va en dirección contraria a la línea de soluciones que se están adoptando en la actual coyuntura de crisis provocada por la pandemia. En otras, flexibilizando temporalmente el déficit público, la deuda pública y otras limitaciones fiscales a los entes locales.
Por tanto, resulta fundamental retornar la autonomía local, especialmente en la toma de decisiones sobre la gestión de los servicios públicos reservados, entre ellos el suministro de agua. Y para ello, sería necesario derogar la mayor parte del articulado de la LRSAL.
La naturaleza y titularidad del servicio de suministro de agua
El suministro de agua es un servicio público de competencia exclusiva municipal desde la Ley del Agua 1879, refrendado en el Estatuto Municipal de 1924 y en el Reglamento de Servicios de las Corporaciones Locales de 1955. Actualmente, la LRBRL establece que el abastecimiento de agua potable a domicilio y evacuación y tratamiento de aguas residuales son competencia municipal; competencia básica y reservada, y servicios mínimos y esenciales, que deben prestar de forma obligatoria e irrenunciable todos los municipios.
El establecimiento del servicio
Por todo ello, se deduciría que el proceso de establecimiento o implantación del servicio de agua por parte de un ente local no debería ser complejo; ni siquiera que fuese necesario tramitar un expediente, dado que se trata de un servicio reservado a la titularidad de los municipios.
Sin embargo, ni la jurisprudencia ni la doctrina han sido pacíficas; desde casos en los que se estima que se requiere una decisión solemne y pública –publicatio– a través de la cual la entidad local asume la titularidad y la prestación del servicio, hasta casos en los que se confirma que no se requiere este expediente. De hecho, de forma mayoritaria el no requisito de establecimiento del servicio para esas actividades esenciales y reservadas, ha sido compartida por la doctrina. Y a pesar que el número de municipios que ejercen la competencia pacíficamente sin haberla establecido es considerable, sigue siendo fuente de litigiosidad.
La forma de gestión
A partir de LRSAL, la LRBRL fue modificada para que la libertad de elección de la forma de gestión quedase supeditada a aquella modalidad más sostenible y eficiente, un eufemismo de la forma más barata. Además, la nueva redacción de la LRBRL dificulta la prestación directa de determinados servicios para favorecer expresamente su externalización, sin preocuparse por la pérdida de calidad del servicio. Por otra parte, da preferencia a unas formas de prestación directa, por ejemplo desde el propio ayuntamiento, por delante de otras opciones, como la sociedad mercantil pública o la entidad pública empresarial local (EPEL), sin ninguna justificación.
Todos estos criterios de sostenibilidad y eficiencia introducidos por la LRSAL deben constar en la memoria justificativa para adoptar la gestión directa del servicio. No deja de ser curioso que no se especifique este mismo rigor en el momento de decidir la externalización del servicio, y más cuando el Tribunal de Cuentas demostró, el 2011, que la gestión indirecta mostraba una tendencia generalizada a suponer mayores costes en la prestación del suministro de agua.
Además, la LRBRL dificulta la creación de empresas locales o la participación de los entes locales en ellas, en consorcios o en mancomunidades (aun tratándose de opciones más sostenibles y eficientes), cuando un municipio formula un plan económico-financiero o ha elaborado un plan de ajuste, por incumplir los objetivos de estabilidad presupuestaria, de deuda pública o regla de gasto.
Además, en estos casos, los entes supramunicipales no pueden asumir competencias atribuidas por delegación, ni los entes locales financiar actividades a través de una sociedad mercantil, ni la constitución de consorcios entre las administraciones locales. No es en absoluto coherente que, bajo estos supuestos, se prohiba la creación de sociedades públicas, aunque resulte que ésta pueda ser la opción más sostenible y eficiente.
Por otra parte, la autonomía local también se ve reducida cuando el Texto Refundido de las disposiciones legales vigentes en Materia de Régimen Local obliga, en el caso de los monopolios de un servicio reservado, al informe de la autoridad de competencia correspondiente, y elevar el expediente al órgano competente de la Comunidad Autónoma y posterior resolución del Consejo de Gobierno.
A todo ello hay que añadir que tanto la LRBRL como la Ley de Contratos del Sector Público (LCSP) dificultan el rescate de concesiones de servicios públicos, dado que exige demostrar también que la gestión directa resultante será más eficiente y sostenible que la concesional.
Además, el marco legislativo vigente delega en exceso la relación entre el ente local y concesionario a partir de lo que dictan los pliegos contractuales, y soslaya los motivos que pueden conducir a una resolución anticipada de la concesión. Por todo ello, la ley debería recoger determinados aspectos como incumplimientos muy graves (como sobrecargar la tarifa con costes injustificados, disponer de una contabilidad concesional diferenciada o impedir el acceso del ente local a la información) con independencia de que estén recogidos en los correspondientes pliegos de condiciones.
En definitiva, la adopción de la gestión directa debe volver a ser un ejercicio de libertad de elección municipal basado en los valores políticos del gobierno local, buena administración, responsabilidad, eficiencia, condiciones técnicas, condiciones de calidad y condiciones económicas para la gestión del servicio de suministro de agua potable, que debe acreditarse no sólo, ni únicamente, desde el cumplimiento de las normas económicas basadas en la estabilidad presupuestaria.
Recuperar la autonomía local como expresión de la participación ciudadana y del principio democrático
La prestación por parte del ente local del suministro de agua, supone un mínimo básico de intervención comunitaria y requiere proximidad y vinculación con la población. El principio democrático de la participación de los ciudadanos en las decisiones tiene un doble sentido: la mayor posibilidad de participación directa de los ciudadanos en la toma de decisiones y la mayor capacidad de los representantes democráticos para adoptar las decisiones de gestión. De hecho, los estatutos de autonomía de segunda generación ya vinculan el principio de autonomía municipal con la participación ciudadana. Es por ello que resulta fundamental respetar la autonomía local en los servicios de abastecimiento de agua.
Modificaciones legislativas
LRBRL
Suprimir la referencia a que la gestión directa deba ser la forma más sostenible y eficiente, bajo criterios de rentabilidad económica y estabilidad presupuestaria, ya que está condicionalidad se debe aplicar al conjunto de las finanzas municipales.
Suprimir cualquier limitación a la gestión directa mediante sociedad mercantil pública o EPEL, ni siquiera cuando el ente local esté sujeto a un plan económico-financiero.
Suprimir la condicionalidad en la modalidad de gestión que pueda adoptar un municipio, por el hecho de estar sujeto a un plan económico-financiero.
De la misma forma, suprimir la condición de que cualquier organismo supramunicipal sujeto a un plan económico-financiero no pueda asumir la competencia de la gestión del suministro de agua que le haya sido delegada.
Suprimir las limitaciones a la creación de consorcios de entes locales para la gestión del agua, así como su subordinación a la figura del convenio,
Dado que se trata de una competencia reservada a los municipios, suprimir la aprobación del órgano competente de la comunidad autónoma para la efectiva ejecución del servicio en régimen de monopolio.
Suprimir la capacidad de la administración del estado de impugnar los acuerdos de los entes locales sobre la modalidad de gestión del servicio.
Texto refundido de las disposiciones legales vigentes en materia de régimen local
Dado que se trata de una competencia reservada a los municipios, suprimir la aprobación del órgano competente de la comunidad autónoma para la efectiva ejecución del servicio en régimen de monopolio.
Determinar que el acuerdo de establecimiento del modelo de gestión se adopte por mayoría simple.
Eliminar el requerimiento de que el rescate solo se podrá dar cuando la gestión directa acredite ser más sostenible que la concesional.
Obligar las concesiones de servicios previas a la entrada en vigor de la ley a presentar la contabilidad concesional.
Detallar las causas de resolución anticipada de una concesión por incumplimiento del concesionario.
Reglamento de servicios de las corporaciones locales
Limitar el sistema de monopolio únicamente a servicios esenciales reservados, simplificar su tramitación y establecer procedimientos y valoraciones más neutrales y menos favorables a las concesionarias.
Ampliar los preceptos para el rescate de concesiones y clarificar el valor indemnizatorio según amortización de bienes y beneficios determinados.
En el caso del rescate, simplificar el contenido de la memoria y suprimir el requisito de justificar que la gestión directa reporta mayores ventajas respecto de la gestión privada.
Respetar la autonomía local en la decisión de la recuperación de la gestión directa por parte de los entes locales, sin intervención de la administración central del estado.
L’Ajuntament de Torroella de Montgrí ha apostat per la municipalització del servei d’abastament d’aigua amb l’objectiu de millorar-ne la prestació, exercir-ne un millor control econòmic i facilitar l’adopció de pràctiques més respectuoses amb el medi ambient. L’inici de la prestació directa del servei es farà efectiu a partir de l’1 de gener de 2023. Aquesta setmana, l’alcalde, Jordi Colomí, ha comunicat la decisió als responsables i treballadors de l’empresa AGBAR, concessionària del servei, i als grups municipals a l’oposició.
El canvi de gestió es va aprovar definitivament en el Ple de juliol, per majoria absoluta, amb els vot a favor dels grups municipals d’UPM i ERC (equip de govern), JUNTS, CUP, L’EST i Ciutadans, i el vot en contra de Compromís. Si bé en un primer moment aquest canvi no afectava la totalitat del servei, ja que es pensava en la possibilitat de licitar el manteniment de les instal·lacions, finalment, i desprès de diferents reunions amb tècnics, experts externs i ajuntaments que ja el tenen municipalitzat, s’ha apostat per la gestió directa de la totalitat de les tasques vinculades a la prestació del servei.
La gestió directa permetrà una major aproximació a la ciutadania amb atenció personalitzada els cinc dies a la setmana l’Oficina d’Informació i Atenció Ciutadana (OIAC). Això permet atendre una major quantitat de consultes i una aproximació entre el ciutadà que pateix el problema i els Serveis Tècnics amb capacitat per resoldre’ls i, per tant, dona un clar avantatge a la gestió directa envers la indirecta. L’Ajuntament se subrogarà els treballadors adscrits a la concessió, així com totes les instal·lacions i equips.
L’alcalde, Jordi Colomí, argumenta que «la decisió del canvi de model de gestió es va prendre després d’un meditat i exhaustiu procés d’estudi tècnic i polític, que s’ha vehiculat a través d’una comissió, en la qual hi han estat representats tots els grups municipals». Colomí està convençut que «s’ha pres una decisió de futur que marcarà un canvi molt notable en la qualitat d’un servei essencial, cada cop més fràgil i amb més implicacions ambientals».
L’alcalde explica que «en cap cas es perseguirà un benefici empresarial i que el superàvit que es generi revertirà, sempre, en millores de la infraestructura i del servei». També ha recordat que «les noves inversions en les instal·lacions de l’aigua potable es regiran pel Pla Director de l’Aigua que es va realitzar abans de finalitzar l’actual concessió. Aquest Pla ja contemplava les principals actuacions dels propers anys.»
El primer tinent d’alcalde, Marc Calvet, argumenta: «Hem apostat decididament per la municipalització del servei d’aigua potable amb la voluntat de fer-lo més eficient i més proper a la ciutadania. Alhora, això ens permetrà generar estalvis importants en les despeses corrents que podrem reinvertir en la millora de les infraestructures i el servei mateix que rep el ciutadà. Aquest és el model que recentment ja vam aplicar en el manteniment de l’enllumenat i que ràpidament ens ha permès, simultàniament, generar estalvi i millorar el servei.»
Comissió d’estudi
Fins l’1 de juny de 2020, el servei es prestava mitjançant arrendament de serveis —posteriorment passant de forma tàcita a concessió— per acord de ple de data 14 de juliol de 1971 en el que es va adjudicar a l’empresa SAUR, posteriorment reconvertida en SOREA, i recentment en AGBAR.
Amb motiu de la finalització del contracte de concessió del servei públic, i atesa l’antiguitat del mateix, l’Ajuntament va creure convenient crear una comissió d’estudi encarregada d’analitzar els models de gestió futurs, a l’efecte que l’Ajuntament, en l’exercici de la potestat organitzativa, pogués establir el sistema de gestió del servei públic més adient, que ha de regir el servei d’abastament amb l’objectiu de garantir-ne la continuïtat de la prestació d’aquest servei de prestació obligatòria i essencial.
Per acord de Ple de data 2 de setembre de 2021 es va acordar l’inici de l’expedient pel canvi de forma de gestió del servei públic d’abastament d’aigua, així com la creació de la Comissió d’estudi prevista al Reglament d’Obres, Activitats i Serveis dels Ens Locals, encarregada de redactar la memòria justificativa i resta de documentació corresponent, per a la determinació de la forma de gestió del servei públic d’abastament d’aigua.
Després de diverses reunions en les quals es van valorar diferents models, la comissió va decidir optar per la via de la gestió directa i el 20 de gener va aprovar-ne, per unanimitat, la memòria, el projecte d’establiment i el reglament per el canvi de gestió. En un primer moment es va plantejar un servei mixte públic-privat, però finalment s’ha decidit per un model de gestió totalment públic.
